Dp!

 

David Jou
 
 
Sitges (1953)
 
 
Més informació sobre l'autor a:

http://cultura.gencat.es/ilc/qeq/cerca.asp

 

 

Cinc poemes

 

Els bells moments

De vegades cal tancar els ulls i reviure,
reviure amb força els millors moments,
homenatjar la vida que de debò ha estat vida,
els instants d’on brolla una aigua encara viva
i beure, amor, en ells.
Potser s’han eclipsat en desànim i agonia,
potser cremen encara, roents, de tan propers,
potser ja són tan lluny que semblen invisibles.
No són nostàlgia, no, són llum encara viva.
Cal apostar per ells.
Tenim, tot un tresor; contemplem-lo, de vegades:
aquells instants intensos on desbordà el present,
on fulgurà el sentit i resplendí la vida,
encara són nosaltres i ens criden a reviure
i a cremar, amor, en ells.

 

SUITE GAUDI, 1

Parc Güell

1

El drac
L’animal més semblant al foc,
el drac,
aquí,
disfressat de font i amb la boca oberta.
Cada ull com un cometa blau amb cua d’or
i el llom com una mar,
i el mosaic trencat que miralleja escates,
espurneig verd, blau, gris, groc, ocre,
i una pedreria de còdols que tatua el cos.
Aquí,
el guardià de l’escala,
com si baixés d’un somni i, encara endormiscat,
contemplés atònit els intrusos
i dubtés, entre ferotgia i mandra,
si acollir-los a onades i columnes
o expulsar-los, flagell de foc la cua,
d’aquest espai de màgia fet parc i paradís.

 

2

Bancs i columnes
Aquí teniu l’Atlàntida:
un bosc de columnes
sota les onades.
Bancs onejants sota un vent pressentit,
escuma de colors que sorprèn contínuament
i a cada cop que trenca presenta un nou sentit,
com si un món secret i submergit
aflorés en ella en un darrer lament.
I sota aquesta superfície,
al sostre, aquests discs solars i triomfals,
signes críptics, alfabets astrals,
com si la mar, per amor o per cobdícia,
retingués en ella, un cop s’han post,
els sols que han il·luminat el most
embriagador dels dies màgics.
I una ampolla, si mireu prou bé,
una ampolla al sostre, que potser conté
el mot darrer del darrer naufragi!
Boscos de columnes, bancs onejants, sostre en moviment
i una porxada que simula el gran rompent
d’una esglaiadora onada.
Ah parc Güell, com una submergida Atlàntida!

 

Verdaguer i Gaudí
 
Una veu recita Verdaguer,
s’il·luminen imatges de Gaudí,
visc com en un somni:
el que és, el que no fou, el que pot ser,
el que sense arribar a ser pot fer estremir,
el vers fet llamp que acaba per ferir,
l’espai que en l’irreal se’ns fa recer,
la veu nascuda al cor de Verdaguer
que es torna pedra en edificis de Gaudí,
aquest tumult del cor a punt d’aconseguir
tocar, sentir, fet cos esplèndid i proper,
el gran secret del món, fet vers en Verdaguer,
penya-segat, pinacle, madrèpora en Gaudí.
Ah cor del món, rebel i a punt de sobreeixir!
Titans, volcans, paraules, ferros, tot vol ser:
natura, poble, cel, dolor, plaer,
mosaics trencats, mots esberlats, vol clandestí
del goig que de tan alt deixa tan baix l’antic patir.
S’il·luminen imatges de Gaudí,
una veu recita Verdaguer,
i visc com en un somni, aquí,
on tot pot ser.
 
 
 
Les columnes de l'Autònoma
 
A Carles Solà, rector que impulsà les columnes
 
Aules, facultats, laboratoris, biblioteques, sí:
aquí es transmet la Veu,
monòtonament, potser,
feixugament, potser,
i cal, de tant en tant, que algú parli de tempesta,
que algun símbol ens recordi la serp i el parallamp,
l’arrel i el cel,
el verí i el foc.
Això ho sap fer per si sola la Veu,
és clar,
però no la nostra veu repetitiva,
emmarcada en pàgines, pissarres i pantalles,
en llibres i disquets i CD-roms,
en problemes i en exàmens,
sinó la Veu quan parla finalment per si mateixa,
quan es torna repte personal,
ambició vital,
harmonia profunda i delejada.
Però això, massa sovint, no ho sabem dir,
ni ho saben escoltar,
i alguns no arribaran ni tan sols a imaginar-ho,
i es quedaran amb un record de plom
que només el verd del campus i el riure dels amics
salvaran, refulgents, de la grisor completa.
M’agraden les columnes, sí,
aixecant-se com serps,
retorçant-se com serps,
amb ullals de parallamps i escates d’ombres movedisses,
atacant el cel,
desafiant la història,
dient sense paraules
allò que amb les paraules enterrem sense voler:
un infern i un paradís de recerca i saviesa.
 
26 de juny de 2002

 

 

 

Poemes inèdits, 2002
© David Jou