Glossari de termes de comunciació

		Xavier Laborda Gil
		Lingüística. Universidad de Barcelona

Glossari de comunicació

expressió	1. Exteriorització d’un contingut psíquic (idees, emocions, sentiments, voluntats) mitjançant signes (paraules, gests, obres artístiques). 2. Aspectes formals del discurs, referents al registre (familiar, formal) i a les característiques lèxiques, sintàctiques o prosòdiques.
comunicació	Intercanvi verbal i no verbal entre parlants. Des del punt de vista de la lingüística, la comunicació és el procés de transmissió d’un missatge entre un emissor i un destinatari. El missatge, que pot ser verbal o extraverbal i s’ha de dur a terme d’acord amb un codi, és un senyal que remet a un referent. El referent és una realitat extalingüística, i pot ser una cosa, un esdeveniment o un estat d’ànim, tots ells pertanyents al món real.
creativitat	1. La creativitat com a novetat és un concepte culturalment recent (s. XX), que es fonamenta en una comunicació sorprenent amb l’inconscient mitjançant la intuïció i la imaginació. Es distingeix tres aspectes de la creativitat, ja sigui un producte (obra), un procés (activitat) o una característica personal (entitat psicològica). 2. Capacitat de crear noves combinacions, les qual tenen un interès o un valor propi. La creativitat està vinculada al pensament -crear és pensar- i al discerniment per triar allò pertinent. 3. La personalitat creativa destaca per la sensibilitat a l’entorn, la flexibilitat o capacitat de variació, i l’originalitat que prové de la novetat i l’espontaneïtat. 4. Gramaticalment, la creativitat és l’aptitud del parlant per produir espontàniament i per comprendre un nombre infinit d’enunciats nous.
actes de parla	Segons la pragmàtica, comunicar-se és una activitat, de la qual distingeix cinc classes d’actes. L’enunciat o missatge que transmet l’emissor i interpreta el destinatari pot ser: 1) constatiu, perquè constata, representa o descriu un estat de coses (per exemple, una asseveració o una hipòtesi), 2) directiu, quan modifica la conducta del destinatari (ordre, pregunta, consell), 3) compromissiu, en què l’emissor es compromet a dur a terme una acció, mitjançant una promesa o un oferiment, 4) expressiu, que és la manifestació de l’estat psicològic del parlant, com una disculpa o la salutació i 5) declaratiu, quan el missatge modifica el món cultural, per exemple un contracte, una sentència judicial o un bateig.
al·locució	Entorn oral de comunicació formal i molt planificada propi d’un àmbit d’intercanvi institucional, i del què la retòrica distingeix els gèneres públics del discurs judicial, espectacular i deliberatiu.
aparat crític	Conjunt de dades de caràcter històric, teorètic i bibliogràfic, destinat a documentar científicament el marc d’investigació. L’aparat crític descriu les circumstàncies que concorren en un text, i és habitual fer la seva presentació exhaustiva en una secció o capítol introductori.
argumentació	1. Dels patrons discursius, l’argumentació és el discurs que explica i justifica les opinions sobre les coses o la raó per la què les coses són d’una determinada manera. Un discurs argumentatiu consta d’una premissa o afirmació acceptada, i d’un conjunt de raons (llei de pas) que condueixen a una conclusió. 2. Argumentar és adreçar a un interlocutor un argument, és a dir, una bona raó per fer-li admetre una conclusió o incitar-lo a adoptar uns comportaments adequats.
ciència, comunicació de la	1. La comunicació de la ciència es fa mitjançant la literatura grisa (no visible o difícilment accessible) i la literatura de divulgació. La grisa desenvolupa els subgèneres del projecte, la monografia i la memòria de recerca; i la literatura de divulgació consta d’articles, ressenyes, manuals i tractats. 2. La prosa científica presenta tres característiques de gènere: a) formalitat expressiva, amb estil precís i estàndard, terminologia, aparat crític, referències documentals i bibliogràfiques; b) formalitat temàtica, relativa al cànon o la tradició de la disciplina i que afecta al repertori d’assumptes, a la metodologia i a l’esquema d’exposició; c) propòsit institucional, és a dir, vinculat a les institucions acadèmiques i científiques, la qual cosa afecta a la validació i la publicació dels texts, i al reconeixement dels mèrits intel·lectuals dels autors.
conversa	Entorn comunicatiu oral, interactiu, espontani i informal, l’estructura del qual és l’intercanvi lingüístic -mútuament satisfactori- a partir de torns de paraula.
discurs	Producció lingüística que es percep com a significativa, unitària i intencional. En ocasions, equival a text, en el sentit d’enunciat complet i autònom, sense distinció de la producció oral o escrita.
entorns orals	La comunicació oral es desenvolupa en tres entorns, conversa, entrevista consultiva i al·locució, d’acord amb el seu grau de planificació i de formalitat expressiva. La conversa és espontània, informal i col·loquial, i no té un propòsit determinat; per exemple, una salutació o una confidència. L’entrevista respon a una planificació, presenta una expressió estàndard i té un propòsit instrumental, com comprar o vendre, consultar un especialista, etc. L’al·locució està molt planificada, és formal i abasta un propòsit institucional. Els esmentats entorns estan relacionats amb l’intercanvi de caire interpersonal, social i institucional. respectivament.
entrevista consultiva	Entorn oral de comunicació, d’expressió estàndard i estructura planificada, que es produeix en un àmbit d’intercanvi social, en el qual els interlocutors actuen d’acord a rols i a propòsits instrumentals.
estratègia	Planificació i control del comportament comunicatiu. Amb les estratègies es vol controlar la conversa i assolir la persuasió, mitjançant la gratificcació (promesa, mostra de simpatia) o la sanció (amenaça, imatge negativa de l’interlocutor).
funcions comunicatives	La funció o finalitat comunicativa d’un discurs pot ser: a) referencial, perquè dóna informació sobre el món; b) metalingüística, que informa de la llengua com a objecte específic del món; c) poètica, que explora els recursos creatius de la llengua i de l’expressió del missatge; d) apel·lativa, que incideix en la conducta de l’interlocutor; e) psíquica, que manifesta la identitat psicològica del parlant, dels seus sentiments i raonaments; f) factiva, que modifica l’estat de coses del món mitjançant enunciats que canvien l’entorn cultural.
gèneres públics	L’al·locució, discurs públic estudiat per la retòrica, consta dels gèneres: a) judicial, que tracta de la defensa o acusació sobre fets del passat; b) espectacular o gènere de l’exhibició retòrica que elogia o censura un assumpte, per tal d’aconseguir l’adhesió del públic; c) deliberatiu o gènere del debat parlamentari o entre gent d’un grup, que consisteix en proposar acords.
humor	L’humor és un escenari verbal molt propici per a la creativitat, ja que formalment empra de manera combinada diversos patrons (en particular, narració i argumentació) i que substancialment ofereix una perspectiva diferent de la realitat. Els recursos de l’humor són l’exageració, la paròdia, la inversió del punt de vista o la combinació de lògiques o sèries d’esdeveniments incompatibles.
intercanvi, àmbit d’	L’àmbit d’intercanvi, que pot ser interpersonal, social i institucional, és correlatiu als entorns orals de la conversa, l’entrevista i l’al·locució. L’intercanvi interpersonal es produeix com a conversa, és espontani i informal, i estableix relacions d’igualtat entre els interlocutors. L’intercanvi social es dóna en l’entrevista consultiva, condicionada pels rols i la situació dels parlants. L’intercanvi institucional es manifesta en al·locucions, discursos públics que estan pautats i resulten formals.
memòria de recerca	Text científic el propòsit del qual és presentat de manera sintètica el procés i els resultats d’una investigació realitzada. El seu esquema consta d’aquestes parts: 1) títol, concís i informatiu; 2) introducció, en què es descriu l’objecte d’estudi, els objectius i la perspectiva científica o aparat crític; 3) desenvolupament dels continguts de la recerca; 4) conclusió, que ofereix una recapitulació i una avaluació global; 5) bibliografia; 6) annexos, amb documentació complementària.
monografia	Text científic que presenta els resultats d’una investigació, els apartats de la qual són similars a la de la memòria. La redacció molt concisa i fluida converteix la monografia en un article, modalitat textual apta per a la divulgació especialitzada.
narració	1. Dels patrons discursius, la narració és el que reflecteix què passa al món i què fan els éssers. Les modalitats narratives poden ser fictícies o verídiques, com la novel·la, el conte i l’acudit (fictícies) o la Història, la notícia de premsa o l’anècdota (verídiques). 2. La narratologia o teoria de la narració sosté que les històries exploren els límits de la realitat i de la legitimitat, i que formalment estan constituïts pels sis elements de l’actor (personatges), l’acció (esdeveniments), la meta, l’escenari, l’instrument i el problema. El problema consisteix en l’existència d’un desequilibri entre els altres elements, i planteja qüestions de legitimitat i de valors morals.
operacions discursives	Parlar és seguir un procés i produir unes operacions discursives: a) inventar o buscar els arguments i els patrons apropiats a l’assumpte; b) disposar ordenadament les seves parts; c) posar en paraules de manera clara, econòmica i correcta; d) preparar la memòria; e) pronunciar o redactar el discurs de manera polida i atractiva.
patrons	Motlles o formes prototípiques d’organització dels discursos, que conformen els principals i més complexos recursos comunicatius entre els parlants: a) el descriptiu, que reflecteix com són les coses; b) l’argumentatiu, que explica les opinions sobre les coses o per què les coses són com són; c) el narratiu, que reflecteix què passa al món i què fan els éssers; d) el directiu, que reflecteix la voluntat que els altres facin quelcom o que les coses siguin d’un amanera determinada; e) l’expressiu, que reflecteix les reaccions emocional davant les coses o els esdeveniments. Els patrons directiu i expressiu tenen un clar parentiu amb les funcions apel·lativa i expressiva, respectivament.
perlocució	Persuasió o objectiu global d’un discurs, tal com es descriu als actes de parla.
persuasió	Efectes de la comunicació eloqüent o perlocució, que amb l’aplicació d’una estratègia indueix l’interlocutor a creure o fer alguna cosa.
pragmàtica	Part de la lingüística que estudia els principis -cooperació, cortesia, assertivitat- que regulen l’ús del llenguatge en la comunicació. La pragmàtica considera que la comunicació s’estableix entre l’emissor i el destinatari mitjançant l’emissió d’enunciats, que són interpretats com a actes de parla.
principis pragmàtics	La comunicació és un procés que es regula pels següents principis: a) cooperació, que implica ésser breu (quantitat), clar i ordenat (manera), veraç (qualitat) i pertinent (rellevància); b) cortesia, que consisteix en no imposar-se, donar opcions i fer que l’altre se senti bé (estimulació de l’autoestima); c) assertivitat, és a dir, exercir de manera plena i segura el rol comunicatiu que correspon, tot evitant l’agressivitat o la submissió.
projecte	Text científic que consisteix en un guió previ o pla detallat que es proposa per tal de realitzar una investigació. Consta d’un títol, una explicació genèrica (concepte), la presentació de l’assumpte i dels objectius (objecte d’estudi), el marc d’anàlisi o aparat crític, un pla de desenvolupament, observacions diverses i, finalment, un resum del propòsit i interès de la recerca (síntesi).
retòrica	Disciplina clàssica que tracta del discurs públic i dels seus recursos per persuadir, i presenta la comunicació com un conjunt d’operacions discursives i de gèneres. La retòrica està considerada com la primera teoria de la comunicació de masses i té aplicacions en els media, la política i la publicitat.
text	Vegeu discurs.
llenguatge	1. El conjunt de les llengües naturals, considerades en les seves característiques comunes. També, l’aptitud dels éssers humans per comunicar-se mitjançant llengües. 2. Figuradament, el conjunt d’altres sistemes simbòlics emprats per a la comunicació, com els artístics (música, pintura, etc) o els formals (matemàtica, lògica). L’aptitud per comunciar-se amb aquests sistemes diferents de les llengües.