Dp!

 

Poemes de Cent mil déus en un cau fosc

 

 Silene té els ulls tristos

  “Oh, és clar, la mort”. Silene té els ulls tristos i obre
 la porta com si el dia fos una lligacama
 penjant de la ciutat. Ciclàmens, un gat negre
 enfilat al sofà i un plat de xai amb curri
 a la taula de marbre. ¿Qui es contradiu, aquí?
Una baldufa torta ho diria millor,
 com l’avió que tomba i ja no es manté dret.
 ¿La por a estavellar-se? No pas això, ben bé;
 és a dir: vés amb compte. El cas és que això crema,
 perquè la flama mai no ha deixat de lluir,
 empenyent l’àcid tens que amanyaga les ombres,
 el cel que s’esquartera, la falsa quietud
 de dir un món que salta amb cames de sapastre.
 “Si ho saps tot, ¿perquè plores?” Hi ha una llegenda absurda
 en tot plegat: la reina que perseguí l’edèn
 i s’hi va perdre –és cert– perquè el cor s’esbargí
 en fonts il·luminades com llavis d’Eşfahān.
 I tot s’esmuny –¿és cert?– perquè els altres s’ho emportin.
 Pehoé, Ilulissat, noms estranys que recites
 mentre beus aquest vi i el capitell dels pits
 és un ull que s’enfila com la guineu pels rostos.
 "No t’amoïnis, sóc al teu costat”. I puja
 un aire fred que talla el rostre i desuneix
 les mirades i els mots. Tot tendeix a esborrar-se,
 com acetona estesa entre les ombres. Sóc
 qui et venera en la por. I el desig és un clown
 que fa el paper de ximple i vaga per la pista,
 buscant l’aquiescència d’un trist acordió.

 

Demòcrit i la pluja

Sóc qui mira el passat rere les heures
que acullen el plugim. El dia es fon, adust,
entre els meus ulls plomissos. Fugen núvols.
I rellegir Demòcrit no tempera,
ben mirat, la foscor dels dies i els oblits.
I, tanmateix, digueu-me si no és cert
que és ruïnós voler agradar els veïns,
que no podem conèixer allò que és cada cosa,
que l’home és un món en miniatura
i nous, tothora, en són els pensaments,
que els necis esdevenen sensats en la dissort
i que, envanits, els porcs gaudeixen en els fems.
Els segles són un fat que giravolta.
I aquesta saviesa empeny els mots que em salven
davant d’un mar silent. Els pins, com un lament,
criden a l’una. El temps desperta una illa.
I tanco el llibre quan el món, inhòspit,
es desintegra en signes que no entenc.
 

Falgueres

Sedassos verds, als ulls, enlluernen la tarda.
El setge vertical dels beços du l’oratge
que escampa el teu silenci dins el meu.
Ara, l’embat d’una orba exuberància
esventa noves fulles als barrancs.
Passegem, abraçats, entre les grans falgueres.
Arran del coll l’ofec: frondes de pluja i ombra.
Els camins, coberts d’herba, s’han ofegat al juny.
Només l’hivern, amb la cremor del glaç,
en tornarà a mostrar l’antiga traça,
neta de brins i tanys, de pètals i fullatges.
El nostre pas és la llavor efímera:
el rovell d’or, la genciana, el bàlec,
el card, l’espunyidera, la betònica;
tota la vida en zel sucumbirà,
fins la brostada pròxima. És aquesta la llei:
implacable, certera. Quan dins nostre, però,
arribi el fred dels dies, condormint-nos,
que els retrobats camins ens condueixin
–buscant l’escalf d’un cos, sense quimeres–
al nostre últim excés esborradís:
l’amor madur que puny, auster i ombriu,
ple d’esclats sense flor, com les falgueres.
 
 
© Lluís Calvo