Àngel Terron
- Palma de Mallorca (1953)
- Més informació sobre l'autor a:
http://cultura.gencat.es/ilc/qeq/cerca.asp
Sons nets
Còrtex
- Callada nit on era tot pintura
- d’alba pastada per la llum de l'astre,
- amb la fredor fulgent de l'alabastre
- tal com l'amor, ferida que perdura.
- Tots els records esdevenen sutzura,
- i sols hi deixa el temps un lleuger rastre
- amb l'abissal perfum de l'agre ullastre
- que sempre ens cerca folls com la natura.
- Em cega la clarícia del tòrax
- que espurneja i es mou al mig del vòrtex
- dels camps de força que conformen l'àxon.
- Imatge prefixada amb sal de bòrax
- a les fràgils neurones del vell còrtex
- que quan dorm em desperta com un clàxon.
Lliri entre cards
- Saps que per tu silent un àngel plora
- tot recordant els tendres jorns que enyora?
- Saps que els celatges són clara penyora
- que rebutja sorprès el món de fora?
- T'arribà massa prest la imprevista hora
- vexant el cos que el cor ansiós adora
- en la memòria turgent que fóra...
- Ara sols resta el càntic sord que implora.
- No puc dar-te els honors del faust ermini
- però no som emporuguit que mini
- ningú mon vers honest com vaticini.
- No tinc cap or salvat del plom de mini,
- no tinc tan sols vellard que em recrimini,
- sols tinc plors per plorar ton extermini.
A Bartomeu Fiol
- Un aspre esquerp per a la tija enaspra,
- ja que la idea alena amb hèlix magra
- entre els clivells del fang rendit de l’agre;
- no pas en fi joiell de car diaspre.
- Sona la veu dels vers poetes aspra.
- No és pas el sec poema com tanagra
- de joc, sinó mesura de vinagre,
- dels cups del temps al mas de Son Cabaspre.
- No hi ha sendera viva amb la jactància
- de les volutes àuries dels versos,
- l’home es cansa amb el cant sense comanda.
- No és benefici, sols encletxa d’ànsia,
- el degotall que ens mulla a tots immersos
- en la suor del tall sens propaganda.
- A Biel Mesquida
- Ja saps, amic, com són els aborígens
- arrecerats darrere de la roca
- sols per malvendre terra quan pertoca
- i esborrar la pobresa dels orígens.
- I tu vols agitar encara els vertígens
- de la natura fonda amb sacra soca,
- vols fer volar l’ormeig de la miloca
- amb tremolós desig de blaus oxígens!
- Lentament creixerà la fosca larva
- que amb gests d’amor en tinta gesticula
- fins a encetar les ales de l’insecte.
- No desesperis per la minsa garba
- de la comprensió que el lector simula:
- fereix-lo amb l’agulló del dialecte.
- A(d) V(ivum)
- Tot llegint entristit el teu opuscle,
- et sent parlar com a penyal que calla,
- fosc com la ploma del viu corb que gralla
- per fer de l’home flama de corpuscle.
- Han passat lassos els jorns del grupuscle,
- entre llibres de versos com a malla
- per encabir-ne el Sol. La Dama dalla
- els juvenils esforços. Sobre el muscle
- pesants els dies fets una novel·la...
- Permet ara que humil dintre del Temple,
- dessota del retaule un àngel ori
- fixant els ulls en fets de la predel·la,
- sense que calgui cap més bon exemple
- per sentir el gong vibrant del blanc satori.
Llliure de lliures (J. R. J.)
- La vida viva del caliu perible
- que crema sense groga llum per signe...
- Si jo pogués de tot l’ardor ser digne
- en flam sublim que sense oxigen fibla...
- La sang incandescent feta factible
- amb flama blanca i blava on tot insigne
- arbre, mar, vent esdevingués condigne
- d´ésser-ne amb mi l’anímic combustible.
- De tots els fins el benvolgut termini
- on tot cremant-se amb mi fidel expira,
- i jo amb el tot fos de caliu ja lliure.
- Lliure de lliures, tal cigala afini
- de la calor la contenible espira...
- A la fi un jorn tot lliure per a viure.
La lluna sobre Monnàber
- En l’alta nit suant dins la tenebra
- pens en la vida fuita que és sols meva
- colpit per sems records sense cap treva,
- sense saber el sentit d’aquesta febre.
- Sols coneix l’or el silenciós orfebre
- que de l’escòria el metall relleva...
- Com el dolor que els meus companys de lleva
- feren cristal·litzar amb senyals de gebre.
- I jo, malgrat que sigui ara un cadàver
- d’il·lusions i somnis envejables,
- quan la lluna del ple és sobre Monnàber,
- cerc mots sencers de formes raonables;
- com els toscs estris fets per l’homo faber
per caçar dins boscatges perdurables.
- Poemes inèdits, 1998-2001
- © Àngel Terron
