|
|
|
|
|
|
“Fal·làcies discursives al conflicte dels Grans Llacs:
mirades de fills de l’abisme”,
Anuari de
Filologia, Universitat de Barcelona,
vol. XIX, 1996, sección G, núm. 7, pp. 85-93.
Fal·làcies
discursives al conflicte dels Grans Llacs: mirades de fills de l’abisme
Xavier Laborda
Gil
“Vaig veure el rostre d’una criatura -brut de mocs i de pena- que
em mirava
fixament des d’una
fotografia, a la primera plana del diari.” (Josep Piera)
|
|
|
Un nen hutu que ha perdut sa mare plora un cop creuada la frontera de
Ruanda. (30/10/1996) |
La tragèdia dels refugiats al Zaire, Ruanda i Burundi de finals de 1996,
convertida en un assumpte social i un tòpic mediàtic commovedor, ha suscitat el
següent estudi lingüístic dels discursos periodístics publicats. El seu
objectiu és esbrinar si la comunicació de determinats sentits implícits i la
suggestió de sentiments intensos infringeix màximes pragmàtiques. La
perspectiva d’anàlisi que s’aplica és la de l’anàlisi crítica del discurs
(CDA), la qual estudia els mecanismes discursius de control, abusos ideològics
i de reproducció de la desigualtat i la discriminació[1].
Com cal que els comentaris recollits aquí siguin especifics, l’article es
centra en la interpretació d’unes fotografies i, a partir del seu examen,
apunta les diverses línies de recerca endegades.
Sota el títol de “tragèdia als Grans Llacs africans” com a subsecció
d’internacional, els mitjans de comunicació van tractar durant els mesos de
novembre i desembre de 1996 un conflicte que va esclatar al Zaire i va afectar
centenars de milers de persones. Aquestes formaven una multitud de refugiats
amenaçats de mort per la fam, la misèria i una guerra imminent. La seva
situació implicava altres països fronterers i, mercès a la divulgació de la
seva situació, també va involucar organismes internacionals o governs, i
provocà la mobilització d’ONGs i la solidaritat de moltíssima gent d’arreu del
món. El to patètic de titulars d’editorials i articles d’opinió, com “Crida
angoixant” o “Plany pel Zaire” (Avui,
5 i 16 de novembre), són testimoni de com es percebia des d’ací la situació de
crisi.
Si fem memòria, l’opinió pública va tenir coneixement de la tragèdia a
partir de notícies de portada com les següentes, extretes del diari El País. Dia 30 d’octubre: “L’Onu perd
el rastre de 600.000 refugiats hutus que vaguen pel Zaire”. Dia 31 d’octubre:
“La intervenció internacional, única solució”. Dia 1 de novembre: “Els rebels
tutsis i les tropes de Zaire lluiten per Goma, cordó umbilical per als
refugiats”. Dia 3 de novembre: “La catàstrofe humana al Zaire pot superar
límits no coneguts, adverteix la Creu Roja”. Dia 4 de novembre: “L’Onu demana
obrir passadissos humanitaris per a evitar la mort d’un milió de refugiats”. La
commoció que provocaren aquestes informacions va provocar respostes de
solidaritat en molts ciutadans i algunes empreses televisives, com la marató de
cent hores a Tele 5 o un programa especial a Antena 3, els dies 15 i 16 de
novembre. A finals de mes, però, el retorn massiu dels refugiats a Ruanda és
presentat com el desenllaç de la tragèdia i la raó per a no intervenir amb una
força militar internacional.
Durant el mes de desembre, les notícies i articles abunden en l’afer, però
amb un tomb substancial, que permet introduir dos fronts d’actualitat, el dels
grans llacs i el del món occidental; és a dir, que es parla d’ells, els
implicats a la tragèdia, i també i especialment es parla de nosaltres:
l’eficàcia de l’Onu i el abusos d’alguns dels seus soldats a altres conflictes,
els efectes històrics del colonialisme europeu, l’amenaça mundial de la fam i
de l’explotació infantil, la vigència del model d’Estat i el sentit
contradictori de la solidaritat internacional i de les accions de les Ongs. Pel
que fa a la zona centrafricana, es parla de dues qüestions, la humanitària i la
política. La humanitària adverteix del “llarg i penós retorn a casa” dels
refugiats hutus (El país, 2 de
desembre, portada), tot i que ho fa de manera breu i genèrica, perquè el que
sembla importar més ara és el que fa a la situació de guerra i els efectes
polítics a la zona: “L’avançada dels rebels condueix el conflicte del Zaire
vers una guerra civil” (El país, 4 de
desembre, pàg. 8). Finalment, un cop dissolt el perill de massacre, tot i que
roman el mateix rerefons tràgic pels miserables, la crisi perd preferència i
intensitat comunicatives. A final d’any, aquest episodi mereix un recordatori
als programes de recapitulació sobre 1996.
Els paràgrafs precedents podrien resumir l’agenda sobre la crisi al Zaire,
tot i afegint que el ressò social ha estat molt considerable, si ens fixem en
la resposta d’entitats i de lectors en enviar les seves cartes i inserir
declaracions que proclamen actituds solidàries i propostes d’acció política a
autoritats i institucions. Endemés, el ressò ha estat sostingut i força lúcid,
la qual cosa ha afavorit la presència del debat i l’exigència de crítica. Ara
bé, això no ha estat fàcil, però, ja que les dimensions de la calamitat, la
profusió de notícies i comentaris i un tractament carregat de patetisme i
confusió, feien de la lectura una tasca feixuga, perquè el que servia no era
tant informació com espectacle i el que promovia l’agenda dels media era perplexitat, impotència i
silenci.
L’agenda dels mitjans de comunicació social es composa de seccions fixes,
com ara internacional, societat, economia o lleure. L’agenda és un programa
d’afers que poden ser tractats, sigui de manera regular o bé discrecional,
segons manin els esdeveniments. Una de les seccions discrecionals o subseccions
és la de la catàstrofe, és a dir, la del fet calamitós que ateny a la vegada un
nombre considerable de persones. N’hi ha de catàstrofes fulgurants, que duren
el temps del seu esclat, i n’hi ha d’aquelles que es perllonguen durant
setmanes o mesos, tot i que això pot entrar en conflicte amb la natura novetosa
de la notícia i l’interès del públic. Tanmateix, en tots els casos la seva
punyent actualitat es perd i el seu record pot resultar un anodí registre
d’hemeroteca. Així, resulta que colpidors episodis de guerra, massacre,
misèria, malaltia, inanició o tortura, poden quedar reduïts a un sol terme:
Bangladesh, Etiòpia, Somàlia, Bòsnia, Ruanda, Zaire... No és, però, l’agenda
d’aquestes empreses comunicatives el que ens interessa sinó el tractament que
fan dels afers i, en concret, els recursos discursius que hi disposen.
L’objectiu d’aquesta recerca hauria d’ésser, en conseqüència, l’anàlisi crítica
del discurs, és a dir, la interpretació dels missatges i l’explicitació dels
arguments implícits o subjacents. Aquí ens acontentarem amb examinar unes
fotografies i fer uns comentaris.
* * *
L’escriptor Josep Piera feia una confidència als lectors del diari[2],
després del passeig a ciutat un vespre de novembre:
Plovia. Jo passejava sota la
pluja, sota un paraigua, un més. (...) De sobte, vaig veure un enorme llaç negre
que penjava des de la façana d’un edifici. Escrit en lletres verdes, el llaç
duia un nom, Zaire. El nom d’aquest país africà em va sorprendre. Aquest lloc
llunyà, inexistent en la memòria uns mesos abans, ara tenia el més profund
sentit de la tragèdia.
Aquesta visió li fa sentir que el negre és el color del dol per les
víctimes. I, tot seguit, se li presenta altra imatge:
Vaig veure el rostre d’una
criatura -brut de mocs i de pena- que em mirava fixament des d’una fotografia,
a la primera plana del diari. No era jo que plorava mirant-la. Era Barcelona,
era la ciutat; era la nit. Ells sí. I jo pensava: què podem fer nosaltres que
no siga plorar aquest drama? Però jo no plorava, no. Sentia, això sí, una pena
negra...
L’escriptor ens parla d’una fotografia de premsa. Entre les desenes i
desenes d’imatges que van acompanyar els escrits per a il·lustrar la situació,
Piera indica una en la que apareix un infant plorant que mira a la càmera.
Quina pot ser? Potser aquella del 16 de novembre, que porta un peu que diu “un
nen mira assegut entre les runes del camp de Mugunga prop del cadàvers de dos
familiars”. O bé la de la portada del dia següent, que, segons la descripció
del periodista, presenta “una nena ruandesa [que] plora desconsoladament,
perduda al camp de refugiats de Gisenyi, la ciutat ruandesa que està rebent des
de Zaire un èxode gegantí”. O una altra, del 19, amb la llegenda: “una nena
refugiada hutu camina amb un matalàs a l’esquena cap la ciutat fronterera de
Goma”; encara que no plora, crida l’atenció la desproporció entre
l’aclapararant càrrega que duu i el fràgil cos de la criatura. El diari del dia
20 porta una nova instantània i presenta un nen que contempla la seva mare que
jeu aterra, exhausta després d’alguns dies de marxa per arribar a Cyangugu, a
la frontera amb Ruanda. La mateixa data, a tota plana, un anunci de Tele 5 i
Antena 3 ofereix un primer pla d’un nen negre que mira de fit a fit, i agraeix
la solidaritat dels espectadors i els vuit- cents milions recollits als seus
programes especials. Hi ha més fotos, que cal considerar i contrastar amb la
descripció de Josep Piera. “Una nena transporta un feix de llenya a l’abandonat
camp de refugiats de Kashuasha, prop de Bukavu”; és el que es llegeix al seu
peu, en un diari del 23, i recorda molt la de la nena del matalàs. Passem al
dia 25 i parem aquí de moment; una nena que torna a Ruanda, en primer pla,
coberta amb parracs, mira serenament a
l’objectiu de la càmera, mentre al fons hi ha les figures desenfocades de
soldats i refugiats adults; es diu Tuyizere Matibere, té sis anys, s’aguanta
amb un bastonet i espera a Gisenyi, on els soldats registren els refugiats.[3]
Són fotografies de criatures, brutes de penes, que ens miren fixament, però
possiblement cap d’elles és de la qual parla l’escriptor ja que van aparèixer
després del seu article. Busquem, doncs, cap enrere, entre les que tenen els
nens com a motiu. Tanmateix, hem de descartar les dues immediates, els peus
respectius de les quals diuen “un nen refugiat agafa un tros de pa mentre espera
a la frontera amb Gisenyi per a retornar al seu pafs” (11 de novembre) i “una dona plora amb el seu fill en braços,
mort per una explosió a Goma” (10 de novembre); les pistes són que a la primera el nen mira el tros pa, no a la
càmera, i a l’altra el subjecte ja ha perdut per sempre la capacitat de mirar.
Després tenim la instantània d’un grup de nens amb el missioner Servando Mayor,
que va ser mort al Zaire per un grup armat; la de dos nens ferits a la mateixa
guerra i que es recuperen a l’hospital de Goma; o també aquella de la portada
del dia 2 en què tres nens que fugen de la ciutat ruandesa de Gisenyi miren, sense aturar-se, un cadàver estès a
la vora del camí.
Les diferències entre el material descrit i la menció de Piera són
evidents, fins que arribem a una fotografia que coincideix en moltes coses, si
no és la mateixa. Som al dia 30 d’octubre, just a l’inici de la crisi, i no cal
ni obrir el diari, perquè a la portada es veu la foto d’un nen; és una imatge
gran, de 17,5 per 14,5 cm., que ocupa un terç de pàgina, amb el següent peu:
“un nen hutu que ha perdut sa mare plora després de creuar la frontera cap a
Ruanda”. Com es tracta d’un primer pla, podem observar tots els detalls del seu
rostre, la profunditat de la seva mirada o el rastre de llàgrimes i mocs per galtes i llavis. La
composició és acurada, amb un figura de tres quarts, que recull la part dreta
de la criatura i un xic de l’esquerra. A més, el focus presenta amb nitidesa el
rostre i difumina els traços de l’orella, els curtíssims cabells d’un cap mal
rapat o el coll d’una camisa clara i estampada amb els motius geomètrics
d’hexàgons i estrelles. I no hi ha més elements, perquè el fons de la situació
ha estat eliminat pel enquadrament i l’enfoc.
Podria ser que Josep Piera es referís a aquest nen quan deia: “L’amarga
llum dels ulls d’una criatura m’arribava al cor. La nit plorava. El cel
plorava. Els arbres ploraven, també els paraigües. Però jo no, jo no plorava.”
Podria ser, tot i que tant fa. Al cap d’avall, trobem que hi ha moltes afinitats
discursives entre les imatges de premsa esmentades. Diguem ara alguna cosa
específica sobre elles. L’observació d’aquesta darrera fotografia -de fet, la
primera cronològicament-, la del nen que ha perdut sa mare, ens suggereix
alguns comentaris, des d’una perspectiva pragmàtica. Aquí tenim una sinècdoque
gràfica, una figura retòrica que consisteix a estendre el seu significat,
prenent la part per la totalitat: presenta una víctima, en representació de
totes elles, que no poden ser captades pel fotògraf perquè són moltes i estan
disperses. Fins i tot, si podéssim imaginar una foto de totes o moltes
víctimes, probablement no assoliria l’expressivitat de la del nen anònim.
Constatem, per tant, la presència del principi d’economia discursiva, que
regula l’eficàcia dels recursos emprats, preferiblement breus i simples. Si la
fotografia és la part, quin és el tot? El tot, segons informa el cos de la
notícia, són 600.000 refugiats hutus perduts pel Zaire, en perill extrem; a
aquests cal sumar 400.000 més, que, tot i que estan localitzats, “viuen
desesperats per la manca d’aliments” i l’amenaça “d’epidèmies de disenteria i
còlera”.
Val a dir que la sinècdoque que aquí es hi torbem és extrema. I ho és
perquè no presenta un nen i la seva circumstància, sinó un rostre arrasat per
la pena i les llàgrimes. Si no fos pel peu de foto, podria tractar-se de
qualsevol nen plorant, potser per una rebequeria, fotografiat al parc un dia de
festa a un barri agradable d’una ciutat pròspera i en pau. Podria tractar-se,
fins i tot, del fill d’uns veïns nostres. Deixant de banda les suposicions, el
fet innegable és que el nen simbolitza la notícia d’una tragèdia, titllada pels
media de bíblica i inaudita, en què
s’apleguen èxode, guerra, fam, malaltia, misèria i mort. I la seva persona,
transformada en símbol del conflicte, s’ha fet abstracta: ja no es ningú,
perquè és plors i impotència. De quina impotència parlem? De la privació de
tot: no te identitat -nom, edat o filiació- ni es pot dir que es trobi a algun
lloc concret, llevat de que és a una zona fronterera de Ruanda, o si el seu
entorn és habitat o despoblat, hostil o acollidor, si te més família i pot
tenir esperances de retrobar la mare (perquè el terme pèrdua signifiqui una separació i no la mort). I què és físicament
aquest nen? Gairebé no te cos -cau fora del quadre-, ni mocador per netejar-se
el nas ni eixugar-se les llàgrimes o, si en té, no pensa en fer-lo servir. A
més de la calamitat i la por, hi ha altres motius del seu plor?, potser per
gana?, per esgotament? I així podríem continuar, fent-nos preguntes sense
resposta. Les hi podríem adreçar al fotògraf, però només figura una referència
impersonal a les agències EPA/EFE. Podríem interrogar els diaris i saber què ha
estat d’un-nen-hutu-que-ha-perdut-sa-mare,
però res no diuen d’ell. Va aparèixer un dia plorant i mocós, la boca
entreoberta i uns ulls anegats de por i ignorància, i va desaparèixer per
sempre més.
La paradoxa de la sinècdoque és que tot un símbol de la catàstrofe, el dol
d’un infant, resulta una víctima per partida doble. Pateix la violència del seu
entorn i, també, la de la dimensió mediàtica, que l’exposa i el nega, l’escull
per proclamar el seu dolor però l’abandona. No cal entendre que volem anteposar
una vida (la part) a la sort d’un poble de refugiats (el tot), sinó simplement
ésser coherents amb els recursos expressius emprats. Abandona el fotògraf i el
diari aquest nen sense nom, aquest nen quasi irreal, i això podria tenir unes
quantes justificacions (no se sap on és, algú es va fer càrrec d’ell...) que
caldria conèixer per avaluar-les. El diari abandona algú més, però, el lector,
qui, un cop enfrontat a la fotografia, no sap com superar la seva desolació.
Aquest lector és Josep Piera i molts altres, que deploren una realitat més
cruel que la solitud i el plany del nen refugiat; deploren la inapel·lable
condició d’oblidat[4],
d’aquell que no té identitat, existència i, ni molt menys, veu, és a dir, la
possibilitat de fer-se entendre, la font social que li permetria manifestar-se
com a persona. En conclusió, podem pensar que l’atzar va escollir un subjecte
entre milers, però les pràctiques informatives dels media van fer la resta: observar els procediments habituals de
confecció de notícies, símbols i agenda.
No sembla absurd pensar que fotografies com la que comentem inciten a
malentesos. Mostren però no argumenten ni demostren res i, si arriben a afectar
el lector -per l’excés de dolor que capten-, aquest no pot replicar ni buscar
en el diàleg una comprensió raonable. Li queden dues sortides, la de la
indiferència i de la confusió o aclaparament. “Els ulls humans acaben per
acceptar com natural allò que és patològic, davant la inundació de crueltat del
nostre temps”, afirma Emilio Lledó a propòsit dels usos de la imatge als
mitjans de comunicació social[5].
Expliquen les seves paraules el nostre desconcert davant una imatge, el
missatge de la qual ens resulta incomprensible, per la mutilació d’una selecció
esbiaixada i la brutalitat d’una notícia truncada. Afirma el filòsof que, “malgrat
el fals tòpic de que una imatge diu més que mil paraules, les imatges no diuen”. Què fan, doncs? “Impressionen,
esquincen, endolcen nostra intimitat, però no diuen”, i serveixen al discurs amb què s’acompanyen. Quan aquest
discurs és insuficient, perquè no és coherent o no lliga les imatges amb el
text, aleshores només ens nodrim d’explosions visuals, que animen a ésser
espectadors sensibles a les descàrregues de patetisme i als missatges explícits
o tàcits que comuniquen.
La menció de la coneguda tesi de què la informació gràfica és la secció
pregona del magma incoherent[6]
que produeixen el mitjans de comunicació social només pretén indicar a partir
de quines pràctiques interpretatives orientem la lectura i arribem a unes
conclusions. En síntesi, aquestes són les conclusions:
1. El tòpic social. La informació
que s’ha publicat a la premsa diària, en un període de dos mesos, que es el
temps en què s’ha mantingut com a assumpte de portada i de subsecció
d’internacional, és molt abundosa i diversa, amb un aparell de corresponsals i
agències, autors rellevants i cartes de lectors.
2. Discurs gràfic. Si ens centrem
en una petita part d’aquest conjunt, en la dels elements fotogràfics, destaquen
per la seva influència les imatges de nens, sols o amb adults. I, per
descomptat, la seva presència com a motiu visual és alta.[7]
3. Infants com a motiu central. En
una situació de crisi, resulta que el motiu reflectit amb més intensitat és el
nen o els nens en situació particularment penosa (pèrdues greus, proximitat de
morts, bagatges pesants i marxes esgotadores), i que d’això es fa un element
que, acompanyat d’una esquàlida narració al peu de foto, serveix de símbol del
conjunt.
4. La visibilitat de les víctimes.
Per tant, es presenta un món de víctimes, al cap de les quals figuren els nens
més cruelment tocats per la calamitat, tot i què els adults rarament mereixen
l’atenció de la càmera, llevat de grups nombrosos[8].
El patetisme de la seva representació és intens i, alhora, queda exclusivament
lligat al concepte d’urgència.
5. Inexistència (o quasi) del què no
es visible. La representació gràfica d’altres subjectes que no siguin les
víctimes és insignificant. Aquesta concentració en un tipus d’agents, les
víctimes, exclou o ignora els victimaris, les tropes en combat, les autoritats
governamentals o el personal de les organitzacions d’ajut. L’absència de
victimaris indueix a creure en una catàstrofe natural i inevitable, davant de
la qual l’única cosa assenyada en què es pot pensar és en apaivagar els seus
efectes, ja que les causes, tan violentes com sobtades, cauen fora de la
previsió humana i de la responsabilitat política de les nacions poderoses.
6. Pulsió del patetisme i
implicacions. A sobre, la insistència en un to patètic, que empra força
elements emfàtics i extrems, com la sinècdoque (la del nen desolat i privat de
tot context o la de l’infant que intenta xumar d’un pit sense cos ni rostre) i
el símbols de mals bíblics inserits a les imatges, indueixen a concebre certes
implicacions: a) la injustícia de la tragèdia és perquè afecta especialment els
nens; b) les causes de la tragèdia són tan confuses com les imatges de masses
convulses, en èxode, o d’individus fulminats per un destí irreparable que
s’anomena Àfrica; c) s’infereix, també, la inexistència o inoperància de
funcionaris i recursos civils als països implicats[9],
en virtut d’una nul·la visibilitat als media.
* * *
Per tal que la nostra exposició no sigui una memòria excessivament parcial
de la recerca realitzada, volem esmentar altres línies de treball en què ha
progressat la investigació. A partir de la tècnica de les macroestructures i la
tematització[10], s’ha
analitzat un corpus de notícies i
articles[11] per
esbrinar quina correspondència hi ha entre el discurs fotogràfic i el textual,
pel que fa a la constitució de la realitat informativa i a l’observància o
infracció de principis pragmàtics. Al thesaurus, l’inventari de termes
fonamentals presenta les següents paraules, en ordre decreixent: refugiats
(hutus), intervenció, tutsis (generalment, rebels), internacional (és a dir, nosaltres), humanitari, tragèdia, crisi,
conflicte i ajut. En aquests termes de titulars, que recullen la informació
rellevant i general, s’aprecia l’absència del mot infant o nen[12]
i la presència del que es considera essencial: agents, situació, accions, causa
i efecte. D’agents n’hi de dos tipus, els implicats o ells (hutus i tutsis) i
els convocats o nosaltres, que pertanyem a la comunitat “internacional”. La
qualificació de la situació concentra la major part del discurs, si sumem les
ocurrències de “tragèdia”, “crisi”, “conflicte” i altres sinònims. En tercer
lloc, els termes “intervenció” i “ajut” són a l’eix de les deliberacions i
crides per a l’acció. Finalment, l’adjectiu “humanitari” aglutina sintagmes que
designen tant la causa del problema com la reacció o solució. Per indicar la
causa trobem expressions com “problema humanitari” o “tragèdia humanitària” (la
correcció semàntica fóra dir “tragèdia humana” o simplement “tragèdia”). Si la
causa o el problema rau en ells, la nostra reacció ha de comportar “missions
humanitàries”, “ajuts”, “campanyes”,
“advertències”, “passadissos i santuaris”, “operacions”, en definitiva, una
“intervenció humanitària”, amb la qual cosa tornem al que ja es deia abans
sobre l’acció. La funció de “humanitari” és ètica, en el sentit de que legitima
l’acció dels espectadors, dels internacionals; amb els termes s’afirma tres
coses: llur altruisme, l’estat de necessitat dels directament implicats i, en
particular, el respecte del principi de
dret internacional de no ingerència.
El que tenim aquí és l’esquema narratiu que empra la premsa per a presentar
la tragèdia dels Grans Llacs. Els principals trets discursius de la narració
serial són el to dramàtic, de la qual cosa és una mostra l’enfoc fotogràfic, i
uns continguts o macroestructures semàntiques referides principalment a
política internacional: organismes plurinacionals i Estats, sobirania i instruments d’acció, com les
tropes o la diplomàcia; als intersticis, en una funció delicada i contradictòria,
s’insereix el grup d’ONGs i la seva acció restauradora.
La crítica d’aquests
discursos posa de manifest la pulsió del patetisme i una perlocució centrada en
la commoció i la compassió. Aquestes pràctiques d’impressió operen com a reforç
de la legitimitat dels mitjans de comunicació, augmenten l’atenció dels lectors
i fixen el seu interès en aspectes narratius i apel·lacions immediates, més que
no pas en els aspectes argumentatius i relacionals. El missatge recurrent és
que es tracta d’un problema ètnic i humanitari, amb la qual cosa no tan sol
s’incorre en una simplificació sinó que s’infringeix la màxima pragmàtica de
rellevància i es burla la de qualitat o veracitat. La simplificació defuig la
comprensió dels fets en obviar el context i la historicitat de la situació,
probablement perquè la urgència i el sentimentalisme és un motiu més fort de
consum mediàtic que el desenvolupament i el compromís. Un mur de fets
veritables, com els que mostren les fotografies, donen força a la falsedat amb
què s’ha tractat la crisi del Zaire. La tragèdia és certa però no així la major
part de les coses que s’han dit al respecte, afirmava el periodista Ryszard
Kapuscinski[13]. La
desproporció de la perspectiva, la promoció de certes fonts (governamentals,
diplomàtiques i religioses) i l’atenuació de les veus de la controvèrsia,
alhora que es fomenten pressupòsits i
implicacions esbiaixades[14]
i es posa en joc estímuls tan forts de la sensibilitat com inhibidors, fan del
tòpic mediàtic de la tragèdia dels Grans Llacs un magma dolorós i incoherent[15].
|
|
|
|
|||||||||||
|
|
|
|
|
|
|
|
|||||||
|
|
|
|
|
||||||||||
|
|
|
|
|||||||||||
|
|
|
|
|
|
|
|
|||||||
|
|
|
|
|
||||||||||
|
|
|
||||||||||||