Dp!

 

Cent mil déus en un cau fosc, de Lluís Calvo

Bartomeu Fiol

 

<<... Ho saps, ho tems, ho afirmes: / ja no ets el cor del món, ...>>. Aquest dos fragments de sengles versos del poema El passejant poden posar-te en camí, pacient lector, de reconèixer per on van els tirs. Em referesc a Cent mil déus en un cau fosc, Proa, 2008, un poemari sens dubte exasperat de Lluís Calvo, autor d’una obra que m’inspira un gran respecte, amb una capacitat extraordinària d’expressar-se eficaçment, pregonament, en el camp del que podem dir-ne poesia intel·lectual i en el de la poesia narrativa. En el benentès, per descomptat, que, en el seu cas, la narrativitat no significa cap detriment per a la densitat poètica. Com també poden fer-ho aquests versos finals de Perspectiva: <<Perquè saps, jutge arnat, que hi ha unes poques coses / en la foscor humana que no canvien mai. / ... / coses que sents endins –a borbollons o a l’ombra- / i que, arreu, s’esdevenen semblantment. / Aquí, a Barcelona. O a Tullahoma, Tennessee>>. I em sembla clar –i no puc deixar d’atreure l’atenció del lector envers el fet, testimoni de l’exasperació esmentada- que l’epítet <<jutge arnat>>, encara que vagi precedit d’una forma verbal en segona persona, va adreçat al mateix poeta que comença a estar fatigat de bon de veres de judicar o jutjar una realitat –la mateixa realitat que ens envolta a tots- que, com és massa comprensible, no li plau gens.

Podríem dir que, temps era temps, la parenta pobra/rica era lírica. Ara, més sàvia, és amarga lucidesa. Ara la bellesa del text, que ha esdevingut molt més bèl·lica, es fa amb una estranya assegurança, amb un estrany poder, com queda patent, per exemple, en el poema Palladio a Villa Barbaro, ple de referències culturals. Lluís Calvo, abans de tenir un tal domini de l’escriptura –d’una escriptura tan densa i poderosa que sovint fa falsa la coneguda afirmació de Wallace Stevens (<<The poem must resist the intelligence / almost sucessfully>>), que ja és dir-, ha d’esser un gran Lector, amb majúscula, d’una capacitat de captació i d’assimilació realment extraordinàries. Comptant així amb una saviesa i una gosadia que li fa crear poemes tan punyents com Bosc de Vidabona, que acaba amb aquests tres versos: <<La trèmula sentència / ja no et farà més savi. / No miris més el sol: ets cec>>. O com Le Dieu caché, que acaba amb aquests dos versos memorables i escarrufadors: <<Tot és senzill. Ja sóc a casa. /  No provenim de Déu: hi anem>>.

Cal reconèixer que la pràctica de la poesia narrativa té els seus perills, sobretot quan l’atenció del lector es troba molt enfora del tema o de l’argument del poema i no té ni idea de quins són els personatges que hi apareixen. ¿Qui sap, per exemple, qui és el pintor Varley que té un retrat de la seva estimada a la National Gallery d’Ottawa, retrat que tant va moure el poeta que el fé acabar arravatadament el poema que li dedica, Vera, amb aquests versos: <<I entro dins el quadro / i sé que res no hi ha / més real que l’anhel / que em lliura, esbocinant-me, / als fràgils llavis d’ella, / ja potser entreoberts>>? Però també pot proporcionar-li, aquesta poesia, al lector que sigui capaç de superar la seva ignorància, fragments tan rodons com el següent de La forja de la memòria: <<Car recordem a soles: isolats. I morim, / no cal dir-ho, ben sols. Demà, però, quan torni / a la casa dels avis, les parets i el teulat / tal vegada s’hauran esfrondats ja per sempre. / Serà l’instant feixuc d’acatar la claror / que de cop, brutalment, llevarà la penombra>>. Chapeau!

Per altra banda, que ningú es pensi que el poeta corri cap perill per manca de sentit de l’humor, com ens ho descobreix un poema de títol inesperat, De la tragèdia segons Karl Jaspers. O Equivocacions, que acaba així: <<Al capdavall, si el temps ja no ho esmena, / sàpigues que, definitivament, / m’he equivocat de món, no de poema>>.

.