|
|
||
|
|
Publicaciones:
artículos
Quan preguntar és proposar
Quines coses fem amb les paraules? Què diem després de dir “hola”?, quan no
sabem com continuar. Com presentem el nostre rostre davant els amics? O com
representem les màscares de rol davant els “clients”? I com és que sabem escoltar
i preveure els discursos dels altres?
Algú podrà pensar que si comencen amb tantes preguntes, potser no ens en
sortirem del cercle voraç de la interrogació. Altres replicaran que parlar no
és una activitat tan complexa o bé que hauríem d’entrar en qüestions més
concretes per fer via vers realitats tangibles i més pràctiques.
Heus ací algunes objeccions prou raonables que es poden al·legar al nostre
plantejament. És comprensible, però, que la nostra paraula busqui assimilar o
rebatre aquests arguments, per a refermar la posició apuntada al preàmbul. Si
parlem aquí de la parla és perquè ens interessa, si no excel·lir, sí al menys
assolir-ne un ús satisfactori. A qui no el satisfà saber parlar en públic i
expressar-se a consciència? Aquesta és una part de l’aspiració humana a
l’eloqüència, a participar del poder persuasiu d ela parla. Tanmateix, la
primera perícia que cal dominar no és la de parlar sinó la d’escoltar, tot i
que sabem que una capacitat demana l’altra i que la seva separació és irreal.
Paraula parlada
A l’ensenyament, per interès dels professors i per la llei educativa, cada
vegada es dóna més importància a les pràctiques orals. Cal saber expressar-se
en el debat, l’exposició acadèmica, la descripció d’un fenomen, la narració
d’uns fets o el maneig d’una entrevista. Aquest interès suposa una reposició de
la llengua oral, davant la vella posició, en exclusiva, del binomi
escriptura-lectura i, associadament, del registre formal.
És una idea prou acceptada que oralitat i escriptura poden representar, de
fet, dues llengües diferents. Doncs bé, del que es tracta en els plans
d’ensenyament d’ara és propiciar les capacitats orals. Sobre aquestes, però,
cal dir que, en realitat, formen part de l’alfabetització i que són íntimament
lligades a la lectura i escriptura. Altra volta, hem de reconèixer la natura
circular, comunicativa, de les capacitats simbòliques de l’individu.
Escoltar millor
La tradició ens ha llegat un mètode, una disciplina per a desenvolupar la nostra
oïda, per a saber escoltar els altres, per a esbrinar en el discurs els
principis que poden plaure, commoure, convèncer l’oïdor. D’aquesta disciplina
se’n diu retòrica i prové dels grecs, dels sofistes i d’Aristòtil, i de la
tasca sistematitzadora dels romans, com ara Quintilià.
Tot i que ens separen prou segles, som hereus directes de la tradició
retòrica, si bé és cert que per les aparences ningú no ho diria. El nostre
temps no és una continuïtat del model de parla clàssica, ni els seus valors no
són tampoc els imperants. No discutirem aquestes obvietats. Només afirmem que
hi ha més afinitats que no sembla. Per dir-ho de manera directa, les pràctiques
culturals nostres prosperen dins el cau de la retòrica grega: l’ensenyament és
una retòrica, ja que en sorgí el primer model educatiu general; fer justícia,
tal com avui l’entenem, és un fruit retòric; el mateix direm de l’acció de
debatre sobre alguna cosa; i parlar per la televisió, quan es vol fer de la
parla un espectacle —com als talk-show—
és una altra modalitat tradicional, la del discurs epidíctic.
Llegir els mestres
Cal un aclariment sobre la nostra remissió a la història. Recordar aquests
punts no vol suggerir la conveniència de restaurar literalment un model, sinó
senyalar que bona part del que sabem sobre la parla persuasiva i bona part de
la nostra vida cultural estan dipositades en una llavor teorètica i de poder
que és la retòrica.
Vol dir això que cal ensenyar retòrica?, vol dir que cal dictar Aristòtil?
I tant que no! Vol dir que serà molt profitós conèixer i aplicar els principis
que van descobrir els rètors, com per exemple el de l’ordre i el de la
composició persuasiva.
Ordre del programa
El principi de l’ordre ensenya un programa simple, però molt eficaç: quan
la paraula brolla, ho fa seguint un procediment estricte. Es tracta del
procediment de les operacions retòriques, les quals recorden l’organització
fabril d’una cadena de muntatge. Primer cal rumiar quins arguments es vol
comunicar (inventio), basant-se en
esquemes previs o tòpics, que generalment orienten l’orador, no importa la
matèria que sigui. Després ve l’articulació o dispositio, operació que consisteix en formar les parts del
discurs. Així, es recomana fer una introducció o exordi, seguida d’un
desenvolupament argumentatiu, per a cloure amb l’epíleg o peroració.
La tercera operació és l’elocució, la més lingüística, ja que es posa en
paraules, en figures i estil, el contingut previst. Aquí entra la figura reina
de l’expressió, la metàfora, i tots els altres recursos de “posar en paraules”.
La quarta operació és la memòria; cal memoritzar esquemes, idees i recursos
expressius, que seran aplicats segons la situació, amb dues exigències:
aparença de facilitat i de sinceritat. Per fi, amb la darrera operació, actuem,
fem acte de parla tota la preparació d’invenció, disposició, elocució i
memòria, amb la circumstància d’afegir una declamació acurada i el decòrum
personal escaient. En això s’inclou el que s’anomena comunicació no verbal i
imatge.
“Vegeu la composició”
Passant al segon principi esmentat, el de la composició persuasiva,
comprovem que hi ha una complementarietat respecte de la idea de l’ordre. Per
composició podem entendre la fórmula qualitativa d’arguments abocats als
discursos. Són arguments els sentiments suscitats i les raons exposades. I la
tradició aconsella començar amb una part afectiva, la d’agradar, en la peça
introductòria; la segueix la parts demostrativa o entimèmica (arguments de
versemblança o possibilitat); i tanca i lliga el conjunt una part emotiva, novament,
que serà igual o més intensa que la primera. En definitiva, el rètor distingeix
tres fronts de la persuasió que, combinades, fan del discurs un instrument
d’influència i cooperació. Són les fonts referides al jo, al subjecte que parla; també a l’oïdor o tu; i, com a pont entre l’un i l’altre, la paraula o això, l’objecte discursiu produït en
comunicar. És al fórmula, la vella i magnífica fórmula del jo-tu-això, els detalls de la qual han de ser desenvolupats en un
altre escrit.
Oratòria quotidiana
En aquest punt, voldríem impedir un lliscament del sentit de les nostres
paraules. Parlem del discurs i això podria entendre’s com la consideració
exclusiva de l’art de parlar en públic. O de discurs i oratòria. Però no és
aquesta la intenció del treball en retòrica, tot i que històricament ho havia
estat. Discurs és tota producció lingüística, escrita o parlada, en públic o
privadament, formal o col·loquial. I la retòrica cobreix tots aquests camps.
Més encara, la natura social de la parla, ara, ens porta a usos no tan
públics o solemnes com es desprèn de l’oratòria clàssica. És per això que
insistim en l’actualitat de les reflexions entorn a la parla. En quin sentit?
En el sentit d’instrument que mostra i que maquilla, que presenta el rostre i
la màscara, que són dues vessants de la nostra identitat. Del rostre en podem
parlar en tant que comunicació existencial amb els amics, amb els propers. I,
de màscara, amb les relacions socials, és a dir, amb aquelles persones amb qui
mantenim primordialment uns jocs de rol professionals, cívics i de grup.
Teoria i pràctica al Col·legi
de Doctors i Llicenciats
Fins aquí hem descrit algunes qüestions històriques i teòriques de l’art de
la paraula. I així queda acomplert l’objectiu de presentar el rerafons que
acompanya el nostre treball en els cursos sobre el discurs, que s’imparteix en
el Col·legi de Doctors i Llicenciats. Són seminaris d’intercanvi i debat, en
els quals el paper del ponent consisteix en apropar, de manera practica i
reflexiva, aquell rerafons de la retòrica.
El seu propòsit ja ha estat dit. És el propòsit d’aprendre a escoltar
millor, a freqüentar diversos registres de parla; a preveure els tombs d’una
entrevista, els matisos d’un discurs o la intenció d’unes manifestacions. També
són un motiu per a la nostra consideració els usos corrents de la parla,
aquells que busquen elogiar o censurar, convèncer o dissuadir, jugar o encisar
tot fent espectacle.
Nota d’edició.- Aquest article presentava uns cursos nostres sobre
comunicació al Col·legi de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en
Ciències de Catalunya. I va ser publicat en el butlletí d’aquest Col·legi
aparegut el juliol de 1994.
|
|
|
|
|||||||||||
|
|
|
|
|
|
|
|
|||||||
|
|
|
|
|
||||||||||
|
|
|
|
|||||||||||
|
|
|
|
|
|
|
|
|||||||
|
|
|
|
|
||||||||||
|
|
|
||||||||||||