Dp!

Berenador

Enmig dels llargs revolts que estrenyen les pinedes, aombrant-les,

hi ha el recer, elegíac, de la pedra
on Collserola estimba, entre torrents,
el vessant de migjorn que encega Vallvidrera.
A les envistes ja de rouredes i plàtans
l'obaga ressegueix els fondals adormits on s'alcen, tremoloses, les falgueres
i minva, com si res, al camí perfumat de capblancs i rosers
que, entre cases de totxo, ateny la carretera.
Just aquí, ja fa anys, els passos duien als vells berenadors
on dones i homes feien brasa lenta entre graelles:

un crepitar de pinyes i de troncs
arreplegats enmig d'un bosc fumós
que alçava, diumenger, hecatombes greixoses.
Defora el clos brusent, els nanos -ignorant menjars i flames-
amb guixos blancs als dits traçaven, impacients,
els límits rectilinis d'un estadi.
Quan la pilota algun cop atenyia la carn, per accident,
els renecs s'envolaven pels turons de l'estiu
esventant una ardor de guitarres i grills, de gasoses i vins,
de llums i cors i veus i mans
que abrusaven el dia entre arrossades.
Recordo, ara mateix, les samarretes blanques, les suoroses panxes
i els pits movent-se al ritme dels estampats foliosos;
també l'olor plaent del tabac negre, les cartes rebregades -set i mig-
i el ronc, adust i ingrat, dels cotxes ulcerosos.
Recordo els balls embriacs i l'olor, socarrada, dels xais;
recordo llavis breus i encara les cabanes que bastíem amb feixos
de pinassa i resina, de roldor i d'estepa, de llentiscle i marfull.
La migdiada, ja després, al caire verge de la tarda,
s'estenia entre somnis destil·lats sota la copa trèmula dels arbres.
D'altres, però -asseguts al llindar on s'alçava el raïm,
rovellat i madur, que emparrava els vinagres-,
evocaven prou bé els símbols agrejats de la por i la desfeta.
Eren grans i parlaven, sempre, a sota veu: feixistes, guerres, txeques.
Jo tot ho mirava, sense entendre-ho, des del pinar ufanós
que donava al tombant dels prodigis i els mites.
Feliç era, potser, el mot que es desvetllava
en un batec curull de llunes i clarors, de merles aflautades
i llessamins en flor, de noms secrets i vols furiosos.
Ara, en pensar-hi, encara em reconec en la fugaç remor
que davalla dels boscos -terra enfora, llum endins-,

arrossegant l'oblit fins a un capvespre esquiu
que alleta el cos, febril, de la infantesa.
El meu passat és aquest cel d'estiu
que, enllà de l'horitzó, retroba els anys
i hi deixa, als peus, una esplendor de traces:
la densa consistència d'un temps que persisteix, encès,

en una nuvolada de licors i carbons,

de taronges i sangs,
d'alliolis i brases.

 

Ramats

El temps desglaça un somni de muntanyes i aigües
en els ulls que s'embosquen
en la mirada en zel: un iris sota el bes
que s'escola en el cel, oblic i encès, dels dies i les ombres.
A poc a poc retorna, fugissera i llisquent,
una remor d'esquelles en l'adàgio dels anys.
Era així, cada estiu:
els bens que davallaven dels grans cims,
amb l'alenar florit de llamps i matinades,
recorrien, submisos, els carrers
fins que un únic ramat evocava, subtil,
el sacrifici humil de totes les vesprades.
Blanc trencat, negre adust: la llana fregava
els portals de les cases fins que els pastors,
acompanyats de gossos intranquils,
marxaven, renegant, cap als foscos afores de les valls.
No pas un mite pastoral o un poema arcàdic: jo hi era, allí,

assegut a l'ampit de fusta que, enllà del sol i la tempesta,
el besavi guaridor de persones i bèsties palpava amb indolència.
Ell era el difunt desconegut que, als baixos de casa,
hi tenia el taller polsegós i espectral: eines, malls, taules i motlles
amb olor de metall i carn felina.
La por forjava un himne de ferrer
en aquell casalot anomenat Teresic;
tan sols un lleu polsim, groguenc, unia les juntures de les pedres
amb la penombra adulta dels somnis i la mort:
sempre allí i sempre enlloc, enlluernant-me.
D'aquells estius a Esterri en recordo, amb una exactitud força esvaïda,
rius, camins i focs roents,
forques de boix i prats de dall
i, al capdavall, mil batalles de rocs
amb tots els nens del poble
-jo, malgrat el parentiu pirinenc, sols era un foraster vingut de Barcelona-.
I en recordo, també, la llibertat fervent
que sempre acompanyava aquells meus passos:
allò que a penes pot recordar-se perquè, fet i fet, a penes va existir.

¿Els records, però, són veritats fidels o tèrbols simulacres
que diuen no quan tot diu sí i escampen blaus lluents on sols hi ha fosca?

A Alòs d'Isil, a cas de Pixeu -l'antiga llar del Tort
que Verdaguer citava (probablement, lo mercader de bestiar més rich de Catalunya)-,
hi havia, per exemple, un rellotge de cucut. També un gran pati
i unes teulades d'estil francès: pissarra triangular
que jo buscava des del pont embruixat de bedolls i nogueres
a tocar del silenci dels boscos riberencs.
Del cucut en sortien dos balladors al punt de cada hora:
la imatge, màgica i precisa, em fascinava.
Algú va contar-me aleshores que, antany,
els ramats del Tort anaven a les terres d'Urgell per passar-hi l'hivern.
I eren tan grans, els ramats, que quan els primers xais
arribaven a la plana els últims tot just travessaven encara
els quatre carrerons d'Alòs.
Jo he viscut el temps dels contes i les faules
a la vora del foc. No pas amb enyorança, sinó amb estranyament:
imatge desdoblada d'algú altre que em sotja, enllà dels dies,
amb uns ulls ignorats i un rictus innocent.
Hi ha cops, tanmateix, que encara em veig a l'ampit de la finestra,
mirant els núvols que s'arrapen als cims
i lletrejant les alçades que s'esboiren al pas
de les bròfegues tempestes estivals. En mi, llavors, passen i passen
ramats inacabables amb un deix d'herba i llum,
fregant el riu que escampa la fredor de la neu
o desdibuixant-se en l'escalf d'una mà que m'abraça.
Hi ha cops, també, en què la llum, sense deixar d'esmunyir-se,
esdevé un llampegueig insomne i refulgent: mirada, pluja o foc
com la sang, refluent, que m'invoca amb paraules.
En aquells rars instants, febrils i encegadors,
només l'instint més cec empeny els versos.
Car el temps, com la vida, es sotmet a la parla:
més enllà de la llum, més enllà de la imatge.

 

Així de primitiu és el record.

 

 

De poètiques i ocells

Hi ha moltes formes de concebre el món
però cap, tanmateix,
et parlarà dels passos que retornen
enllà dels troncs llustrosos dels sicòmors;
ni de l'aigua que cau
pel ventre dels til·lers;
ni de l'ardor terral que empeny la llum,
concisa i resplendent,
cap a un matí brunyit d'aurores blaves.
L'imprecís i el real s'assemblen gairebé:
obscurs traspassen el llindar dels somnis
amb un polsós grapat de raons i de faules.
Però el temps, invençut, subjuga el cor
i n'escampa les cendres.
Així la maduresa és l'obstinat ressò
de tota inconsistència.

 

Esbossat altrament...

 

Cada matí
esperaves l'alosa
que visitava el fred ampit de casa.
Esmorzàvem plegats i, a frec dels vidres,
l'ocell espicossava els rosegons de pa
que tu, la nit abans, havies escampat
en un plat de llautó.
Després marxaves, veloçment,
cap a l'embús d'una ciutat boirosa.
L'alosa, tanmateix, seguia espicossant
entre els meus versos.
Només al límit del capvespre,
aletejant,
s'amagava entre els pins
d'un hivern impassible
i es recloïa en l'ombra adolescent.
Llavors tot s'esvaïa, eteri i irreal,
sota l'oblit.
Però els mots, insistents,
sabien evadir-se'n.

Així arribava el tràngol de la nit:
la llum somorta,
el plat encara buit,
el cotxe que tornava
-com ahir, com demà-,
pel vell camí de terra.

 

Esbossat altrament:

 

Hi ha moltes formes de concebre el món.
Jo tan sols reconec
les que dicta el poema.

 

Septem orbis spectabilis

De les set meravelles
que un dia, ja remot, van astorar el món
només en resta, encara, una dempeus.
Ni la lluor de Zeus, ni el temple d'Artemísia,
ni els marbres ni els cavalls d'Halicarnàs
no han pervingut, del cert, als nostres ulls.
Dels bells jardins de Babilònia
uns pocs vestigis ens en parlen:
del far d'Alexandria -o del Colós-,
les cròniques tan sols.
Segles enllà, però,
desenes de gravats, imprecisos i mítics,
van recrear les Meravelles
seguint l'estil, mimètic, del seu temps
(Fischer von Erlach, al divuit,
va idear un Colós
amb les cames obertes:
les fràgils naus -de pals fornicadors-,
hi passaven per sota...).
Els autors, entre el conte i la llegenda,
van reflectir-hi els símbols del moment:
les restes ignorades del passat;
els traços, coetanis, de la ment.
Ningú, però, no va blasmar,
ni defugir,
els somnis il·lusoris dels gravats.

 

Aquest és el llegat, únivoc, de la història.

 

Els nostres móns, atàvics o presents,
no són sinó una forma, ben perversa,
de ficció.

 

Anàbasi

 

Al lluny vas admirar, soberg, el cercle atàvic dels turons
on deu mil mercenaris somniaven
el fogar maternal d'una Hèl·lade blava.
Cir ja havia mort a Cunaxa i Artaxerxes, heroic,
planava al teu damunt com un rapinyaire afamat.
Ben poc imaginaves, abans d'emprendre el trist retorn,
que encara t'esperaven dues-centes quinze jornades
de sang i de malastre
abans de retrobar, esgotat, la desitjada Grècia.
Tanmateix, els déus van parlar-te amb bells auguris
quan, abans de partir,
vas adreçar-te als soldats per exposar-los
la manera millor de fugir, veloçment, d'aquella ratonera.
Amb un grapat de paraules en vas tenir prou per convèncer tothom.
El teu pla era diàfan com un capvespre escrit amb flames i punyals:
abans de res calia cremar els carros i les tendes
(car les bèsties i els fardells entorpien, feixucs, el ritme de la marxa);
calia desprendre's, també, dels equipatges inútils
per facilitar l'avanç, veloç i astut, per planes i muntanyes i ciutats;
calia, a més, estar a l'aguait, caminar amb prestesa i saquejar la hisenda dels vençuts.
I acatar, tothora, una màxima eterna que, a viva veu, vau segellar amb foc:
"Qui desitgi viure ha d'esforçar-se a guanyar.
Perquè, al capdavall, els vencedors són els qui maten
i els vençuts els qui moren".

Així tu, Xenofont, vas aconseguir,
exhaust i lacerat, d'arribar a la terra cobejada.
D'aquella gesta, amb cendra i runa, res no en resta sinó els mots.
Però avui, vint-i-cinc segles més tard,
el teu discurs domina encara,
triomfal i resplendent, totes les cròniques d'actualitat.

 

Versemblances

 

De nou has desvetllat un món salvatge
dins la ciutat roent que aniquila els teus ulls.
Els llavis, bruts de cendra, ensinistren paraules
i recompten, altius, les formes de l'oblit.
Ara, ungit per déus postissos i ebris,
admires la fal·làcia que un dia va engendrar-te
i et saps mereixedor de la noble mentida
que batega al teu cor. Darrere l'aparença,
un decorat sinistre delata el signe pur
d'allò que resta ocult: la mascarada immensa
d'un altre decorat, feixuc i inalterable,
on tu, soberg, ordeixes altres móns.
Potser et tempta, encara, el verinós desig
d'escampar els teus mots en les gelades places
on resta cada cos i cada persistència.
I anheles l'altra imatge que sorgeix, somnolent,
d'un sòrdid bar de meuques erigit en un erm
de pols i horror: a penes un neó
titil·lant, vermellós, a l'autopista eterna
que mena al teu no-res. Així la idea, nua,
s'ajeu, prostituïda, en l'infinit dels temps,
doblegant-se, fidel, als forjadors de somnis:
la vida amb vida encesa, com una falsa veu
que arreu s'estén i fuig.

 

Car el no veritable és la condició,
ambigua i resplendent, de la certesa.

 

Poemes inèdits, 2000

© Lluís Calvo