Xavier Laborda Gil
	Lingüística. Universidad de Barcelona

“Salutacions de la Democràcia en festes”,

Gausac. Grup d’Estudis Locals de Sant Cugat,

14 (VI-1999) 43-72.

Salutacions de la Democràcia en festes

Xavier Laborda

1. Elogi i refutació de les salutacions de festa major

Ens interessa la democràcia en festes, que estudiem a partir de les salutacions publicades als programes de festa major durant els anys de Democràcia. [1] L’objectiu d’aquest treball és l’estudi de la festa major de Sant Cugat del Vallès, la dels anys 1976 al 1997, és a dir, els anys de la transició democràtica i de la maduresa constitucional. La perspectiva d’anàlisis és lingüística, i en particular aplica els criteris de la retòrica i de l’anàlisi crítica del discurs.

Un cop elaborat el corpus festiu de les salutacions de Sant Cugat (1976-1997), hem realitzat la segona part del treball, que és el comentari crític dels discursos. Hem indicat que l’aparell crític prové de la lingüística. [2] No obstant això, l’estudi no vol tancar-se en anàlisis formalistes, per tal de ser coherent amb la curiositat intel·lectual que l’ha originat, que és la comprensió d’un període històric de dos decennis i una intensa activitat política. Sabem que la comprensió serà parcial, però potser també transversal, la qual cosa li atorga un sentit estimulant. Encara quedarà millor definit l’objectiu, si expliquem les nostres eleccions, que són aquestes. Hem volgut tenir una visió global de la historicitat del temps en democràcia, del seu procés; per la qual cosa ha calgut seleccionar un material que cobrís aquests anys i que fos materialment manejable. I també hem cregut imprescindible triar un camp específic de les comunitats polítiques, el de la ciutat, el de la vida municipal; per oblidar així les solucions generalment privilegiades, és a dir, les de l’Estat, la nació o les grans capitals. En tercer terme, hem volgut escollir discursos institucionals, per exemple dels alcaldes o regidors de les legislatures democràtiques. Finalment, no ens hem sentit atrets per l’estudi de discursos formalment o contextualment polítics, i en canvi hem percebut com a interessants els discursos de salutació de festa, perquè són textos que segueixen les normes del gènere epidíctic, del panegíric, i perquè són texts que expressen un sentiment exultant i el desig de comunicar-ho a tota l’audiència.

Et aquí que l’últim element de la cadena de tria, el de la salutació festiva, podia satisfer totes les condicions que ens acabàvem d’imposar. Perquè un corpus de salutacions de la transició i de la democràcia consolidada té una extensió raonable, a efectes del seu estudi. Per altra part, la salutació de festa major, per definició, pertany a l’àmbit municipal, és pronunciat o escrit per una autoritat institucional —sigui la consistorial o l’autoritat de festa que crea la tradició del lloc— i no té una finalitat política expressa, sinó que s’adreça a la comunitat en un temps d’apassionament i de suspensió de la vida ordinària. Aquest és el resum de la nostra tria del punt de vista i del material d’anàlisi.

Les preguntes que ens fèiem a l’hora de la lectura es referien als valors, als conflictes i a les etapes que havien pogut quedat marcats en aquell conjunt de discursos. I en conseqüència hem pogut establir aquests quatre punts: a) unes etapes històriques, b) una selecta nòmina d’autors que han creat opinió pública a Sant Cugat , c) una relació de tòpics festius que transmeten valors de la vida quotidiana i, també, d) determinats elements de contradicció ideològica i política.

Els programes de festa major han estat localitzats a l’Arxiu Municipal de Sant Cugat (AMSC). Són els programes de festa del centre urbà i tots ells contenen una salutació, a excepció del de 1987, que per alguna raó no expressada només inclou la relació d’actes programats. També hem pogut consultar col·leccions de programes dels districtes, entre els quals destaquen per la seva antiguitat els de Mira-sol i La Floresta. Aquests, però, no tenen salutacions o bé són una presentació del actes.

Menció especial mereixen els programes dels anys trenta, editats en el seu moment per les entitats cíviques de La Societat Coral La Unió i El Parc Municipal, que desprenen un encant que fa molt difícil oblidar-los. L’estètica de la composició, l’estil en què està redactat l’anunci dels actes, el periclitat món al que ens invita la publicitat, són elements que provoquen l’efecte tan atractiu. Però falta anotar un altre encara més important, que és el particularíssim esperit associatiu que comuniquen els vells opuscles.

Ha estat una obligació intel·lectual nostra, per prudència i per respecte, conèixer com es manifestaven els autors de les salutacions en altres situacions comunicatives. És per això que hem consultat al·locucions i entrevistes publicades a la premsa de Francesc de P. Llatjós, Àngel Casas, Oriol Nicolau i Joan Aymerich.[3] Com que apuntem aquest aspecte fonamental de la paternitat de les paraules, és apropiat fer la referència detallada dels autors de les salutacions: Francesc de Paula Llatjós (alcalde), salutacions de 1976 a 1978; anònimes o de la Comissió de Festes, les de 1979 a 1982; Assumpta Bailac (tinent d’alcalde de cultura), la de 1983; Oriol Nicolau (alcalde), les de 1984 a 1986; i Joan Aymerich (alcalde), les de 1988 a 1997.

Els panegírics de festa són un elogi de la comunitat que celebra la seva festivitat amb alegria i il·lusió, i acostumen a glossar les raons de la celebració, les virtuts dels aplegats i la bondat de les expectatives que hom pot formar-se dels dies immediats. Així es resumeixen els tòpics, que variaran segons les circumstàncies i els propòsits d’oradors i participants. Tanmateix, les salutacions tenen altres factors comuns que són el camp, el tenor i l’organització seqüencial del discurs. El camp és la situació comunicativa de festa major en què es produeixen els discursos. El tenor contempla el mòbil d’invitació a la festa i un determinat to expressiu, formal i cohesionat, no exempt però de pinzellades d’espontaneïtat i de sentiments. Les seqüències usuals de les salutacions examinades són vuit, disposades generalment, en aquest ordre: encapçalament (títol del discurs, sigui “Salutació”, “Pòrtic”, etc.), designació del destinataris (per exemple, “santcugatencs”), anunci de la proximitat de la festa, elogi de la festa (la secció més important temàticament), agraïment als organitzadors, invitació o apel·lació a participar de la festa, declaració diferida o avançada de la festa (“divertiu-vos, que és festa major”) i identificació de l’autor.

L’article consta de tres apartats de desenvolupament i un últim de conclusions. A l’apartat que obre aquest conjunt, “Tradició festiva, il·lusió de permanència”, fem una mirada als antecedents de la festa major de Sant Cugat durant el franquisme i la creació d’una opinió popular i de resistència al sistema. A l’apartat següent, “El repertori festiu”, veiem dues modalitats del gènere de la salutació, aquelles identificables amb el cànon, és a dir, amb un perfil harmoniós tant per l’estil com pels comentaris que contenen; el model estàndard representa el cànon més ferm i reeixit, en relació a una idea tradicional; i el model circumstancial aporta una lleugera variació dels comentaris, en introduir enunciats aliens a l’objecte de la festa i referir-se a fets del temps ordinari, siguin de caire polític, cultural o econòmic.

L’apartat titulat “Capgiraments assembleari, pastoral i presidencial” desenvolupa un model discursiu que denominem transgressor, perquè comporta un alt grau de variació respecte del cànon, tant en l’aspecte formal com en el dels tòpics. Dins del model transgressor, hem apreciat una especialització de rols en els oradors o pregoners, i segons aquest rol dels autors hem distingit les següents classes de salutació: l’assembleària, la pastoral i la presidencial. L’assembleària (anònima, 1980) exposa la situació d’una comunitat que es troba al fòrum per deliberar què li és més útil i menys danyós en un moment de crisi festiva. La pastoral (Àngel Casas, 1980) recrea el vincles patriarcals i de clan, estressant els efectes benèfics d’aquesta vinculació. En últim terme, la transgressió presidencial (Joan Aymerich, 1991) és la projecció discursiva d’un escenari personalista i en el què l’orador ostenta la representació plena de la festa i exhibeix amb desimboltura les claus del carisma. Finalment, a l’apartat “Indústria cultural de les salutacions”, presentem unes conclusions sota la idea de les salutacions com una part, probablement menor, però molt il·lustrativa de la indústria de la cultura que representen les festes i de la cultura política que amb elles es crea. Salutacions cordials i bones Festes Majors!

2. Tradició festiva, il·lusió de permanència

2.1. Historial de canvis

A la festa major de 1983 es fa una salutació inusual i molt il·lustrativa de quins havien de ser els camins de la política festiva des de l’Ajuntament. L’any 1983 fa la salutació la tinent d’alcade Assumpta Bailac. És la primera autora que signa una salutació de festa. A les quatre edicions anteriors de govern democràtic els responsables del text resten anònims i a més acostumen a formar un grup de redactors. I és la primera i l’última dona que signa una salutació, cosa que es pot afirmar de tota la història de la festa. Per altra part, el contingut de les seves paraules també és singular ja que, per primer i únic cop, s’estableix una relació entre la festa major i la tradició del Carnaval. En aquest sentit, Bailac proposa retornar a l’esperit popular de les festes més intenses i rebels, les de Carnestoltes, que havien estat prohibides durant el franquisme i, per força, oblidades com a vivència.

Així, el juny de 1983, la regidora fa aquest discurs personalista i original a les págines del programa de festes.

Amics:

La setmana que haurà la Festa Major, recull els esforços d’un any de preparació de les activitats i espectacles que inclou la Festa, perquè els santcugatencs disfrutem i ens divertim.

Aquesta activitat cultural i festiva posa de manifest la voluntat de participació de les entitats i, en general, de tots el ciutadans, en la recuperació de les Festes Populars.

Aquestes festes tenen la seva màxima expressió en al recuperació de les activitats al carrer, marc idoni on desenvolupar aquestes celebracions de caire festiu.

Pensem que la Festa Major recull la tradició de “La Diada Boja” del Carnaval, en la qual s’obliden recances i diferències, per viure la Festa plenament.

Cordialment

La tinent d’alcalde de cultura: Assumpta Bailac i Puigdellivol

Podem llegir que l’autora fa una crida a la revifalla de l’esperit radical i esbojarrat de la festa de Carnaval. Assimilar la festa major de Sant Cugat a la “diada boja” i la seva tradició carnavalesca és una proposta innegablement original per la càrrega sicalíptica que comunica. Tot i amb tot, sembla que Bailac vol evocar una estampa antiga, una metàfora amarada de culta nostàlgia, un florilegi estilístic que s’avé més amb una fantasia, la del sentiment arravatat de la festa, que amb el detall del programa de festeigs.

I tanmateix, tot i ésser poc convincent l’associació entre carnestoltes i festa major, té molt de sentit parlar-ne. L’afinititat entre aquestes celebracions no está en els seu continguts, sinó en el treball que es fa des de la democràcia per reimplantar i revifar la vida festiva, cosa que només s’aconseguirà després de tempteigs i contradiccions.[4] Aquest és punt de coincidència. Tant per carnestoltes com per la festa major, hi ha un esforç de recuperació de l’esperit popular per tal de sortir de la greu crisi festiva dels anys setanta, motivada per l’ús polític que en feia la dictadura i per la cultura de l’automòbil, dues causes de l’esqueixament de les tradicions festives de principis de segle. Per una banda està la situació, resumida en l’intent tenaç i reeixit —com s’ha demostrat de manera fefaent al llarg de dues dècades de democràcia— de superar la crisi festiva dels anys setanta, un temps en què la desafecció ciutadana d’uns actes majorment considerats oficialistes i representatius del règim franquista feia témer una decadència penosa fins l’extenuació. No és aliè al panorama de decrepitud la manca de canals de participació i de responsabilitat organitzativa, l’escassa satisfacció d’unes necessitats de comunicació pública o la percepció de que el programa d’actes, al servei institucional, només presentava folklorismes sense prestigi. Hi havia una buidor difícil d’omplir, quan a l’exterior —de la festa i de la pròpia població— s’oferia una plenitud enlluernadora i més adequada als gustos i als instruments del moment. El desenvolupament econòmic o “desarrollisme” havia malmès l’entorn urbà per la gran quantitat d’edificis construïts i la desastrosa pràctica urbanística que l’acompanyà. No debades els antropòlegs assenyalen l’expansió urbanística com a principal causa del deteriorament de les pràctiques festives (Fòrum Barcelona 1998).

2.2. Restauració de Sant Pere

En aquesta tessitura, inaugurada la democràcia local, s’esdevé la recuperació festiva. I les expectatives creades durant la transició amb el Carnestoltes i la Festa Major tenen molt en comú, per la delicada comesa de la renovació del calendari festiu i dels seus actes. Emperò, a Sant Cugat s’afegeix un segon nivell de renovació, que és la transició d’una consciència vilatana a una altra urbana, un cop liquidada l’economia agrícola, incrementat geomètricament el nombre de residents i a punt d’esgota-ser el sòl urbanitzable.[5] Com orientar-se? Quin programa s’ha de fer? Aquests són alguns dels interrogants que suggereix la lectura dels textos de salutació de la festa als anys vuitanta, en particular la d’Assumpta Bailac. Són texts que palesen dues coses fonamentals. Per una banda, la condició exploratòria d’un model propi, que vol satisfer un dèficit festiu i crear nous valors. Per l’altra, un progrés marcat per les contradiccions i el diletantisme, com mostra la romàntica incitació a la “diada boja” en temps de festa major.

A la pregunta “quina tradició cal restablir?”, obtenim la resposta de la reforma del calendari, de manera que la festa major deixa de celebrar-se el dia de Sant Cugat i Sant Jaume, el 25 de juliol, i es trasllada al de Sant Pere, el 29 de juny. Aquest avançament es fa sense dilació, a l’edició de 1980, la primera oportunitat que la corporació democràtica té per establir un calendari del que se’n parlava des de feia anys i es considerava preferible al que havia regit durant una bona part del règim franquista. Ja es tenia un judici format sobre la conveniència de restaurar la diada de Sant Pere com a nucli de la festa major, en detriment de la festivitat del patró de la parròquia, Sant Pere, perquè es considerava que l’elecció del dia de Sant Jaume i Sant Cugat, a mitjan dels cinquanta, era una invenció unipersonal i una imposició eclesiàstica que havia malmès la tradició popular. Calia, doncs, recuperar aquesta data i capgirar el procés de decadència. Ja al programa de festes de 1979, en un article de títol prou expressiu, “Una festa major diferent?”, signat per l’entitat Centre d’Estudis i Documentació, s’apuntava com a causa del declivi la condició aliena del calendari i també del programa d’actes:

Què és la Festa Major? Potser a cada poble i a cada circumstància la resposta hauria de ser diferent. Aquí, des de fa uns trenta anys, en que es va “inventar” la festa major per la diada de Sant Cugat, i, mes recentment des de fa uns vint, en què es va promocionar des de la Casa Gran, la festa major ha estat un atapeïment d’actes. (...)

A Sant Cugat la Festa Major havia estat per honorar al patró de la parròquia, Sant Pere. I amb aquesta motivació els actes religiosos hi foren més destacats, més solemnes i també encaminats a recaptar diners i espècies per el culte al Sant. Poc a poc, però, això al poble no l’acabava de satisfer, i encara mig sacralitzats, anaven sorgint actes més profans, un dels quals n’és el Ball del Vano i el Ram, que s’ha mantingut viu al llarg dels segles com una mostra genuïna d’aquella època i de les seves solucions.

Llegim aquí com s’apunten unes causes pernicioses i, com a contrapartida, una solució que comunicava amb la genuïna tradició, la del ball del vano i el ram. Els seus autors són encara més explícits en el rebuig de la ingerència corporativa, sigui comercial, administrativa o qualsevulla altre institució, i en la necessitat de reforma a partir del principi de la espontaneïtat i d’una distensió que hem d’entendre de caire polític.

Enguany, la Festa Major de Sant Cugat pretén ser diferent. (...) I això sols es pot aconseguir que de debò s’hagi establert un clima prou ampli de distensió i tots plegats ens haguem convençut de què les diversions, l’esplai, no cal que se’ns vagin donant des de dalt o de precedències estranyes, sinó que som prou lliures per organitzar-nos-les nosaltres, i a la nostra mida.

L’escrit del Centre d’Estudis i Documentació, una entitat radicada al Club Muntanyenc, és verament un manifest, i conté les pautes de la transició festiva a la població, ideològiques i abstractes algunes, com succeeix amb la identificació en allò popular i espontani tant de la fi com dels mitjans; cronològiques altres, com la recuperació de la diada de Sant Pere i la reducció del període festiu; i altres, exemplificadores d’una legitimitat amenaçada, com la pervivència de la tradició del ball del vano i el ram.

2.3. Un estat d’opinió popular i el publicista Joan Tortosa

A contracorrent de les institucions oficials, al final del franquisme i al llarg de la transició es propala un estat d’opinió en defensa del patrimoni històric de la localitat, de la seva memòria i les tradicions, la qual cosa és una reivindicació cívica i també política, ja que va lligada a una voluntat de govern democràtic. I la festa major és un motiu poderós per endegar la represa de la democràcia local i la participació cívica. Joan Tortosa (1986:70) evoca en una crònica de festa la enutjosa pàgina del franquisme, a propòsit de la qual recorda que

la Festa Major santcugatenca ha tingut la seva història accidentada. Un bon dia, Sant Pere es quedà sense festetjos especials i tot el protagonisme de la Festa Major l’assolia la Festa de Setembre. Antoni Griera, el primer rector de la parròquia després de la Guerra Civil, (...) encapçalà una iniciativa per a traslladar la Festa Major el dia de Sant Cugat, coincidint amb Sant Jaume, el 25 de juliol. Durant uns anys, Sant Cugat va ser el protagonista de la Festa Major, quan ja les fires s’havien perdut completament. Uns nous corrents de recuperació de les tradicions traslladà per fi la Festa Major al dia original i Sant Pere deixà de ser festa general al país però els santcugatencs li atorguem el privilegi de la festa gran.

L’esbós històric de Tortosa transmet una idea general del segle a la primera crònica, la de presentació de festa. La segona, datada el dia de Sant Pere, està dedicada al “Paga-li Joan”, i en ella recull les tesis històriques de Canas, referides a la possible tradició de tres segles, i uns comentaris lúcids sobre la revifalla folklòrica que suposa i el sentit retrobat o reinventat en el nou marc de la festa. Les dues cròniques de 1986 reflecteixen els tòpics de la dècada anterior, amb un tractament recapitulatori. D’això en pot parlar llargament el seu autor, no debades Joan Tortosa és probablement qui més ha escrit sobre l’assumpte, en especial a la premsa local, des dels temps de San Cugat, a finals dels anys cinquanta. [6]

Els seus escrits marquen la presència pública —potser també l’eixamplen— del que considerem l’estat d’opinió general sobre la festa. Val a dir que tenen dues característiques que els fan apreciables. Una característica de continguts és la coherent i constant argumentació sobre la crisi que pateix la festa i el valor d’aquesta institució popular per explorar nous temps de convivència. La segona característica rau en l’afecció pel vessant humorístic i cordial de les coses, que precipita un estil amable i persuasiu. I emplaça els lectors a pensar sobre la necessitat d’inventar la festa, és a dir, confeccionar un programa flexible i receptiu amb el temps present, la qual cosa no impedeix, ans al contrari, revitalitzar vells costums dotats de nous sentits. L’exemple de tot plegat, indica Tortosa, pot ésser el ball del “Paga-li, Joan”. En definitiva, la idea de la invenció de festa és el brillant principi antropològic al que serveixen l’estil desenfadat i els tòpics del calendari i de la tradició folklòrica, ja que alerta contra la il·lusió de la tradició com a realitat estable i necessària.[7]

L’actual Festa Major santcugatenca (…) no té cap tradició. És una Festa Major inventada. I és bo que s’inventin coses. El perill, com sempre, és encertar-les o no encertar-les.

Sant Pere, la diada de la Festa Major santcugatenca, no va poder aguantar el pes dels anys. Els segle XX, el de la tecnologia, desemparà Sant Pere i la tradició religiosa de la nostra Festa Major queda interrompuda quan mossèn Griera -que deia que els santcugatencs provenien d’una tribu de gitanos- la traspassà el dia de Sant Cugat. (...)

La Festa Major, com tot, va anar degenerant en una cosa que s’havia de pagar: l’envelat, la zarzuela, el concert. (…) No obstant la Festa Major conservà quelcom molt important que anà adquirint al passar de festa religiosa a més profana: una gran popularitat, que és allò que realment necessitava el poble. Per això cal inventar tot allò que tingui un sentit popular, es digui Festa Major o no.

Per a Tortosa, escèptic respecte de les grans paraules i realista davant la crisi festiva, la veritable tradició és la vivència popular de les coses, l’acceptació general que desperta una convocatòria i els seus actes. I si no hi és aquesta popularitat, s’ha d’originar, s’ha de fornir. Heus ací el sentit del seu terme inventar.[8]

2.4. Agòniques festes de postguerra

Quan tenim present aquests escrits, com el de Tortosa a les portes de la democràcia local i els que el precediren, comprovem en primer lloc que hi havia un estat d’opinió coherent i de resistència al discurs oficial, franquista i tecnòcrata. I, en segon lloc, que el debat de la festa major i de les festes tradicionals era un debat per sí mateix i també la discussió subsidiària d’altres coses públiques que políticament estaven prohibides a la societat civil. La revisió popular de la festa, recuperades les llibertats i les institucions municipals, suposa capgirar —si més no, és aquesta la intenció— de dècades de dictadura. Parlar de quatre dècades sota el dictador implica dues menes de coses. Quantitatives: un munt d’anys per aixecar altres escenaris i principis. I també qualitatives: l’eradicació de les associacions populars i republicanes, principals organitzadores dels programes festius, va ser la primera i més devastadora iniciativa del règim,[9] a la qual s’han de sumar altres canvis socials que ingènuament qualificaríem de propis del signe dels temps. En definitiva, la revisió popular de la festa a partir de 1989 va suposar una porta als canvis i les recuperacions.

Si haguéssim de triar un moment que exemplifiqui els trets de l’influx franquista és el canvi de la data de la festa major, per Sant Jaume i Sant Cugat, fet que esdevingué l’any 1956. Aquí hi trobem un moment simbòlic i determinant de la desfeta nacional a Catalunya. Les tropes franquistes entraren a la vila de Sant Cugat el 26 de gener de 1939 i, en commemoració d’aquesta data, se celebrà durant anys la festa d’aniversari de l’alliberament. Superposada a les festes tradicionals, les principals de les quals eren les fires de maig i de setembre, l’aniversavri bèl·lic no feia la competència directa a aquestes, però era l’efecte d’un desastre polític que acabava de privar a aquestes fires de l’impuls bàsic, en dissoldre i prohibir la major part de les associacions populars, i en destinar el local de la Unió a Casino Nacional i seu de l’auxili social. Altres motius —Tortosa apunta a l’arribada del tren a la localitat i al canvi social que decantà la millora de les comunicacions—[10] podrien haver fet llanguir les fires fins la seva desaparició, però és impossible saber si això hauria estat una causa de la seva consumpció. El cas és que l’elecció de la diada de Sant Cugat i Sant Jaume com a nucli de la nova festa Major és una decisió discrecional de les autoritats, però conseqüent amb la decrepitud de la vella festa major, celebrada tradicionalment durant la fira de setembre.

Val a dir que la derrota de la segona República és la derrota de la vertebració associativa del país. Aquesta dallada del teixit associatiu és una causa fonamental en la pèrdua de moltes coses a Sant Cugat. La més aparent és la suplantació del calendari. La següent és la adulteració dels continguts dels programes festius. La tercera, i sens dubte la més funesta de totes, rau en l’apropiació que del món festiu fan el poder polític i el seu aliat, el poder eclesiàstic, quan es converteixen en l’autoritat hegemònica.[11]

La documentació d’aquests temps sobre les festes és tan escassa que costa imaginar que es celebressin, i més encara com es vivien. De la fira de setembre es conserven dos papers, el més recent dels quals, datat el 5 de setembre de 1947, és un ban de la “Delegación Local del Frente de Juventudes”, que instava la gent de la població a fer donatius per ajudar unes víctimes de Cadis, en la col·lecta que es feia els dies 7 i 8, durant les Fires i Festes de setembre. La capta, però, tenia un objectiu polític complementari amb la venda d’insígnies falangistes i la presència de les patrulles, una imposició militar més a la vida civil. La legitimació altruista funcionava molt bé.

L’altre document té més importància, puix que és el programa de la “Fiesta Mayor” de 1941, entre els dies 7 i 10 de setembre. A banda de què és l’únic que es conserva dels anys quaranta i cinquanta, llevat el programa de juliol de 1959, té el mèrit exclusiu d’il·lustrar els continguts de la fira de setembre en els seus darrers temps i en el si d’una penossíssima postguerra. “Los vecinos de San Cugat del Vallès —llegim a la salutació—, se disponen, en este tercer año de liberación, a celebrar su tradicional Feria y Fiesta Mayor de septiembre, patrocinándolas esta vez, su Magnífico Ayuntamiento y Jefatura Local del Movimiento”. L’efecte paradoxal del text, curosament redactat, és que no transmet ni un bri d’esperit festiu, sepultat com queda aquest motiu de la fira de setembre pel pes esclafant de la misèria material, de l’opressiva obligació que té la població de formar-se moralment i de proclamar la seva adhesió a l’“Invicto Caudillo, Generalísimo Franco”. Dues obres personals de Franco, segons recorda el paper, les Institucions de l’“Obra de Auxilio Social” i l’“Organización del Frente Juventudes” recolliran els beneficis obtinguts als actes festius per destinar-los al benèfic fi de “procurar que diariamente tengan donde acudir a recibir unos alimentos un gran número de ancianos e infinidad de niños” de Sant Cugat, un panorama desolador, de l’exactitud del qual no en dubtem, i que es predicable de tota Espanya, per la dramàtica consigna “Ni un hogar sin lumbre, ni un español sin pan”, dramàtica sobretot per inasequible. Si volem saber les causes d’aquest flagell, el pregó ens recorda que són dues, una justa i pròpia, aliena l’altra, però totes tenen el mateix nom de guerra.

Mientras no pueda practicarse totalment la consigna “Ni un hogar sim lumbre, ni un español sin pan”, los que podemos ver satisfechas nuestras primordiales necesidades, tenemos la obligación moral y material de pensar en aquellos seres que por azares de las circunstancias derivadas de una pos guerra de liberación, agravada por el actual conflicto europeo no pueden procurarse los más perentorios alimentos con que sustentarse.

Emperò, l’objectiu més cobdiciós del règim és polític i rau en l’adoctrinament dels infants en un ideari feixista de “un solo pensamiento, con una sola disciplina, con una sola ambición, con un anhelo único; el de servir y amar a Dios, porque sirviéndole y amándole a Él servimos y amamos a la Patria, a la familia y a nuestros semejantes, será entonces cuando, los que podamos gozar del ejemplo de tantas virtudes, comprenderemos la grandeza de lo que significa hoy, para mañana, el Frente de Juventudes”. La informació que retenim del programa de 1941 és l’elecció de la fira de setembre com a festa major, alhora que s’aplica aquesta denominació de festa major i que ha arribat fins els nostres dies. Com no consten les raons de la preferència, pensem que potser el fet de tenir la fira de setembre unes dates fixes de celebració —del vuit al deu de setembre— podria haver estat un factor favorable.

A diferència de la fira de setembre, de la qual es conserven referències de la seva efímera continuïtat fins 1956, de la fira de maig no coneixem les circumstàncies precises en què va desaparèixer. Entre les causes senyalades pels estudiosos consten motius tan diversos com l’enderrocament de la sala del Parc Municipal en acabar la guerra o l’afebliment del sector agrícola, amb el desplaçament dels mercats ramaders i pagesos a altres ubicacions. Però hi ha un altre factor polític, com és el tomb cultural que suposa en els costums el poder del nacional-catolicisme. Sense ell, el sentit de festa que s’inculca i es viu no seria comprensible. I és per això que es posa l’accent en les festes del cicle Pascual i altres diades religioses: Nadal, Setmana Santa, Corpus i, també, l’homenatge a la vellesa, un esdeveniment que, sense pertànyer a la tradició catòlica, és apadrinat per l’Església i finançat per la “Caixa”, el qual assoleix molt de relleu als anys quaranta i cinquanta. Juntament amb aquestes convocatòries anuals, en un segon terme, trobem les festes singulars, com van ésser les cerimonioses recepcions dels nous rectors de la parròquia, mossèn Juan Clerch i Vivó (3-10-1948?) i Juli Nàjera Gherna (21-8-1955), el ressonant homenatge al mestre Lluís Millet (29-7-1951) o la mateixa fundació de la festa major per Sant Jaume i Sant Cugat (juliol de 1956). I, ja en una posició més modesta, registrem Sant Juan, Sant Pere o Tots Sants i altres festivitats similars, entre les quals hi és durant uns anys la fira de maig, fins que desapareix, si més no en els papers de premsa. La darrera crònica de la fira de maig, a Guia, és de 1959.

2.5. El jardí sacramental

L’hegemonia de l’Església i de la facció política a què estava coalitzada es fa present a tot un reguitzell d’actes festius, ultra els litúrgics, a la darreria dels quaranta, en detriment de les forces falangistes i del seu estil bel·licista i ideari feixista. La vida social queda a disposició del tradicionalisme catòlic i de l’autoritarisme d’un règim que faria ostentació d’una difusa ideologia. La funció de l’Església com a oligarquia i com a dinamitzadora cultural a una població rural com Sant Cugat resulta notable. L’arribada del nou rector de la parròquia o les noces d’argent del sacerdot són esdeveniments que agiten la vila, convoquen els fidels a un espectacle popular que recorda l’entrada de Jesús a Jerusalem el diumenge de rams, endeguen col·lectes per oferir presents, organitzen recitals corals i balls folklòrics, adobats tot plegat de misses solemnes i cants gregorians.

Els homenatges patriòtics i festivals de commemoracions bèl·liques, però, no desapareixen. Sota una poderosa inflexió cultural, han de cedir la preferència als homenatges a personalitats i autoritats, modalitat aquesta que tributa també mostres explícites “d’adhesió” al règim. Conjuntament, la indústria cultural de la religió, al servei de l’adoctrinament catòlic i la submissió ideològica, no té límits ni fites petites. D’això en parlen les prèdiques de les festes litúrgiques, entre elles les de Setmana Santa i Corpus Christi, predicades per a tothom per una Església fonamentalista. “No hi ha ningú, ni que sigui indiferent, que no senti aquests dies la sensació divina de la presència real de Nostre Senyor Jesucrist”, manifesta un editorial de Guia (VI-1950) pel Corpus. “Com la Setmana Santa, el Corpus imposa socialment la convivència de la Litúrgia a tothom —continua dient—, i per ella entren els seus misteris i veritats en el cor del poble”.

No és un fet excepcional, en l’època de l’autarquia franquista, l’esperit intensament sacramental de la festa a Sant Cugat. N’és un document esplèndid el programa que edita la parròquia per la Setmana Santa de 1955. I ho és tant per l’extensa i primorosa relació d’actes d’una setmana que comença el diumenge de rams i acaba en el de resurrecció, com per la coherent salutació, sense oblidar la iconografia reproduïda, el recordatori de preceptes pertinents i el comentari de la litúrgia i de l’Evangeli. De la salutació copiem un fragment que diu: “Seamos humildes pero dóciles cooperadores de la gran obra de nuestra redención”. És la frase que clou la invitació a celebrar devotament la Setmana Santa.

En el moment de la substitució festiva, l’any 1956, tres autoritats locals tenen la responsabilitat de la decisió i la inspiració del magnífic programa preparat per celebrar-la i divulgar-la arreu: el rector Nàjera i el president del Patronat del Monestir, monsenyor Antoni Griera, i el tercer és el nou alcalde, José Maria Martí Gras. De tots, qui tenia més antiguitat en el càrrec és Griera, a més d’acreditar una marcada personalitat, molta influència política entre sectors carlins i un prestigi internacional —no exempt d’agres polèmiques— com a filòleg. És molt coherent, per tant, l’asseveració de Joan Tortosa sobre la paternitat de Griera en la concepció de la festa major per Sant Cugat i Sant Jaume.[12] No és gens estrany que se li atribueixi, doncs, l’infantament de la nova festa patronal, en commemoració del martiri de Sant Cugat, que s’anuncia enfàticament a l’única capçalera local, la crònica parroquial Guia, al número de juliol de 1956.[13] Des d’aquestes pàgines es fa l’anunci de festa i s’explica el seu sentit espiritual i el seu caràcter fundacional. Sobre aquest últim aspecte es diu:

Ens consta positivament que, aquest any, que per primera vegada farem una solemne Festa Major, en tal senyalada diada, aquest motiu d’ordre espiritual que indicàvem anteriorment, ha sigut guia i nord de la Comissió organitzadora de les festes. En aquesta Comissió, que presideix el Magnífic Ajuntament, hi formen totes les Entitats locals i tothom s’ha identificat amb els ideals que presidiran la Festa Major. I per la seva part, la Parròquia ha preparat unes grans solemnitats que sens dubte, estaran a l’altura que Sant Cugat es mereix.

Una d’aquestes solemnitats és la representació de l’acte sacramental de Calderón de la Barca, “El jardín de Falerina”, que obtingué un notable ressò a la prensa comarcal i nacional. Els panegírics de festa i el programa d’actes ressalten un panorama confesional i totalitari. S’invita a celebrar la gran Festa Major amb l’esperit exaltat, però tot i recordant que allò més important és la transcendència religiosa de la festa, “que té d’ésser un íntim record del nostre Patró i un gran propòsit de seguir la doctrina que ens predicà”, puix que en això es resumeix el ver sentit de la convocatòria, tan magistralment concebuda. El sòlid ordre oficial i la solemnitat de la celebració subratllen la intimitat de religió i política. Al servei d’aquesta doctrina trobem l’acoblament d’una magnífica i inflamada escriptura, uns rituals religiosos dignes del renom de l’escenografia catòlica, uns actes profans prou populars i el sensacional esdeveniment de les sessions de teatre religiós.

La ressenya de la festa, publicada poc després (Guia, VIII-1956) era entusiàstica i taxativa: “El camí està assenyalat; Sant Cugat té ja una magnífica Festa Major, i pauta per saber-la celebrar com cal”. Segons aquesta conclusió, l’empelt d’una invenció acuradíssima havia estat un èxit. Havia calgut esperar tres lustres per superar les mancances de la crua postguerra i per madurar un model elaborat per gent poderosa, catòlica i culta, per aquest ordre, i que promovia explícitament, com es declarava a Guia, “l’esperit rectament cristià, cultural i popular”.

2.6. Epístola moral

La salutació de la festa de 1959 il·lustra molt bé la idea pastoral de la festa, com llegim al programa de mà conservat d’aquesta edició. Entre claudàtors inscribim els noms de les seves seccions. És una vera epístola moral als santcugatencs, amb el motiu de la seva festa patronal.

Pregó de Festa Major

[dissertació extrafestiva] El nostre segle es caracteritza per la seva activitat, pels seus progresos en tots els ordres. Podem dir dels nostres dies que no gaudim de repòs, en el sentit que la vida es fa feixugament atrafegada i que un progrés o un nou invent estalona l’anterior.

Els esdeveniments es succeeixen amb una celeritat vertiginosa; la feina s’ee’ns acumula; atrauen la nostra atenció activitats diverses. I, esclaus sempre de l’hora i del minut, totes les nostres coses es desencandellen sota aquesta febrosenca activitat. És un bé, això? És un mal? (...)

Les cançons típiques de les nostres comarques han estat retrobades en bona part, i popularitzades novament pels orfeons: La filla dels marxant, La pastoreta, Els tres tambors, L’hereu Riera, La filadora, coançons nadalenques i altres tonades populars han tornat al dels pobles, harmonitzades curosament. (...)

I això sense deixar de treballar perquè el nostre poble gaudeixi també de totes les perfeccions possibles. Que sit tots els pobles fessin el mateix i ho fonamentessin en un esperit cristià de justícia i de dignitat, la vida seria més bella i justa i els pobles i els homes gaudirien d’una major felicitat.

[destinataris] Per això, SANCUGATENCS:

[anunci de festa] Sant Cugat es presta a celebrar, [elogi] amb ses millors gales, una tradicional Festa Major, que ha de constituir renovada ofrena, invulnerable homenatge al seu celestial intercessor, el gloriós martre que exten, amb perseverància secular, llur protecció sobre nostres persones i coses.

[invitació i declaració de festa] Sigui així i que el més radiant i puríssim goig exhorti els nostres cors i contribueixi a la plena brillantor i magnificència d’aquesta singularíssima Festa Major.

[emissor] LA COMISSIÓ (24-26, juliol, 1959)

Aquest text extens, amè i curós sorprèn agradablement per diverses raons. Una raó és la coherència i la meticulositat que exhibeix, la qual cosa es tradueix en una prosa culta i una concepció gens improvisada del sentit de la festa. Hi trobem també un compendi de les riqueses històriques que actuen com a antídot contra el desarrelament del món industrial i de la consegüent dissolució moral dels pobles. Són aquestes riqueses les cançons, les danses i finalment altres costums festius més recents, tot un conjunt de pràctiques típiques. Al final del discurs, però, l’ensenyament moral recorda que les tradicions festives no són més que una part cohesiva i identificadora d’un conjunt també format pel treball i la religió. La hegemonia del component religiós és palmari, no debades les paraules finals del pregó concerten una descàrrega fervorosa de l’ideari catòlic i l’exaltació d’un model de festa patronal, jeràrquica i severament codificada.

Tanmateix, hi ha una resistència a aquest sistema festiu i, a propòsit d’això, hem referir-nos de nou a Joan Tortosa i el seu influx en aquell estat d’opinió popular que germinà a Sant Cugat durant la dècada de 1970. L’any 1959 neixia una nova publicació a Sant Cugat, el setmanari San Cugat, del qual era co-fundador Tortosa. Tingué aquesta publicació una digna qualitat tècnica, uns excel·lents continguts i una curta vida (un any i mig). En aquest temps publicà un bon nombre d’escrits sobre la festa; són sis articles de Tortosa i dos més sota pseudònim. La primera observació que se’ns acut és que la preséncia de l’assumpte a l’agenda periodística no és casual. Encara més remarcable resulta aquest fet quan comprovem en l’escriptura de Joan Tortosa un treball ben pensat, que no aporta cròniques sinó idees per a un debat. No debades sosteníem que Tortosa és el primer publicista sobre aquest tema, al llarg de la història periodística de la localitat. L’activitat que considerem en el periodista també va arribar a la premsa comarcal i de Barcelona en la dècada de 1970, en els quals mitjans Tortosa feia gala d’una traça magnífica per divulgar les nostres tradicions. El més remarcable de tot és que feia un plantejament prudent però ferm, a estalvi de la nostàlgia i altres males conselleres. I expressem aquesta apreciació perquè ressalta com cal l’aportació del setmanari San Cugat i dels seus redactors.

El cicle informatiu que desenvolupa Joan Tortosa i Saperas,[14] aporta una cosa encara més important que història oral i documentada sobre aquests aspectes: les fires, la festa patronal de Sant Pere i el conegut ball en el seu honor, la nova festa major, les causes de la florida o la decadència. I fa més que tot això, que és mantenir viva la qüestió, per tal de no donar per definitiva la versió rebuda de les autoritats, per tal de concebre —si més no, així llegim aquest conjunt discursiu, des de la nostra perspectiva— el tema com un fet rebatible, com una realitat perfeccionable. El que Tortosa fa, en definitiva, és avivar un aspecte suposadament folklòric i secundari, alhora que suggereix criteris per a la discussió. Tanmateix, aquest motiu modest és causa d’una extraordinària força política, ja que les festes poden ser un camp de debat polític, indirecte i inaparent, però substancial. I això succeeix en temps de dictadura, però també en temps de democràcia. I considerem que aquest debat afecta la vida dels ciutadans, per una raó molt clara: perquè la festa simbolitza i recrea —en una altra clau, sens dubte— la vida de la comunitat, perquè recrea les seves aspiracions i conflictes, perquè promou els objectes de l’imatgeria col·lectiva, i perquè finalment divulga i lloa els eslògans vigents al món polític.

3. El repertori festiu, crònica de constàncies i deslleialtats

3.1. El pregoner, a l’empara del gènere

Hi ha un ordre del discurs que és més poderós que les circumstàncies polítiques i que les modes expressives. És un ordre que no tan sols fa parlar de manera molt semblant els oradors d’ara i de temps enrere, sinó que és el principi que atorga sentit a les seves paraules, és a dir, que les fa comprensibles i previsibles. Aquest ordre és el dels gèneres i de l’influx de la tradició, si emprem el terme clàssic de la retòrica i de la poètica. Hem d’aclarir que ordre vol dir aquí model o cànon, i manifesta més les possibilitats comunicatives d’un espai simbòlic que no pas les construccions.

El primer pas que fem és establir les característiques del cànon de salutació, a partir de certs discursos. La hipòtesi de treball és que el cànon resulta de la confluència de diversos models. Seguint aquesta idea, recollirem discursos que evoquen, respectivament, els models estàndard (Aymerich, 1991), circumstancial (Llatjós, 1977) i, en darrer terme, el model transgressor (anònim, 1980; i Aymerich, a diversos anys). I el que explanarem a continuació són els elements comuns o estructurals del cànon.

3.2. Model estàndard

L’any 1991, l’alcalde Joan Aymerich adreça a la població el seu quart anunci de festa. En ell podem distingir totes les seqüències pròpies de la salutació de festa, per la qual cosa adscrivim el discurs al model estàndard. Les seqüències són: 1) l’encapçalament o títol; 2) els destinataris o a qui es parla; 3) l’anunci de la festa, de la seva proximitat; 4) el comentari o la definició i elogi de la festa; 5) l’agraïment als organitzadors; 6) la invitació a la festa o part apel·lativa; 7) la declaració de festa o inauguració diferida; 8) la identitat de l’emissor.

[1: títol] SALUTACIÓ

[8: emissor] <fotografia de l’alcalde>

[2: destinataris] Els santcugatencs [3: anunci] quan arriba el mes de juny i coincidint amb l’esclat de l’estiu, sortim al carrer per oblidar la quotidianitat i encomanar-nos de l’alegria col·lectiva: és Festa Major.

[4: elogi] Aquests dies d’entranyable participació, sembla que tots, infants, joves i grans vulguem celebrar el nou vestit amb què ens sorprèn la nostra ciutat, més bonica que mai, plena de llum i color amb els jardins d’un verd intens i amb una temperatura que ens convida a sortir i a ser partíceps [per partícips] de la gran quantitat i diversitat de propostes lúdiques que en el decurs de l’any s’han anat dibuixant en un programa, [5: organitzadors] una feina que d’altra banda, cal agrair a la Comissió Organitzadora, la qual, un any més, ens proposa [4: elogi] unes diades on la monotonia i l’avorriment queden penjats darrera la porta.

[6: invitació] Us recomano que sortiu de casa, plens d’entusiasme i amb ganes de passar-vos-ho bé i de fruir de l’amistat de tots aquells que volem que ho comparteixin amb nosaltres.

En aquest extens programa, hi trovarem [sic, per trobarem] de tot i per a tots.

Segur que unes activitats us agradaran més que d’altres, però al que sí us convido i us demano és que participeu en el màxim nombre d’esdeveniments lúdics, esportius i culturals per tal de mantenir el llistó ben elevat que ens caracteritza; el de la participació activa i dinàmica, i el comportament cívic i solidari.

Un desig de felicitat en aquests dies que també, al mateix temps, obren un període tan esperat com necessari i merescut, el de les vacances d’estiu.

[7: declaració] Bona festa per a tots.

[8: emissor] Joan Aymerich i Aroca, Alcalde de Sant Cugat del Vallès (1991)

El gènere queda aquí representat a bastament per un discurs que recull i disposa totes les parts convingudes pel costum. En primer lloc, el que correspon és donar títol al conjunt i es fa amb un terme tan tòpic i tan informatiu com el de “salutació”. Segueix la identificació indirecta dels destinataris (“els santcugatencs quan arriba el mes de juny...”). Com és preceptiu, l’anunci de la festa o seqüència tercera apareix a l’inici de la salutació, amb l’expressió usual (“és Festa Major”) o també amb indicis, que poden ser temporals (“el mes de juny”), activadors (“sortim al carrer”) o emocionals (“l’alegria col·lectiva”). L’anunci comunica la proximitat de l’esdeveniment, és a dir, la idea que “aviat serà festa”, i pot introduir alguns elements de la següent o capdal seqüència: el comentari elogiós. La comesa de l’orador, expressada en els termes de la retòrica, és demostrativa i amplificadora. Això vol dir que ha de presentar l’objecte i definir-lo tot destacant molts detalls per aconseguir la seva defensa i l’enaltiment. Any rera any, el discurs renova la lloa amb tòpics generalment tradicionals, predictibles, la qual cosa es té per un valor, en detriment de l’originalitat, que no resulta rellevant per sí mateixa. En l’actual salutació podem destacar quatre característiques o aspectes, arrelats en el gènere, que Aymerich replanteja per discernir què és festa: a) la participació, b) la universalitat, c) l’excel·lència de l’escenari i d) l’oblit del temps ordinari i dels problemes.

a) Participació

La participació és l’activitat o el comportament del veïns, que qualifica l’orador “d’entranyable”. Consisteix en què “sortiu de casa, plens d’entusiasme i amb ganes de passar-vos-ho bé i de fruir de l’amistat...”, diu més avall. A aquesta definició qualitativa se n’afegeix una altra de quantitativa, quan s’invita a què “participeu en el màxim nombre d’esdeveniments lúdics, esportius i culturals”. L’inventari d’activitats no recull les de caire religiós, tot i que n’hi ha al programa (missa solemne, dissabte 28 de juny). No és un oblit, ans segueix una opció laica rigurosament observada durant tota la transició democràtica, fins l’actualitat.

Un últim esforç per definir la participació proposa dos adjectius redundants en demanar “la participació activa i dinàmica”, però també “un comportament cívic i solidari”. El pleonasme en què incorren els epítets “activa” i “dinàmica” passaria desapercebut si no fos per una inconseqüència, en lliscar de la idea de participació a una altra, la del comportament, que no té relació amb la primera. La restricció que imposa la conjunció “però” és tan clara com fosca ho és la necessitat de demanar civisme i solidaritat.

b) Universalitat

Els agents pertanyen a tres trams d’edat, “infants, joves i grans”. L’enumeració de les classes de població, segons una gradació de períodes de vida, sembla la més neutra i s’avé amb l’esperit igualitari de la festa. Darrera d’aquestes categories personals hi ha una concepció agrària, per bé que el seu model de producció i reproducció hagi periclitat, però encara vigent a l’imaginari, influeixi en les referències que esmenta el saludador. En realitat, no és tant el factor de l’edat com el de la natura reproductiva o productiva dels individus on podem trobar un criteri il·luminador del valor dels termes de nen, jove i adult. El problema, però, està en què els usos verbals amaren de naturalitat i de veritat incontestable un estat de coses cultural i contingent. Així succeeix també amb l’actual cultura postindustrial, sens dubte.

Si revisem altres salutacions de la democràcia. ens adonarem que resulta crònica la dificultat de designar els convocats. En ocasions, la solució sembla elemental i empobridora, com ara reduir els grups d’agents a dos, de manera que a la festa és “on coincidim petits i grans, els santcugatencs de sempre i els més recents” (Aymerich, 1989). L’orador senyala aquí categories de veïnatge lligades a un llinatge territorial, tal com fa pensar el dubtós i advers títol de “nouvingut”, de foraster (Laborda 1998).

c) Excel·lència escènica

La bondat física de l’escenari on viu la comunitat la seva festa reuneix els elements d’una escenografia edènica. La ciutat s’emmiralla en “jardins d’un verd intens”, just quan és “plena de llum i color” i l’aire acarona amb calidesa. La vista i el tacte de l’agradable temperatura són els sentits invocats per dibuixar una ciutat invertida, a l’aire lliure i als carrers, sense les obligacions del treball. El sentit d’aquesta descripció rau, més enllà de la seva versemblança, en una dimensió simbòlica. És un estat d’ànim, el del fester, embargat pel sentiment de llibertat i levitat perquè pot compartir una natura promissòria. Tot plegat, els trets de la descripció venen dins l’embolcall d’una metàfora: “el nou vestit amb què ens sorprèn la nostra ciutat”. I la imatge del “nou vestit de la ciutat” equival a asseverar que “la ciutat és com un nou vestit”, és a dir, un nou escenari. Per què hi ha tanta feracitat? Com és que rebem aquests dons? Senzillament perquè, com explica l’alcalde tot seguit, “la festa gran de Sant Cugat coincideix amb aquest esclat vital”.

d) Oblit

La festa com a oblit és la seva definció negativa. Si fins aquí hem considerat com es defineix la festa, a partir de les característiques positives de l’acció inclusiva —participació— d’una comunitat —universalitat— aplegada en un espai edènic, també hem de concedir un paper a una característica aliena, incompatible, aquella que ha de faltar perquè el cercle es tanqui i esdevingui consistent. La festa ha de comportar la remoció temporal dels problemes i la suspensió del treball. Ja recomanava O. Nicolau (1985) “que ens proposem de guardar els problemes aquest dies” i que també “deixem la feina durant unes hores”. Semblantment es parla en altres salutacions dels problemes i les cabòries, i de com desar-los a un racó.

3.3. Model circumstancial: el desviament com a portada política

Els comentaris precedents han estat dedicats a dibuixar el contingut de quatre trets de l’encomi festiu d’una salutació estàndard (Aymerich, 1991), a) els de l’acció inclusiva o participació, b) dels agents aplegats en un encontre adreçats a tots o universal, c) de l’escenari acollidor i enfortidor de l’experiència i, finalment, d) el de l’exclusió i oblit temporal dels elements incompatibles. Com que ens interessa primerament destacar les qüestions de gènere, hem d’afegir que la majoria del discursos de festa del període de la transició participen dels trets del model estàndard, i aquest forma el grup més abundós de tots. Tanmateix, les informacions que puguem extreure d’aquest són molt útils per entendre els altres models, que compten com a abreviació de estàndard -el reduït- o com a desviació temàtica i formal, entre els quals destaquen el model circumstancial —variació temática— i el model transgressor —capgirament temàtic i formal—.

Entenem per model circumstancial l’espècie que presenta variacions materials, és a dir, de continguts temàtics, respecte del model estàndard, sense que difereixi d’aquest últim en l’estructura de seqüències ni en l’estil. Definirem millor el seu concepte amb dos aclariments, un de qualitatiu i un altre quantitatiu. A les produccions d’aquesta mena hi ha, per tant, algun desviament conceptual a l’entorn de coses alienes a la festa, com pot ser el cas de notícies, avaluacions de l’any transcorregut o promocions polítiques encobertes. Són assumptes aliens a la festa i, originalment, al gènere, però no a la comunitat ni, en definitiva, a les seves pràctiques discursives. Aquest és l’aclariment de qualitat. I el quantitatiu ens fa observar que els discursos circumstancials es composen d’una petita part de desviació temàtica, a vegades concentrada en un sintagma o unes frases, i una part fonamental d’identitat formal i temàtica amb el model estàndard o de referència. Podem considerar que la modalitat que ens ocupa disposa d’una estructura intergenèrica, és a dir, una combinació d’elements de diversos gèneres de parla pública. Per una banda, aplica aspectes de l’elogi epidíctic, cosa que resulta òbvia, però, per altra part, també hi ha algunes influències de la deliberació política, com a forma pràctica d’intervenció social. Veiem el següent discurs de 1977 de l’alcalde Llatjós.

[1: títol] SALUTACIÓ

[4: comentaris circumstancials i elogi] Durant l’any que, de Festa Major a Festa Major, ha transcórregut [per transcorregut], hem viscut moments i fets molt importants a nivell país.

Però, la serenitat i el civisme han estat els principals protagonistes d’aquests fets que tots sabem; per això ens hem de congratular i estar satisfets de la sinceritat de les nostres accions.

Ara bé, després d’haber [per haver] iniciat una nova singladura, la de la Democràcia, amb una llibertat expressiva i uns desitjos [per desigs] de fer més i millors coses, ens aprestem a celebrar la nostra Festa Major. I si en el transcurs de l’any vivim festes i festetes, la Festa Major es [sic] això, la major, la més gran i la més llarga.

[6: invitació] Gaudim-la amb alegria.

[5: organitzadors] Tant les Entitats com la Comissió Municipal de Festetjos [per Festes] han intantat [per intentat] fer-ho lo millor posible [per possible] i per a tots els gustos; com ja suposem no serà de l’agrat [per del grat] de tothom, però, estem segurs, que s’ha procurat que fos així.

[7: declaració] Donem la benvinguda als forasters que ens acompanyaran i per a vosaltres, volguts conciutadans, Bona Festa Major 1977!

[8: emissor] El vostre Batlle

Francesc de P. Llatjós Garcia (1997)

El primer fet que ens consta del text és una particular constitució de seqüències —els números de les quals hi figuren sobreimpresos entre claudàtors—, que atorga més de la meitat de l’extensió al comentari elogiós de la festa[4], cosa ben destacada si tenim en compte que només un minsa part d’aquest comentari està dedicada a l’apologia de la festa. La resta de les seccions del text, menys interessant, exhibeix presències i absències. Entre les presències, anotem el títol usual de “salutació” [1] i una escarida exhoratació [6],“Gaudim-la amb alegria”, notòriament deficitària si la sospesem contra el conjunt. També hi ha una lloança timorata, quasi a la defensiva, de la tasca dels organitzadors [5]. Segueix la pertinent declaració de festa [7], amb el tremp que li confereix la datació i el signe d’admiració, destorbada però per la ranciesa de la menció als forasters, a qui, per cert, dóna la benvinguda un desconcertant subjecte plural de primera persona: “Donem la benvinguda als forasters que ens acompanyaran”; ¿es tracta d’un nosaltres format per un indeterminat col·lectiu?, o bé estem davant un nos de modèstia o potser d’autoritat? Finalment, hi ha la identificació de l’autor i del càrrec [8], “el vostre Batlle”, estilísticament emfàtic.

El fet destacable és que l’elogi de la festa resulta elemental i insignificant, perquè la part principal del discurs és una portada política, una tarima per esbombar comentaris aliens a la festa. És un fet inusitat que els comentaris tractin no ja tant de la festa com dels esdeveniments produïts en el cicle interfestiu. Per tant, el locutor produeix aquí una inversió tòpica, ja que negligeix l’objecte propi de la salutació i impulsa un altre.

Si rellegim les ratlles del passatge circumstancial, apreciem aquestes premisses de l’argumentació:

a) “Durant l’any (…) hem viscut moments i fets molt importants a nivell país.”

Inversió tòpica.— Es parla d’afers extra festius i supra locals.

b) “Però, la serenitat i el civisme han estat els principals protagonistes d’aquests fets…”

Reticència.— Fa un judici indrectament negatiu del canvi polític quan es congratula de què els valors cívics han salvat la situació.

c) [Són fets] “que tots sabem.”

Indeterminació dels fets i de l’assumpte.— El canvi de règim polític.

d) “Per això ens hem de congratular i estar satisfets de la sinceritat de les nostres accions.”

Ambigüitat.— Proposa el criteri íntim i personal de la sinceritat com a criteri de valor polític; aquest criteri enganyós prepara el camí de la banalització temática.

e) [S’ha] “iniciat una nova singladura, la de la Democràcia, amb una llibertat expressiva i uns desigs de fer més i millors coses…”

Concessió temàtica.— Reconeix l’asumpte i qualifica el canvi polític de democràtic.

Banalització temàtica.— La democràcia, però, resulta ésser un agregat de valors individuals, sense relació amb programes polítics i estructures organitzatives.

Hem disposat els elements de l’argumentació, expurgats d’additaments verbals, en el mateix ordre que tenen al text. I aquesta descomposició mostra un ordre irregular, que fa treballar més del compte al lector per entendre que Llatjós vol o no té més remei que reconèixer la instauració de la democràcia a l’Estat. A més, assimila implícitament el canvi polític a la fortuïtat d’un món subjectiu, el de la sinceritat i dels desigs personals. El més remarcable de tot és que exposa aquestes idees de manera reticent i equívoca, ja que aparentment saluden l’adveniment de la democràcia, però alhora alerten sobre indeterminats perills i proposen un estereotip polític simplista i proper a una ideologia conservadora.

La fal·làcia de la sinceritat com a valor indiscutible del discurs ha estat reproduïda per una tradició desencertada, que s’aplicava tant a l’art com a la comunicació interpersonal. La sinceritat pot explicar algunes coses, però no les justifica. El compromís i la responsabilitat polítiques no es judiquen al tribunal inemplaçable de la intimitat sinó de la veracitat discursiva i de la coherència diària. Tanmateix, en aquell moment les protestes de sinceritat de l’alcalde són un lema polític,[15] un lema amb el qual es pretén legitimar la autoritat municipal i, paradoxalment, portar tothom a un terreny personalista i aliè a la política. Una mostra del què argüim es troba a la salutació de l’any anterior: “BONA FESTA MAJOR! Que esta espontánea expresión sea sincera en todos los corazones y que los actos programados se vivan plenamente con sana hermandad.”

Els trets expressius i temàtics de la salutació de l’alcalde Llatjós palesen un desviament del cànon, la combinació del quals forma la modalitat cirsumstancial. En concret, manifesten un desviament en l’objecte i en la manera, segons els principis del gènere. La inversió comporta tractar del tòpic o objecte que no correspon. La reticència transgredeix la manera en què correspon desenvolupar els discursos, perquè s’oposa a la norma de la claredat i plenitud del pensament expressat. Per últim, l’adversitat o argumentació paradoxal provoca un desviament múltiple en l’objecte i la manera, ja que proposa un objecte parcial o potencialment disgregador de la comunitat. Precisament per això empra la reserva mental de la reticència, que val per esmorteir la col·lisió d’interessos.

La lectura d’una salutació cirsumstancial suggereix una observació discursiva final. La infracció dels principis del gènere no importa tant pel rebuig de les seves convencions com pel risc d’infortuni discursiu, de fracàs en la missió d’exaltar i convidar a la festa. Des d’aquesta perspectiva, hem de concedir que el concurs de les convencions epidíctiques no és una cotilla expressiva que constreny l’orador, tampoc un mer repertori que avorreix l’auditori, sinó un assortiment de recursos per a la comunicació reeixida en la situació escaient. Així, el cànon es manifesta no ja com una preceptiva, sinó com a propedèutica per a principiants i ars retòrica per a oradors.

3.4. “Per cert…”

No són tan abundants, però, les salutacions clarament circumstancials (Llatjós, 1977) com les insercions d’enunciats en el si d’una salutació que sembla canònica. Aquestes insercions, que sovint passen per ser benignes llicències del pegoner, són frases que venen a dir això de “per cert…”, que és una forma d’introduir accidentalment algun comentari imprevist. Son enunciats que pertanyen a un grau elemental del discurs circumstancial. L’efecte d’aquestes breus insercions és la seva ianparença, per bé que poden tenir una poderosa funció de portada política. Enumerem alguns dels nombrosos exemples (les cursives són nostres) d’aquest fenomen ideològic.

1.— Un títol, el de ciutat: “Sant Cugat —avui ciutat— viurà una Festa Major més; fem-la esplendent, participem-hi. Gràcies, conciutadans!” (Llatjós, 1978)

2.— Més que un títol, una realitat dinàmica i encoratjadora: “Sant Cugat ha transformat la seva cara, els seus costums(...). Quan avui són molts els que escullen la nostra ciutat per viure-hi, és quan més cal vincular unes arrels tradicionals i un passat que no volem perdre, amb una realitat i un present encoratjador i la Festa Major és un bon moment per fer-ho.” (Aymerich, 1988)

3.— Passat, present i futur de la ciutat, en un to altiloqüent: “En definitiva, homes i dones, petits i grans, santcugatencs recents i de tota la vida, tenim una nova oportunitat d’integrar-nos en una comunitat amb un gran futur vivint la nostra Festa Major, una celebració que és alhora la d’un poble i la d’una ciutat.” (Aymerich, 1990)

4.— L’emigració com a ambaixada cultural: “...Els retrobes [els amics] després de temps. Fins i tot anys. Aquest és el cas del nostre pregoner d’enguany, un dels santcugatencs internacionals, en Josep Grau Garriga, pintor, tapisser, artista en tot el que representa la paraula. Incansable viatger i ambaixador cultural de la nostra ciutat i del nostre país arreu del món. Des de la Xina a Nova York, passant per París o l’Uruguai, es coneix la seva obra i també els seus orígens.” (Aymerich, 1989)

5.— La immigració com a integració de notables: “I parlant d’integració, el pregoner de la festa d’enguany n’és tot un exemple. Es tracta de Gerard Claret, un músic de reconegut prestigi internacional, que des de fa anys viu entre nosaltres, i que és tot un model de vinculació.” (Aymerich, 1996)

5.— Pregoners d’un Sant Cugat de celebritats: “Com cada any, la Festa Major comença amb el pregó. Enguany, el pregoner és una persona que, a part de la seva reconeguda professionalitat, és al mateix temps conegut en altres facetes que l’han fet molt popular. Encara avui conserva la seva consulta mèdica al nostre municipi.” (Aymerich, 1997)

6.— Beneficis olímpics de la metròpoli, però amb recança: “Aquest any, el 1992, és sens dubte un any mític i ple de reptes organitzatius. Sant Cugat no és aliè pel nombre d’esdeveniments que enguany tindran lloc i que incrementaran les nostres relacions socials, alhora que preservaran la nostra identitat com a poble.” (Aymerich, 1992)

7.— Qualitat de vida i sincretisme cultural de tradició i modernitat: “La Festa Major és la demostració de qualitat de vida que integra les activitats lúdiques, cada cop més necessàries en les societats modernes, i el manteniment i la recuperació dels costums més ancestrals.” (Aymerich, 1990)

8.— Vincles de solidaritat: “Santcugatencs, estem de sort i això cal celebrar-ho amb optimisme i amb esperança fent d’aquesta festa plural i solidària la festa de tots. Durant l’any s’hi han abocat molts esforços, especialment per part de la comissió organitzadora que, any rera any, i amb molta imaginació no para de sorprendre’ns.” (Aymerich, 1993)

9.— Sostenibilitat i natura: “Enguany m’agradaria, de nou, que la Festa Major fos, sobretot, una eina capaç de suscitar la participació col·lectiva, el lligam amb l’entorn natural i urbà, i, així mateix, el diàleg reposat amb els veïns.” (Aymerich, 1997)

Els nou exemples transcrits reflecteixen l’efecte polític de la interpolació discursiva i l’emplaçament d’assumptes aliens a la festa. Quan parlem de discursos o enunciats circumstancials, la deliberació sobre el seu sentit és molt important. Per definició, circumstancial és aquell passatge teòricament aliè al discurs, perquè ha estat inserit o interpolat en una forma comunicativa de finalitat diferent. Per tant, si l’orador coneix la seva missió de saludar la festa, no tindrà la llibertat d’introduir comentaris incidentals, si més no, de manera extensa. El motiu és clar: ha d’evitar la controvèrsia i la desunió de l’auditori, accions que es tenen per deslleials al gènere. Pensem que unes manifestacions de censura, l’eslògan d’una política de partit o la distinció segregadora dels agents de la comunitat, són alguns dels comportaments infractors que l’emissor diligent ha de defugir. Tot i això, no hi ha fronteres fixes al discurs i resulta delicat discernir, en moltes ocasions, si unes paraules són una proficient definició de la comunitat o si compten com un argument proselitista i fal·laç. Si descriuen uns trets distintius del veïnatge o segreguen un cofoisme innoble i interessat. O si lloen cordialment i íntegrament la imatgeria col·lectiva o la degraden amb fantasies i romanços.

La nostra lectura permet establir tres vessants de la identitat santcugatenca, que són els del present, el futur i el valors extemporanis. El present combina la categoria nominal, honorífica, del títol de ciutat (1978, 1988, 1990, 1996), amb la categoria material, efectiva, d’una ciutat en plenitud (1988-1990), i la categoria personal i cosmopolita d’uns notables que són exhibits en el paper de pregoners (1988-1990, 1992 i 1993, 1996 i 1997). El vessant del futur anuncia un símbol creixent, una causa material i una convocatòria fora de mida. És a dir, el símbol d’una comunitat pletòrica (1990, 1995 i 1996); la causa material de l’economia, particularment en la seva conjuntura expansiva (1986, 1996); i la —negligent— menció de la convocatòria olímpica a Barcelona (1992 i 1993). Juntament amb l’actualitat i l’esdevenidor, la comunitat acredita els tres valors del sincretisme cultural (1988, 1990, 1996 i 1997), la solidaritat (1993) i la sostenibilitat (1997).

4. Capgiraments del model transgressor

Hem verificat que el repertori de salutacions de festa es compon, en la seva major part, d’obres canòniques. Són discursos que s’apleguen a l’entorn de la gran institució festiva i presenten unes semblances formals i temàtiques molt grans. Crida l’atenció l’ús de fórmules d’inici de discurs (“la Festa Major ja és aquí”, 1978) i de comiat (“santcugatenc, ja és Festa Major!”, 1981), prou semblants entre elles com per resultar intercanviables, i també en el títol dels texts (“salutació”, “pòrtic”). Aquestes fórmules no són el mer indici del gènere sinó sobretot del ritual al que estan supeditades i que revesteixen simbòlicament, per tal que es faci realitat la festa, i que quedi inaugurat un espai i un temps on la col·lectivitat s’ofereix el magne espectacle de si mateixa (Delgado 1992:21). Les formes establertes d’expressar inici, final i títol dels discursos resultarien escarides i brusques sense l’acompanyament dels comentaris encomiàstics de l’esdeveniment, de manera que aquelles aporten les expressions precises i tradicionals, i els segons introdueixen petites o grans variacions en una exposició laudatòria de l’oríigen, l’escenari, els participants i els lligams comunitaris, entre altres aspectes. La idea dels comentaris elogiosos pot resumir-se en l’assertció de que “la Festa Major és la festa de tots” (1986) i l’orador no té altra missió que fer evident aquest principi, amb una matisació molt important: ha d’amarar la seva ambaixada del mateix tarannà efusiu que caracteritza la festa o, si més no, d’un to vehement i cordial que faci de preludi de festa.

No obstant això, el repertori de panegírics de festa no tan sols es compon de discursos que segueixen les pautes del gènere, sinó també de variacions o modalitats, dues de les quals denominem amb els termes de circumstancial i de transgressora. Definíem com a circumstancial la modalitat que incorpora un desviament material o de fons, perquè apareixen continguts aliens a l’assumpte festiu i contradictoris respecte de la missió identificadora de la comunitat. Ampliant aquests conceptes, es considera l’assumpte del discurs festiu la definició i elogi dels rituals col·lectius de diversió com a formes d’expressió simbòlica, segons la seva tradicció i la seva actualitat. I és conforme al seu fi, per una part, presentar la festa com a genuïnament pròpia de tota la població i, per l’altra part, afavorir la presa de consciència de la comunitat sobre el valor patrimonial de les festes (Escalera 1998:12); dit amb altres mots, el seu fi és refermar la idea de la festa com a patrimoni comú i valuós.

En segon lloc, entenem per discurs transgressor aquell que presenta un alt grau de variació, tant formalment com temàticament. És per aquesta doble desviació de l’eix que idealment traça el model estàndard, que hem d’atribuir a l’elecció transgressora una intenció explícitament divergent del que acostuma a guiar els altres discursos. Per esbrinar el seu sentit imaginenm que pot ser convenient tenir present raons com l’excepcionalitat de la situacióa situació excepcional, la voluntat de renovar un gènere o la indiferència deavant dels seus principis compositius. En suma, el discurs transgressor consisteix en una producció que traspassa les fronteres del gran géènere epidíctic i entra en el del parlamentari o deliberatiu, amb un resultat tan interessant conceptualment pel mestissatge de gèneres com decebedor estèticament per la confusió formal i estilística que el llasta.

4.1. Manifest assembleari

Probablement sigui aquesta última nota esmentada, la de pesantor en l’estil, el que copsem a la primera ullada de la següent salutació de 1980, que molt oportunament apareix al programa de festes sense firma ni cap indici sobre l’autor. Assimilada la primera impressió, però, podem pensar en la importància del debat que s’hi planteja. Trasncribnscrivim fidelment l’original, per bé que l’estil i la correcció del text pateixen uns d