|
|
|
|
|
|
|
|
a Revista
de Llengua i Dret, núm. 28
(XII-1997) 7-44, Escola d’Administració Pública de Catalunya |
|
Discurs polític
d’una celebritat i anàlisi crítica del discurs: Mediacions de l’ex jutge i diputat Garzón Xavier Laborda* |
|
|
|
Hi ha declaracions de polítics que, al marge del pes institucional
i la importància ideològica que tinguin, alguns de nosaltres llegim o escoltem
amb viu interès perquè les seves paraules franques i un xic apassionades
desperten la nostra atenció i complauen un desig nostre de comunicació amb el
projecte d’aquella celebritat. Aquesta és l’experiència que vaig tenir quan
llegia una entrevista que Baltasar Garzón (El
País Semanal, 25.07.93)[1]
va concedir poc després d’haver estat escollit diputat a les eleccions del
Parlament espanyol del sis de juny, com a independent dins la llista del PSOE.
La menció de l’anècdota, insignificant per sí mateixa, és un recurs per
destacar els dos punts principals de la nostra exposició: el material d’anàlisi
i el punt de vista interpretatiu. Per una part, tenim un text rellevant,
l’entrevista esmentada, en què els interlocutors parlen de les activitats
polítiques i les relacions amb els mass
media, de la llei i l’ordre democràtic.Endemés, crida l’atenció les
didàctiques explicacions de l’ex jutge sobre la retòrica del discurs públic i
les relacions dialògiques entre agents del poder i ciutadans. I per l’altra
part, advertits de què tot text és un procés inacabat perquè precisa de la
participació del lector per a assolir un sentit, apliquem pràctiques i
principis de l’anàlisi crítica del discurs, una branca interdisciplinària i
holística d’interpretació.
|
El diputat Garzón al Parlament, el juliol de 1993 |
Com a Delegat
del Govern per al Pla Nacional sobre Drogues, el març de 1994 |
|
|
|
0.1. Punt
de vista: CDA
Per una llarga tradició a la ciència, que al menys pot
resseguir-se fins el dualisme cartesià, hi ha coses que rauen fora de la recerca i del coneixement científic. És el
cas del compromís polític i de les anàlisis adreçades a entendre i superar
lluites socials, ja que no fóra ortodox reunir propòsits personals i valors
socials —que formen una dimensió vivencial— amb la tasca cognoscitiva i neutra
de descobrir realitats objectives. Tanmateix, en els darrers anys una comunitat
creixent d’investigadors, entre els que hi ha sociòlegs, lingüistes, psicòlegs i altres, esmerça el seu capital
intel·lectual per assolir uns objectius com els que esmentàvem, encara que
semblin absurds i aliens a la ciència. Aquests investigadors es proposen estudiar
enunciats i discursos, preferentment els pronunciats per emissors públics, per
descobrir desigualtats o injustícies, per desmitificar estructures de poder i
per desnaturalitzar ideologies (Wodak 1995:204). L’estudi comporta interpretar
i explanar els sentits de pràctiques discursives de polítics i altres agents a
través dels mitjans de comunicació social, per tal d’avivar la consciència dels
qui pateixen els seus efectes de pressió i domini.
Com es podrà entendre tot seguit, la menció que fem de la
línia de recerca en anàlisi crítica del
discurs[2] —CDA és l’acrònim en anglès— té una
funció positiva i central, ja que permet delimitar el marc del nostre estudi,
alhora que exemplifica la natura ideològica de la ciència. Començant per aquest
darrer punt, comprovem que els conceptes d’objectivitat i de veritació, que
fins ara exigien la ignorància del context i de les convencions que regulen la
pròpia recerca, són atacables o, si més no, revisables. En definitiva, el que
argumentem és la natura retòrica de tota disciplina científica, o sigui, la
reducció del saber a un conjunt d’instruments discursius, els quals generen els
objectes de les disciplines i les regles de prova. El debat que evoquen les
línies immediates trenca amb l’hegemonia epistemològica i ubica el problema del
coneixement en el camp de la construcció social i de l’antropologia cultural[3].
En segon lloc, convé delimitar les característiques del
nostre estudi, enquadrat dins l’anàlisi crítica del discurs. Segons Fairclough
i Wodak (1997:271-280), els vuit principis que orienten les activitats de
l’anàlisi crítica del discurs presenten
un programa de recerca interdisciplinar sobre problemes socials que aspira a
formular una teoria crítica del llenguatge. L’enunciat dels principis és
aquest: 1- L’anàlisi crítica del discurs
tracta de problemes socials. 2- Les relacions de poder són discursives.
3- El discurs constitueix la societat i la cultura. 4- El discurs fa una tasca
ideològica. 5- El discurs és històric. 6- La relació entre text i societat és
mediata. 7- L’anàlisi crítica del discurs és interpretativa i explicativa. 8-
El discurs és una forma d’acció social.
Com reservem l’explicació dels principis per més
endavant, juntament amb els comentaris de l’entrevista, és oportú oferir una
semblança dels seus trets formals: construcció, mediacions i compromís.
(A) Construcció discursiva de la realitat. La realitat, que és una
construcció cultural en continu procés, es val del complex instrument del
discurs. Emprant altres mots, el discurs és acció. Un aspecte principal
d’aquesta producció social és la lluita política per abastar les fonts
públiques de comunicació i de creació ideològica.
(b) Mediacions discursives. La intervenció
del discurs sobre el món és indirecta, ja que actua a través del temps i dels
instruments comunicatius. Per entendre el pòsit temporal cal una perspectiva
històrica. I per fer el mateix amb els instruments és precís examinar els
gèneres discursius i els ‘mass media’, en els que es concentra la indústria de
la consciència.
(c) Compromís de la recerca. En darrer lloc,
un cop configurat el que ens envolta i el seus problemes, entra en escena la
recerca, que es defineix com a compromesa, aplicada, interdisciplinar i
crítica. El compromís comporta rebutjar, per fal·laç, el tòpic de la
neutralitat investigadora. A més, comporta la constitució d’un nou objecte
científic: l’estudi de relacions de poder i desigualtat en els discursos. Per
tant, té una natura aplicada, perquè s’orienta vers problemes socials, i
interdisciplinar, perquè aplega les aportacions de gent de diversos camps
d’estudi. Finalment, vol adquirir una funció crítica perquè, en la seva cerca
d’una teoria holística del llenguatge[4],
fon reflexivament formació tècnica i consciència personal.
0.2.
Discurs analitzat: entrevista amb el polític franc
La periodista Soledad Alameda entrevista Baltasar Garzón[5]
quan aquest tot just s’ha estrenat com diputat independent, avalat pel Partido
Socialista Obrero Español (PSOE). Abans de les eleccions el senyor Garzón ja
era un personatge públic, per la seva tasca com jutge de l’Audiència Nacional i
la difusió als mitjans de comunicació d’importants sumaris que havia incoat
sobre narcotràfic i terrorisme. Era un “jutge estrella”, segons havia estat
batejat pels media. Com l’interès
informatiu sobre la seva persona es manté en aquesta nova etapa pública, ara en
les funcions de polític i legislador, l’entrevistadora indaga sobre les
actituds i projectes de l’ex jutge Garzón, alhora que li proposa comparar els
dos vessants, el judicial i el polític, i fer un balanç professional.
L’entrevista consta de dues parts, la de la presentació i
la de l’interrogatori. La presentació es val d’un encapçalament o lead, a manera de resum de la situació,
i d’una peça introductòria que descriu en un to elogiós la figura del diputat
Baltasar Garzón. A continuació segueixen cinquanta-cinc preguntes, amb les
corresponents respostes, sense més comentaris de la periodista. Des del punt de
vista textual és, per tant, una entrevista usual, la qual cosa vol dir que hi
ha una elaboració notable que potser passa desapercebuda. Trobem un indici
d’aquesta elaboració en la presència de tres tipus de material complementari,
ja que l’entrevista s’acompanya de dues fotografies de gran format en les què
apareix Garzón posant en solitari a l’hemicicle dels diputats, a més de
diversos retalls de premsa i d’un inserit o text independent sobre la corrupció
política. Cal desmentir, doncs, amb
aquesta relació d’elements semiòtics la impressió d’aparent simplicitat del
missatge a què ens indueix l’excel·lent redacció i maquetatge. Fent previsions
d’una lectura crítica, tan sols l’anàlisi de les imatges podria acaparar
l’espai de l’article, però, com és prioritari l’examen del text a partir dels
principis de CDA, ens centrem en aquesta tasca.
1.
L’anàlisi crítica tracta de problemes socials
Aquesta entrevista a una celebritat lloada i vituperada
pels media té una intenció
revelatòria. “El ex superjuez descubre sus inquietudes políticas”, es llegeix
al resum de l’índex de la revista (p. 5). Així, la periodista fa una indagació
existencial, és a dir, una aproximació al vertader projecte del diputat Garzón,
i aquest respon en un registre de conversa i uns termes quasi informals, la qual cosa fa que transmeti la sensació
d’una comunicació fluida i molt franca. Trobem l’anunci d’aquest guió de
confidències a l’encapçalament (p. 10) o paràgraf destacat que obre el text:
Garzón:
el último ‘boy scout’. Ha sido el ‘superjuez’. Puso al Gobierno contra las
cuerdas con el proceso contra los GAL., encabezó la mayor operación contra el
narcotráfico y despertó pasiones contradictorias por formar parte de las listas
electorales del PSOE. Ahora, desde el Parlamento y con el Gobierno, le llega su
otra hora de la verdad.
Les ratlles precedents, a més d’identificar el to que
traspua l’entrevista, són un acurat índex dels tres assumptes tractats, a
saber, la lluita contra la delinqüència organitzada, els aspectes polítics del
pas d’un jutge al Parlament i les crítiques que ha rebut la seva persona. Aquests
tòpics reben un tractament temporal propi de la demostració (el present) i la
deliberació (el futur), de manera que els interlocutors defugen o atenuen els
judicis que ultrapassin un context històric molt immediat. S’entén que hi hagi
una elecció de l’acció política en curs, per una lògica òbvia del que és
noticiable. El marcat canvi de rol polític del seu protagonista i la
incorporació a les disputes partidistes dels grups parlamentaris fan que la
incògnita sobre el seu esdevenidor sigui un assumpte d’actualitat. Tanmateix,
l’esmentada elecció no facilita gaire l’exercici crític, per exemple, respecte
dels GAL i les acusacions de corrupció i terrorisme d’Estat.
Sabem que una entrevista no és un debat, tot i que la veu
de l’entrevistadora pot fer pensar en un punt de vista contradictori i
inquisidor. Per una raó de gènere periodístic, entre Alameda i Garzón hi ha un
acord dialògic previ, que consisteix en delimitar un marc de discussió. En el
cas que ens ocupa, el marc és el futur polític d’un parlamentari destinat a
assumir tasques al poder executiu. Així doncs, en el transcurs de l’entrevista
es combina present i futur, és a dir, que es parla sobre qui és Garzón i,
també, què vol fer. Les manifestacions que parlen de qui és lliguen amb el gènere discursiu epidíctic o de la
demostració, particularment idoni per l’elogi o la denostació[6].
Dit altrament, parlar del seu perfil psicològic i el seu bagatge professional
és un procediment de presentació d’una figura ètica, ja sigui per considerar-la
digna de credibilitat (elogi) o indigna (denostació). Les convencions
periodístiques prescriuen la inhibició del periodista, en favor del lector,
sobre qüestions de judici al respecte, tot
i que li atorguen la funció de posar a l’abast del lector el mitjans
retòrics necessaris per jutjar. Per una banda, doncs, l’entrevista retrata o
descriu un estat de coses, actual i dinàmica, que s’anomena la personalitat de
l’emissor, el diputat Garzón. Per altra banda, i no pas separadament, es
plantegen coses de futur, projectes i esquemes conceptuals d’acció, coses totes
afectes a la deliberació. Són els dos vessants d’una mateixa cosa, el vessant
íntim i el de caire públic. L’exposició del primer orienta i atorga
credibilitat i expectatives als projectes polítics de Baltasar Garzón.
Hi ha encara un punt que aglutina i transcendeix aquests
aspectes particulars de la personalitat i les projectes legislatius d’un
diputat. En efecte, al rerafons de la descripció psicològica i del programa
polític, es perfila la representació d’una ideologia d’Estat i, concretament,
dels seus poders i dels agents, de la jerarquia de problemes i de com resoldre
els conflictes que l’amenacen. Per tant, l’assumpte global de l’entrevista no
és tant un perfil personal com l’explicació concisa i pràctica que proposa
aquesta persona sobre què significa impartir justícia, endegar iniciatives
legislatives i executar programes governamentals.
Segons aquesta concepció de l’entrevista concedida pel
diputat Garzón, el què s’aboca són valoracions sobre la llei, l’ordre i un
govern fort i amatent als perills que assetgen el sistema democràtic, de manera
que proporcionen una definició ideològica molt interessant. L’interès d’aquesta
proposta ideològica rau en què ultrapassa l’àmbit personal de qui l’esbossa i
sintonitza o evoca una concepció prou extensa que es fa difícil de catalogar.
És assumida pel seu grup parlamentari, el socialista, però també podria
encaixar a l’ideari de diferents grups polítics, a qualsevol banda de
l’espectre. El fet que les afirmacions de Garzón no semblin distintives del seu
grup parlamentari es pot deure a dues raons. La primera és el caràcter
independent del diputat: no pertany al PSOE i, a més, declara que exercirà la
llibertat de vot. L’altra es pot deure a les limitacions de l’entrevista (ja se
sap, brevetat obligada a les respostes i la subsidiarietat d’aquestes respecte
de les preguntes). Però el cert és que el projecte resulta imprecís, mancat com
està de referències i d’un pla de desenvolupament dels objectius. Per sota de
la manifestació de voluntat regeneracionista, els objectius es redueixen a un
de sol: la lluita contra el narcotràfic.
Tanmateix, no cal pensar que la ambigüitat i la
constricció del discurs de Garzón siguin un defecte sinó, ben al contrari, la
força d’un projecte l’abast del qual és transparlamentari. És a dir, que el
tret més destacat és que es tracta d’un projecte que pot aplegar l’aprovació de
partits d’esquerra, centre o dreta. Et ací el sentit d’una proposta ideològica
que pot merèixer un ample consens i que es fonamenta en tres línies
d’argumentació implícites: la conservadora, la romàntica i la populista.
S’apel·la a la tradició conservadora quan es posa l’èmfasi en la llei i el
govern fort com a solució dels problemes socials, com ara la drogodependència i
les màfies del tràfec d’estupefaents. Aquest raonament reafirma la preeminència
del circuit legislatiu-executiu-judicial i menysté altres opcions, a despit de
les observacions que denuncien l’ineficàcia de la política repressiva. En segon
lloc, la proclama de la independència del diputat Garzón invoca el principi
romàntic de la independència de l’individu. Amb aquest argument seductor —i
equívoc, però— basa el compromís ètic de la campanya contra la corrupció. I és
equívoc perquè fomenta un ideal del liberalisme que es contradiu amb el model
institucional del punt precedent i amb la pràctica grupal que el caracteritza.
Finalment, es pot observar a les manifestacions de l’entrevistat elements
d’estil, com ara col·loquialismes, i referències a la vida quotidiana que
faciliten la identificació popular amb el personatge. Tot plegat, el projecte
ideològic del diputat Garzón és una peça d’un ideari neolliberal, que predica
un repartiment d’instàncies estatistes i de lliure iniciativa personal i
empresarial, segons els assumptes.
2. Les
relacions de poder són discursives
Les relacions de poder no es donen en abstracte, sinó que
són negociades i exercides al discurs. I, a la cultura de masses, el format
discursiu més influent és el mediàtic. Els polítics usen dels media i els media els usen, la qual cosa no vol dir que hi hagi una relació
transitiva sinó que entre aquests dos pols s’estableixen lluites i acords per
fixar el poder de cadascú. No importa tant saber si els polítics exploten els media o si els media els dominen; no importa tant això —els fets poden ser més
complexos i remetre a una invenció conjunta— com esbrinar els processos de
negociació entre ambdues parts.
A una entrevista periodística, destaquen diversos
aspectes relacionats amb el poder. En primer lloc, compta l’accessibilitat al
mitjà de comunicació. No apareix qui vol sinó qui pot i aquesta capacitat per
fer-se present a unes pàgines té relació amb la projecció pública del
personatge polític[7]. En segon
lloc, “el poder sobre el discurs és també una qüestió de capacitat per
controlar i canviar les normes bàsiques de les pràctiques discursives”
(Fairclouth i Wodak 1997:273), la qual cosa significa que l’ordre i els
elements de l’entrevista que mantenen la periodista i el diputat són el
resultat de la tradició periodística, però també de les relacions de poder
entre tots dos, dins l’específic encontre. A la periodista i l’empresa editora
els correspon escollir extensió de la comunicació (quant), assumptes (què) i
tractament (com). De tots aquests, el tractament acull l’aspecte més pregon de
l’autonomia mediàtica, puix que el to amb què es presenten les manifestacions
del polític i l’estratègia o el fil que segueix la periodista a l’interrogatori
determinen el sentit global. Una mostra dels recursos de tractament de la
informació la tenim a l’exordi que fa Sol Alameda. El formen tres paràgrafs de
presentació, el primer dels quals comença així:
Pasará
tiempo antes de que la costumbre convierta al juez Garzón en el diputado
Garzón. Pero la osadía, la fortaleza y la capacidad de trabajo que le hicieron
más famoso que una estrella de rock, según escribió un corresponsal extranjero,
se pusieron en duda el mismo día (sic.) que se anunció que quería ser diputado
del PSOE. Él, que no cree que la buena fe sea virtud de todo el mundo, a pesar
de tener nombre de rey mago, se sorprendió de la virulencia de la crítica. Tras
ser estandarte de la honradez y la independencia, la representación del cargo
público decente se transformó de la noche a la mañana en un Macbeth; el más
ambicioso y más traidor de los personajes literarios. (p. 13)
En el fragment hi trobem una síntesi dels fets immediats,
que compleix amb el requisit d’informar sobre el context, sense oblidar-se
d’estimular l’interès del lector, cosa que aconsegueix tot i invocant dues
coses: la celebritat del personatge i els conflictes a què es veu abocat. Això
justifica l’elecció periodística i legitima l’acció discursiva del polític. El
marc que acull tota la informació és una trama de suspens, que mou el conflicte
entre la bonança o plenitud passades i les dificultats del nou destí. No és,
però, una incertesa punyent, ja que el personatge queda definit amb uns trets
psicològics forts i positius.
Possiblement, com es llegeix al tercer paràgraf, la seva probitat i determinació
el menaran amb encert en la “regeneració de la vida política”, perquè:
como
creyente tibio piensa dejarse la piel en ello. Eso le salva de cualquier
tentación de vanidad, le redime de la ambición que, seguramente, también anida
en su corazón. Su cuerpo, sólido como una proa de granito, anuncia lo
intransigente que se puede poner el juez si lo que él piensa que se prometió
cumplir termina por no cumplirse.
La remarcable solemnitat amb què es descriu la situació, en
un to èpic, pot resultar desmesurada i sospitosa als ulls del lector. Per
esqueixar aquesta sensació, la periodista insereix expressions col·loquials,
que presenten un brusc contrast de registres: “le hicieron más famoso que una
estrella de rock”, “el juez de moda”, “es un tipo que necesita retos”, “Felipe
González (...) le lanzó una idea que era como un caramelo de fresa”. El
cromatisme estilístic, per dir-ho de manera benigna, s’acompanya de
discordances semàntiques, com passa a la primera frase del fragment precedent:
“como un creyente tibio piensa dejarse la piel”; o bé aquesta altra, d’una
ingenuitat pragmàtica sorpenent: “no cree que la buena fe sea virtud de todo el
mundo, a pesar de tener nombre de rey mago”. És incoherent relacionar el nom de
la persona amb les qualitats del referent religiós, de la mateixa manera que
resulta irrellevant demostrar el compromís d’algú (“dejarse la piel”) mercès a
la seva condició no ja de creient sinó de creient
tebi. Tanmateix, faríem bé no examinant els enunciats separadament i
meticulosament, ja que el seu sentit resulta del to general o, com volíem
exemplificar, del tractament que es fa de la informació i del personatge.
Si el tractament —elogiós i emfàtic, aquí— és un
mecanisme de l’autonomia de la periodista, a l’entrevistat li corresponen
altres procediments de poder; un de caire infractor consisteix en la no
acceptació de les pautes que proposa la periodista, per exemple, no cedint la
paraula o bé transformant una conversa en un discurs polític; el procediment
positiu o manifestament cooperatiu es basa en l’ús de la capacitat persuasiva,
veritable capital cultural assolit pel parlant. És fàcil imaginar la necessitat
d’aquests procediments quan l’entrevistat es trobi davant una pregunta
inconvenient o bé desitji respondre una pregunta que no figura al qüestionari,
dues situacions ben corrents, per cert. Curiosament, l’entrevista s’obre i es
tanca amb una colisió d’interesos entre els interlocutors, a jutjar per les
respostes elusives que llegim. La primera es refereix al seu futur immediat a
l’executiu.
(Pregunta
1: P1)— ¿Se le destinará finalmente a ese organismo para la lucha contra la
criminalidad organizada del que se ha hablado?
(Resposta
1: R1)— No tengo más indicios de que se creará dicho organismo que el hecho de
que aparezca en el programa del PSOE. Trabajo en la idea de lo que puede ser su
plasmación legislativa. Pero no sé si pediran mi colaboración.[8]
Y la darrera intervenció, en la que se li demana que
especifiqui a partir de quin rol parla, clou un seguit de respostes ambigües
sobre Filesa, un procés penal incoat per finançament il·legal del seu partit.
(P55)—
¿Está contestando sólo el juez?
(R55)—
Estoy diciendo que cada político tendrá que asumir la parte de
responsabilidades que le competa en una situación como ésta. Y de ahí saca las
conclusiones que quieras.
Garzón no accepta els termes de la pregunta i s’estima
més proferir un anunci en el què s’escolten resonàncies d’oracle. Per esbrinar
si aquest missatge, alhora obvi i enigmàtic, és l’expressió de l’eloqüència o
un garbuix d’orador atrapat, és precís examinar la totalitat del discurs.
3. El
discurs constitueix la societat
Així com hem comprovat que una entrevista és el resultat
d’una negociació interpersonal de rols i de significats, una negociació que
reafirma o modifica a cada moment els aspectes dicursius i les relacions de
poder, des d’una perspectiva social també observem un procés equiparable
d’interaccions culturals. El que podem extreure d’ambdues posicions és que les
relacions discursives i de poder són dinàmiques; empren convencions que no són
permanents ni monolítiques. “Qualsevol cas d’ús lingüístic realitza una petita
contribució a la reproducció o transformació de la societat i la cultura,
incloent els mecanismes de poder”, indiquen Fairclough i Wodak (1997:273).
Si classifiquem els discursos segons els dominis socials,
direm que intervenim en la reproducció i transformació de la realitat quan (a)
presentem identitats dels individus, (b) definim o qualifiquem les relacions de
rol interpersonals i (c) elaborem representacions del món. A l’entrevista entre
Alameda i Garzón, hi trobem enunciats que corresponen a aquests tres apartats,
com apunten els següents exemples:
(a) identitats personals
(P35)—
Dígame cómo se sentía cuando subió a dar su primer mitin
(R35)—
Estaba nervioso; no miento, no, lo estaba. Me impresionó ver tanta gente allí,
esperando, mientras yo, de pie, casi paralizado por la responsabilidad, siempre
necesitaba variar el discurso que había preparado. Sobre todo sentía la
responsabilidad, porque la gente estaba convencida de que el cambio del cambio
era posible y yo sabía que de alguna manera encarnaba a esa persona que podía
traer algo nuevo a la política.
(b) relacions de rol interpersonals
(P36)—
Se le veía cortado, como si pensara tanto las palabras que no le salían.
(R36)—
Es la consecuencia de ser juez, estás acostumbrado a decir las palabras justas
y exactas para no pillarte los dedos. Hacer afirmaciones políticas me daba un
miedo terrible. Prometer es duro; si prometo algo, quiero cumplirlo; y desde
luego voy a tratar que (sic) se cumpla. Cuando veo a tantas personas que cifran
su ilusión en el cumplimiento de las propuestas electorales siento que hay que
dar la piel, si hace falta, para cumplir lo que has prometido. Y siento la
vergüenza que pasaría si me señalaran con el dedo diciendo: me has engañado.
(c) representacions del món
(P38)—
Usted ya sabe que la política es el arte de lo posible, que a veces es difícil
cumplir todo lo que se dice.
(R38)—
Debemos aspirar a lo imposible. No siempre se obtienen todos los objetivos,
pero lo que no se puede es actuar dando por hecho desde el principio que no se
va a conseguir, y que por tanto no vas a luchar. Hay que hacer lo contrario, y
si no se llega a la meta, que no sea por falta de voluntad.
En aquest fragment, que abarca els torns de paraula del
35 al 38 (llevat del 37, que hem obviat perquè és reiteratiu), apreciem tres
seqüències. La identitat de l’individu es composa d’elements personals
(psicològics i ètics) i socials. A la primera de les intervencions (R35), hi ha
la descripció d’un estat d’ànim de nerviosisme, que defineix explícitament un
tret ètic del parlant, la seva responsabilitat, i implicitament la prudència i
seny amb que avalua els seus deures. La mateixa resposta introdueix també un
element d’identitat social del parlant, ja que el seu sentiment està en relació
amb un rol públic. Precisament, la responsabilitat neix d’una consciència de
conformitat: Garzón declara que coneixia el que s’esperaba d’ell i que
acceptava les seves obligacions.
La identificació del subjecte prepara les distincions de
rol del següent intercanvi (36). Per una banda està el polític, que apareix a
la tribuna i fa el parlament i, per l’altra, és el públic, que es manifesta com
un sol subjecte, tot i que col·lectiu. El polític i el públic són agents
diferents, com diferents són les normes de la seva acció discursiva. Quan el
polític parla a l’audiència, fa “declaracions polítiques”, la qual cosa vol dir
fer promeses, aclareix immediatament. Si les promeses tenen per objecte
“transmetre confiança i il·lusió” (r37), com indica amb encert des d’un punt de
vista pragmàtic, més tard, quan els votants demanin comptes sobre el seu
cumpliment, pot passar que el polític irresponsable hagi de viure la vergonya
en rebre la sentència popular: “m’has enganyat”.
Les relacions socials entre els individus que figuren a
la seqüència central fan una doble distinció. A un costat són els ciutadans i, a
l’altre, que és el de les instàncies públiques, hi són els polítics i els
jutges, la diferència entre els quals es resumeix en què uns fan promeses i
altres tenen el costum de “dir les paraules justes i exactes”. D’aquesta
comparació es desprenen unes idees subjacents —implicatures— molt
il·lustratives, el comentari de les quals el reservem per més endavant, a
l’epígraf sobre la historicitat del discurs. Sí es obvi el sentit de gran poder
i alt perill inherent al camp polític que transmet Garzón, en contrast amb el
judicial, moderat i equànime.
La mostra sobre representacions del món, que figura com
l’intercanvi 38, expressa opcions ideològiques dels parlants. Quan aquests
manifesten un compromís amb la veritat de les seves paraules, és a dir, que
afirmen saber o creure que la realitat és tal com diuen, fan el que la
pragmàtica anomena un acte representatiu. L’assumpte del que parlen és la
política i, curiosament, tot i que els interlocutors la defineixen de manera
contradictòria, hi ha acord entre ells: “la política és el arte de lo posible”
(Alameda); “debemos aspirar a lo imposible” (Garzón). Per què? Perquè els
enunciats representatius apleguen una ampla gamma que va de les descripcions
del què és (la política com un art pragmàtic) fins les proclames del què podria
ésser (la política com un art utòpic), la qual cosa planteja la tesi radical de
la pragmàtica lingüística de què la representació de la realitat és axiològica.
Dit en altres mots, la realitat vé conformada no ja per la seva descripció sinó
per les representacions ideològiques que produïm discursivament. La cúpula o
part més senyera de les produccions ideològiques és la de les representacions
sobre el món (de les quals ens ocupem en el següent epígraf). Tanmateix, també
parlen del món i acompleixen la mateixa tasca constructiva les manifestacions
dels altres dominis socials, els de les relacions de rol i de les identitats
dels individus.
Per entendre el paper de les tres menes de manifestació i
de llurs lligams persuasius, convé recordar el principi argumentatiu de la
retòrica. Assevera Aristòtil que la força de les paraules no està tant en les
coses que demostra o sembla demostrar com en el caràcter o personalitat del
parlant. I afegeix que la forma de parlar que adopta l’orador pot ser la prova principal
del seu al·legat, quan ho diu “de tal manera que el fa digne de fe” (1356a), és
a dir, fiable per l’autoritat moral que demostra, mercès al pensament assenyat,
l’asseveració veraç i l’expressió de sentiments bondadosos[9].
És la fórmula de la probitat del parlant, de composició ternària, que té el
valor d’orientar-nos sobre els procediments de legitimació que empra el
subjecte per merèixer el crèdit dels destinataris.
En conseqüència, podem considerar que la identitat dels
individus és la font primària d’interacció entre el discurs, per un cantó, i la
societat i la cultura, per l’altre. Qui és el que parla? Què pensa i què vol?
Com sent el que diu? Parla com jutge o com polític? Ens fem aquestes preguntes
per decidir si cal escoltar i, després, creure a la persona que respon a les
preguntes de la periodista, tot i que Garzón ja sigui un personatge. És un
procediment tan usual com ho són les mostres o pistes “ètiques” que es disposen
a la entrevista, fins el punt que un terç d’aquesta està dedicada a la
definició de la personalitat del diputat. Fariem malament si creguéssim
superflu o irrellevant el ventall de manifestacions sobre les qualitats ètiques
de l’entrevistat, que resumim en els següents trets:
Coratjós:
(P28)—
El miedo físico ¿ha sido uno de los motivos para que dejara la judicatura?
(R28)—
(...) Cuando trabajas en el centro del huracán no te paras a pensar que esos
asuntos pueden traer problemas graves para ti o tu familia. Me dan miedo las
actitudes sectarias, la traición de los que dicen que te apoyan.
Tenaç i fort:
(P39)—
A los 31 años se encontró con los GAL. Luego le han pasado muchas cosas, muchos
sumarios. ¿Todavía conserva la ilusión?
(R39)—
La misma ilusión, la misma tenacidad. Depende del carácter, y soy de esos que
se rehacen con los reveses; no soy depresivo. Ahora tengo más experiencia, pero
siempre he sido intransigente conmigo mismo. Soy mi mayor y mejor censor.[10]
Desconfiat per prudència:
(P41)—
Esta dureza, ¿hasta qué punto se ha convertido en una deformación profesional
que se prolonga fuera del trabajo?
(R41)—
Sí. Me he vuelto progresivamente más retraído. Desconfío, me cuesta abrirme a
los demás por miedo a ser traicionado. En un test de esos que hacen en el
colegio decían que soy emotivo, activo, primario; colérico puro. Y sigo siendo
así, con el mismo carácter abierto. Pero temo que el acercamiento no sea
sincero.[11]
Idealista i assenyat:
(R42)—
(...) Mi mujer está ilusionada, como yo; pero es más radical. Le preocupa que
las cosas no sean como creemos que son. Es más realista.
(P43)—
Y le tacha a usted de idealista.
(R43)—
Eso dice, pero tengo los pies en el suelo.
Sincer:
(P51)—
Desconfía, pero es muy transparente. Justo lo contrario que un político
profesional. Parece que necesita ser sincero.
(R51)—
Lo único que la gente no perdona es la mentira; perdona los errores si se le
explican. Lo he visto, por ejemplo, con las imputaciones que se hacen a los
políticos. Lo que no aguantan es que digas que todas las imputaciones son
falsas. Nunca hay que mentir, aunque cueste; y si eso es ser un ingenuo en
política, voy a seguir siéndolo.
A més dels trets positius que l’entrevistat ha predicat
suara de la seva persona, també invoca la coherència (“debes trabajar con
respeto hacia la propia coherencia y la forma de pensar”, r33), independència
(“he dicho que mantendré mi independencia”, r34) i la responsabilitat (“sobre
todo sentía la responsabilidad”, r35), tres elements que perfilen la
competència amb què pot exercir competentment un rol públic.
Totes aquestes manifestacions conformen la imatge del
polític Garzón o, en paraules de la retórica, el seu caràcter ètic, que es el
que el fa creíble i consitueix el cap de pont de la persuasió ideológica. El
procediment que segueixen els interlocutors per produir l’efecte ètic no és
precisament simple o directe, sinó que es val de (a) confrontacions, (b)
reiteracions i (c) contrastos. No debades la periodista defuig una petició tan
superficial i avorrida com la de “presenti’s”, perquè opta per proposar un joc
de confrontacions: Alameda fa un retret o un comentari desaprovatori i, com és
previsible, Garzón converteix el blasme en un elogi indirecte, fruit d’un
obligat moviment de defensa. Així, l’afirmació del seu coratge aparta
l’insinuació de la por a patir un atemptat; la de tenacitat nega la sospita de
deterirament i pèrdua de la il·lusió; la prudència del desconfiat respon al
judici negatiu de la deformació professional, o l’idealisme pragmàtic, al
retret d’idealista sommiador.
La confrontació com a procediment retòric de legitimació,
ja que ubica l’interlocutor en un terreny d’autodefensa contra imputacions
injustes, apareix al llarg de l’entrevista. Una modalitat irònica de la
confrontació, per feble i inconseqüent perquè pot permetre qualsevol resposta,
consisteix en recordar opinions adverses d’altri:
(P31)—
Su primo dijo: “Baltasar es inmaduro”.
(R31)—
Dice que soy inocente por creer que en política puedo canviar las cosas. El
tiempo lo dirá. Mi primo habla con el corazón; no le gustaría verme destrozado,
tiene miedo de que, si me equivoco, eso me haga sufrir.
La periodista ha recordat aquí la desqualificació del
cosí de Garzón, que porta el mateix cognom i és parlamentari d’un altre grup,
Izquierda Unida[12]. I
insisteix en aquest punt negatiu (“és un ingenu, diu també el seu cosí”, a la
introducció), però, com no aporta més arguments, el retret psicològic pot
esdevenir un motiu de vindicació d’una política ambiciosa i d’un projecte
personal:
(P32)—
Mucha gente lo ha pensado [“es inmaduro”].
(R32)— Sí,
lo sé. Pero se puede reflexionar de otro modo: que tal vez fuera bueno que la
ingenuidad entrara de forma generalizada en la vida pública.
La reiteració de la immaduresa fa que l’interrogat
al·legui dues raons ètiques en descàrrec d’una acusació que sobta al lector per
la seva inversemblança. En primer lloc (r31), justifica el seu cosí tot i
proposant la interpretació de que a aquell el mena una intenció bona, però
parcial; es pot pensar només amb el cor?, sembla demanar-sedonar a entendre. A
continuació (r31), després de mostrar-se benevolent, apel·la a la prudència per
proposar un model polític inusual i de regeneració, en el qual hi creu.
Hi ha altres reiteracions, com quan la periodista
insisteix en la capacitat creativa del personatge (“es un tipo que necesita
retos i que éstos varíen”), un lluitador vehement (“cree que puede luchar por
un cambio que le fascina, por una regeneración de la vida pública”), però totes
es resumeixen en una sola reincidència, la abundosa presència d’enunciats sobre
les qualitats ètiques de Garzón.
Un tercer procediment dóna impuls diàlectic a la
credibilitat de l’individu: el dels contrastos. En efecte, la presentació de
contrastos atorga dinamisme a una figura que, en un procés de creixement, es
debat enmig d’un feix d’oposicions: les temporals, les personals i les
polítiques.
Pel que fa a la seqüenciació temporal, hi ha una tensió
entre el passat de jutge i el present de diputat, (“pasará tiempo antes de que
la costumbre convierta al juez Garzón en el diputado Garzón”), amb la
particularitat de què el primer ha merescut elogis (“la osadía, la fortaleza y
la capacidad de trabajo que le hicieron más famoso que...”) i el segon reb
vituperis (“se transformó de la noche a la mañana en un Macbeth, el más
ambicioso y más traidor de los personajes literarios”). El plantejament és
assimètric, però, perquè la periodista insereix les crítiques en un pla
figurat, mercès a una analogia literària, mentre que els elogis són enunciats
sobre un pla real.
També la seva persona suporta una dicotomia, la del
caràcter i la del cos. Si pel que fa al caràcter, podem imaginar-lo fal·lible i
humà —atribolat per la temptació de
vanitat o l’ambició, però mai
vençut per aquestes— el seu cos és tot una altra cosa, misteriosament mineral,
com un recinte fortificat, segons es llegeix a la introducció:
Su
cuerpo, sólido como una proa de granito, anuncia lo intransigente que se puede
poner el juez si lo que él piensa que se prometió cumplir termina por no
cumplirse. Su cuerpo avisa, sigue siendo el mismo, aunque se haya convertido en
diputado.
El sentit del passatge és clar, tot i que considerant una
a una les seves parts es desvetllen incoherències, com a la metàfora de
drassana “proa de granit”, perquè no hi ha res menys mariner que una pedra i
menys resistent que el dur granit. A més, l’afany justicier o l’ardor guerrer
implícits, que podria associar-se a la feina d’instructor penal quan era a
l’Audiència Nacional, difícilment poden perllongar-se a l’esfera extrajudicial,
mentre l’incompliment de les promeses no sigui un delicte.
L’empenta del discurs dissol objeccions d’aquesta mena
puix que supera les oposicions precedents per proposar-ne de noves. Així, la
dicotomia caràcter—cos aminora l’incertesa del present polític perquè projecta
una continuïtat física y moral, però deixa l’incògnita dels instruments dels
que es valdrà per portar a terme el notable projecte. Per resoldre aquest punt
s’introdueix al discurs un altre contrast: enfront del polític professional pot
aixercar-se el polític moral i independent, menat per la seva consciència i
alliberat dels dictats del grup parlamentari:
(P34)—
En el grupo parlamentaro pueden pedir su voto para cosas que no le gusten, ¿qué
hará?
(R34)—
Habrá que esperar que eso se produzca. He dicho que mantendré mi independencia;
pero será la mía, no la que quieran indicarme desde fuera. Puede pasar que,
siendo coherente conmigo mismo, algunos sectores digan que estoy quebrantando
mi independencia.
La idea de superar individualment les limitacions del
polític usual, no tant partícep d’una tasca com instrument captiu del grup, ens
aboca a una qüestió mediàtica, que és la que pot explicar l’abast d’una lloança
romàntica de la política. Ens podem preguntar: quin poder tenen els mass media per fomentar el personalisme,
crear presonalitats amb carisma i propalar tòpics neolliberals. Precisament, la
definició de la figura del propi Garzón té un vessant mediàtic, a més del
personal i professional, i al qual es fa refererència força vegades. En són
prova els comentaris sobre la seva fama o haver esdevingut l’estendard de
l’honradesa. Si públicament és així i per aquesta raó Felipe González li va
proposar ser diputat del seu partit, es sent un mite?, un símbol?
(P9)—
Eso [entrar en política] es aceptar haberse convertido en un símbolo de
honradez.
(R9)—
No soy partidario de los mitos. La honradez se presume en todos.
(P11)—
Ser un símbolo, aceptarse como tal, ¿es molesto?
(R11)—
Siempre lo ha sido, he criticado esta situación. Por otra parte, entiendo que
se produzca porque a las noticias hay que ponerlas un apellido y un rostro.
Pero de ese modo la noticia está más en la persona que en los hechos, y a eso
soy contrario.
(P13)—
Y usted, ¿piensa que ha sido considerado un símbolo del cambio en la carrera
judicial más que como una excepción?
(R13)—
Sí, lo creo. Pero no es verdad que yo pudiera cambiar un sistema, aunque lo
pareciera. (...) Lo que ocurre es que, en la rama del crimen organizado,
cualquier actuación se convierte en espectacular. Y mientras que en cualquier
juzgado sólo de vez en cuando hay algún asunto que polariza la atención, en la
Audiencia Nacional casi todos los casos son importantes y atraen la atención
social.
Realitat i mediacions dels mitjans industrials de
comunciació. Didactisme, espectacles i efectes hiperbòlics sobre la imatge de
personalitats. Després de tractar sobre això, l’entrevistat no pot resistir-se
a acceptar-ne les conseqüències polítiques:
(P14)—
¿Es consciente de que le convirtieron en mito porque servía para lanzarlo
contra el Gobierno?
(R14)—
Probablemente es verdad. Pero será responsabilidad de quienes lo hicieron.
(P15)—
Ahora, ¿lo tiene claro?
(R15)—
No me he puesto a analizarlo. Encontré unos asuntos en mi juzgado y realicé un
trabajo, mejor o peor. (...) Entonces, si, como consecuencia de un asunto
determinado, se inicia la proyección de mi persona, como una especie de mito o
de símbolo de honradez e independencia, los que crearon la plataforma son
quienes tienen que responder. Luego, han tenido que sufrir la decepcion de que se les haya derrumbado
su gigante. Pero el gigante nunca creyó serlo.
Garzón ha esdevingut un mite, un símbol, un gegant, i
aquests atributs seus, tot i no ser
existencials o íntims, formen una identitat bastida de trets personals i
socials. El conflicte es presenta quan els mateixos mecanismes mediàtics que
han fet part d’aquesta identitat la desfan i malmeten la credibilitat
adquirida, com llegim en el següent intercanvi:
(P16)— El director de El Mundo le escribió una carta para que no aceptara la oferta de
González. Él dijo que era la carta de un amigo a otro amigo.
(R16)—No
quiero hablar de eso. Pero mis amigos no me abandonan (...).
(P17)—
Pero usted concocía cuál iba a ser la reacción, ¿no?
(R17)— Sabía
que sería un choque, socialmente hablando. Pero pensé que, pasado el susto, se
impondría el respeto a una decición personal. Cuando han trado de destruir toda
la obra de una persona, desde lo más íntimo a lo profesional, y de destruir su
credibilidad, algunos han asumido una grave responsabilidad.
(P18)—
¿Ha sufrido por ello?
(R18)—
No soy de piedra, me duelen las cosas, pero unas más que otras. La crítica
siempre me ha parecido positiva. Lo que me saca de quicio es la intolerancia,
que se niegue un derecho. Como dijo Bertolt Brech: los intolerantes primero
aniquilaron el pensamiento; después enlodaron los adjetivos, secuestraron al
verbo y, al fin, vinieron a por el sujeto. Creo que refleja lo que se hizo
conmigo.
La narració de la intensa activitat dels media a l’entorn de Garzón i, en certs
casos, contra la seva imatge dóna indicis sobre : (i) la dificultat de separar
el component social del personal en les identitats individuals i d’atribuir
lliurement a aquests components les pròpies decisisons; (ii) la vastedat de les
operacions discursives que tenen per objecte la credibilitat, directament
lligada a la identitat, fins el punt de què el subjete pot experimentar amb
ansietat i, àdhuc, com una amenaça de mort civil les manifestacions oprobioses
i alienants; (iii) els recursos discursius de què disposa l’individu per
definir prestigiosament la seva identitat i incrementar el crèdit social, per
exemple concedint una entrevista periodística centrada en els aspectes
d’autoritat moral.
4. El
discurs fa una tasca ideològica
Des de l’anàlisi crítica del discurs es conceb les
ideologies com instruments dinàmics de representació que cohesionen identitats
socials. “Les ideologies són instruments específics de representació i
construcció socials que reprodueixen relacions desiguals de poder, relacions de
domini i explotació” (Fairclough i Wodak 1997:275). La natura dinàmica o de
procés és fonamental, puix que permet amalgamar representacions i identitats
particulars a l’entorn de representacions del món.
A l’entrevista podem destacar dos aspectes de la
producció ideològica, el temàtic i el formal. El temàtic acull assumptes —la
persecució del narcotràfic i els poders públics— i el formal afecta les
modalitats enunciatives de regulació, en particular les deòntiques. Sobre
aquest darrer aspecte, convé recordar que amb la proferència d’enunciats els
parlants realitzen actes molt diversos i ideològicament transcendents. Això
succeeix, per exemple, quan aquests asseveren, suposen o deneguen, puix que fan
actes de representació de la realitat. Però, també, quan demanen, ordenen o
pregunten, amb què constitueixen actes de parla directius o exhortatius,
adreçats a determinar les conductes dels receptors.
Ara bé, si prenem la proposició: “debemos aspirar a lo
imposible”; quina mena d’acte de parla és? Directiu, perquè prescriu una
conducta? Representatiu, perquè expressa el compromís de l’emissor amb una
veritat? Probablement, tots dos a l’encop, ja que interpretem que l’impossible
és abastable i que cal anar en la seva cerca. Segons aquesta observació
pragmàtica, els següents enunciats de Baltasar Garzón —les cursives són
nostres— responen a una funció combinada de representació i exhortació:
(R23)—
(...) Contra la corrupción tenemos que
luchar todos.
(R25)—
(...) Hay que dictar las normas que
impiden (sic.) comportamientos de
corrupción. La política debe ser
limpia.
(R30)— Hay que ofrecer un frente común sin
fisuras. El enemigo està frente a nosotros, no entre nosotros. Y eso tiene que saberse. (...)
(R38)— Debemos aspirar a lo imposible. (...)
(R51)—
(...) Nunca hay que mentir, aunque cueste. Y si eso es ser
un ingenuo en política, voy a seguir siéndolo.
Les perífrasis “tenemos que”, “hay que” o “debemos” —més
infinitiu— identifiquen enunciats deòntics o relatius als deures i imperatius
morals. Els deòntics, alhora que
exhorten a seguir uns comportaments o adoptar unes actituds, invoquen amb
convicció la validesa de les representacions implicades. Participen de la
natura axiomàtica, la que arrenca a partir d’una premisa indemostrada però
versemblant. Altrament, suporten un raonament entimèmic —o sil·logisme
incomplert— que no tant sols no es ressenten de la parcialitat proposicional
sinó que tenen una força primordial, com n’és prova la determinant posició que
guanyen dins el text: al principi (30, 38) o al final de la resposta (23, 25,
51). En conclusió, els enunciats deòntics assumeixen la funció d’obertura o
tancament forts, de manera que desenvolupen un doble paper regulador sobre els
continguts i el procediment de la discussió, sobre tema i forma.
Pel que fa a la part temàtica de la ideologia, destaca
l’assumpte de la lluita contra la “criminalitat organitzada”, en el qual el
polític concentra el seu programa, com explica a l’inici de l’entrevista:
(R2)—
(...) Es verdad que la situación del país es difícil en otros ámbitos, la
crisis económica, el paro, pero el problema de la criminalidad organizada se va
extendiendo larvadamente. Es casi imperceptible hasta que lo tienes encima y ya
no hay solución. Geográficamente estamos en una situación inmejorable para que
se enraice, para que se acomode. No voy
a decir que tengamos los problemas de otros países, pero desde luego, hay
signos de poder tenerlos. Insisto en plantear que, por una vez, nos adelantemos
a una situación que lamentaremos cuando tengamos que ir poniendo parches. Se
quiere ir por esta línea desde ámbitos judiciales y policiales; lo que hace falta es que la legislación
la apoye.
Si bé el polític aprecia problemes econòmics i laborals,
escull l’esfera penal per la seva acció des del poder legislatiu. El fet de què
el seu camp sigui tan específic com la repressió del narcotràfic no restringeix
la importància política per una raó compartida arreu i que evoca elípticament:
les xarxes del narcotràfic no només corrompeixen a servidors públics sinó que
posen en perill l’Estat de Dret. Si mirem cap a aquells “altres països” amb
problemes, podem entreveure les convulsions que provoquen les màfies a Itàlia
(i l’episodi de l’atemptat contra el jutje Falcone, perseguidor i víctima) o
els càrtels a Centroamèrica.
La periodista fa una objecció als instruments tot i
recordant els pobres resultats del tractament policial del problema, que Garzón
accepta per argumentar la necessitat d’una escalada penal. Els enunciats
deòntics (en cursives nostres) salven els punts delicats del raonament.
(P3)—
Se calcula que sólo se captura el 10% de la droga que entra en este país; si es
verdad, tenemos droga hasta en los ojos.
(R3)—
Es verdad. La proporción es un 10% o un 15%. Hay que abandonar la cultura del alijo que tiene la sociedad. Es
muy bonito decir que se ha cogido el mayor alijo de cocaína de Europa, es una
noticia que genera confianza; pero lo que
hay que hacer es desmantelar las organizaciones.
(P4)— Ningún
país acaba con las organizaciones. Falcone decía que a lo sumo podemos aspirar
a tener un cierto control.
(R4)—
Pero hay que intentarlo, y el único
modo de lograrlo es con una coordinación firme y decidida. Y debemos saber que no vamos a acabar con el
problema de la droga, ni con el narcotráfico; pero que al menos lo encauzaremos
hacia unos límites que no nos desborden. Así tendremos controlado el monstruo
dentro de una jaula más o menos amplia. Otra posibilidad, además de utòpica, no
se ajusta a la realidad.
Hi ha una contradicció entre la —ja comentada— apologia
d’una política que cerqui l’impossible i la present crida al principi de
realitat en la lluita contra la droga, amb una frase redundant: “Otra
posibilidad, además de utópica, no se ajusta a la realidad”. La paradoxa és que
el diputat, mentre reivindica un ambigu idealisme-voluntarisme, el desestima de
pla en un problema concret i, el més important de tot, la proposta central del
seu programa polític. Quan obvia aclarir que l’altra possibilitat consisteix en
la legalització de la venda d’estupefaents està deixant de banda un debat
ideològic sobre la indeterminació del concepte “droga” i dels criteris
prohibicionistes, al temps que ell s’atorga un mandat indeterminat en els
terminis i els objectius específics. “Hay que intentarlo y el único medio es
con una coordinación firme y decidida”, declara com si es tractés d’una opció
nova, llevat potser de l’organisme executiu de coordinació, al comandament del
qual implícitament es postula.
Tanmateix, l’objecció principal al raonament no rau en
aquests o altres termes —i.e., límits tolerables, control, gàbia— que depositen
inadvertidament continguts ideològics. Ni tampoc importa tant descobrir que els
auguris d’un temps en què “tindrem el monstre controlat”, tenen la natura
expressiva d’una promesa política, el cumpliment de la qual és de difícil o
impossible verificació. Perquè el que s’escamoteixa a la conversa és una
disputació que senyali les opcions en la seva arrrel, en comptes de deixar en
l’obscuritat la tesi oponent, aquella que està d’acord amb les conseqüències
(la democràcia, en perill), però avalua diferentment les causes del mal polític
(el prohicionisme) i l’historial dels mètodes (el fracàs de la via policial).
El comentaris crítics que suggereix l’anàlisis del
discurs, com els precedents sobre argumentacions implícites, pretenen no ja
abastar la disputa sinó desvetllar processos i instruments de legitimització
ideològica. De continuar en aquesta indagació, podriem examinar per què un programa
de regeneració pública com el de Garzón justifica deixar de banda els afers de
corrupció política[13]
o, també, demanar sobre com incideix l’organisme de coordinació penal en les
funcions dels poders públics i la natura de l’Estat.
5. El
discurs és històric
Encara una raó del dinamisme ideològic del discurs és la
seva dimensió històrica, que pot entendre’s en els termes específics del
context o els més amples de la tradició o la intertextualitat. Tot plegat ens
remet a la mediació històrica com a font d’influència o de ruptures. Les
referències i citacions —veus d’escolta— indiquen clarament aquest vessant
relatiu de tot discurs respecte de molts altres discursos, pero també termes i
locucions que demanen fer memòria per copsar el seu sentit. Així, l’eslògan de
campanya “el cambio del cambio” remet a un antic lema propagandístic ara
revisat[14],
els noms de sumaris de l’Audiència (Nécora, Gal, Filesa) palesen trets de
l’organització judicial o la comparació entre jutge i parlamentari divulga
bocins de teories polítiques.
La periodista presenta la dualitat professional del
personatge com un fet enriquidor, per l’excepcional experiència d’aquest sobre
l’estuctura de l’Estat. I l’interroga perquè Garzón reflecteixi la seva
expertesa.
(P5)—
Ha cambiado de profesión: de juez a político. ¿Debe cambiar su mentalidad?
(R5)—
Sí, pero me cuesta trabajo. Un juez está acostumbrado a lo concreto, su campo
de visión es más particular que el de un político. El juez se mueve dentro de
los límites estrictos de la legalidad, mientras que el político se mueve en el
ámbito de la opinión, actúa de cara al ciudadano. El juez se debe al
cumplimiento de la norma, de los casos concretos que le llegan; un político se
debe a sus votantes. Luego hay aspectos comunes, como que se trabaja dentro del
respeto a la democracia.
(P6)—
Unos aplican la ley, otros la crean. ¿Qué le resulta más complicado?
(R6)—
Legislar; una norma se aplica a una generalidad de personas, a todo un país, y
tu parte de responsabilidad no puede diluirse por el hecho de que sea el
Parlamento quien la apruebe. Eres corresponsable, puesto que has votado. En
cambio, el juez analiza el caso concreto y, aunque tiene que hacerlo de acuerdo
con la situación social, se encuentra inmerso dentro de los límites de la
legalidad. La responsabilidad del político es mayor, mucho más amplia.
Les respostes recórren al constitucionalisme i a
l’esquema de Montesquieu sobre la tripartició dels poders públics. Aquí es
contraposa el poder jurisdiccional amb el tàndem polític de parlamentari i membre
del govern: el camp del primer és concret i predeterminat, mentre que l’altre
comporta una tasca oberta; el jutge està limitat per l’obligació d’aplicar la
legalitat als casos que se li presenten, a diferència del parlamentari, que no
té límits definits, i les seves iniciatives han de respondre a l’esperit i
aspiracions dels representats. A la conclusió, la natura primària i original
del legislador decanta la comparació vers aquest. Tanmateix, més endavant parla
admirativament de la independència personal i la prudència discursiva del
jutge, que contrasten amb la submissió grupal o la mendacitat a que equivalen
les promeses gratuïtes d’alguns polítics[15].
“Ser jutge et fa emmudir” (r41), assevera hiperbòlicament per mor del
didactisme. I, a la pregunta sobre si un jutge és més amo de sí mateix, respon:
(R33)—
Sí, dominas la situación y el asunto. En la política eres dominado, estás
dentro de un marasmo que no abarcas en su totalidad. Pero en ambas actividades
debes trabajar con respeto hacia la propia coherencia y la forma de pensar.
(R34)—
En el grupo parlamentario pueden pedir su voto para cosas que no le gusten,
¿qué hará?
(R34)—
Habrá que esperar que eso se produzca. He dicho que mantendré mi independència;
pero será la mía, no la que quieran indicarme desde fuera.
Per tant, els límits de la jurisdicció no constrenyen el
jutge sinó que li deparen una preuada independència i un orde que foragita el
marasme, la dissipació comsumptiva de la política. L’elogi de la discreció
judicial, tant en les seves paraules com en els fets, traspua les reserves
professionals del jurista sobre la competència dels polítics. Nogensmenys,
tothom no comparteix el panegíric, com li recordava la periodista amb una
crítica ad hominen:
(P30)—
Últimamente han dicho que su sumario de Sito Miñanco era demasiado largo y por
tanto farragoso.
(R30)—
Hay que ofrecer un frente común, sin fisuras. El enemigo está frente a
nosotros, no entre nosotros. Y eso tiene que saberse. Trabajar contra la
delincuencia organizada exige dedicación, y no me importa que sean siete u ocho
mil folios; son los que tienen que ser. Y las organizaciones son las que son.
Ni me las invento, ni las puedo partir. Lo que hay que hacer es sistematizar el
trabajo, aumentar, por ejemplo el número de magistrados que enjuicien. Creo que
las causas que he instruido tienen sus justos límites y cuando se ha podido
desgajar alguna, como ésta en concreto, se ha desgajado de otro sumario más
amplio. Porque la causa del apodado Sito Miñanco está desgajada de la llamada
Operación Nécora, y sólo tenía 12 procesados.
L’explicació de Garzón entra en dos punts, el sumari i
l’Audiència, és a dir, acció processal i marc jurisdisccional. Sobre el primer,
considera que ell mateix ha respectat els límits apropiats, malgrat haver
reconegut poc abans una incertesa genèrica: “En temas complejos, de
criminalidad organizada, el límite de la investigación siempre está por llegar,
nunca sabemos dónde está ese límite” (r15). I sobre el segon o marc, fa una
concessió menor en reconèixer una mancança de funcionaris, la qual cosa li
serveix per deixar intacte l’estructura de l’Audiència tot i destacant una
doble transcendència jurídica i espectacular: “En la Audiencia Nacional casi
todos los casos son importantes y atraen la atención social” (r13). No li
sembla, però, desitjable la repercusió mediàtica dels seus casos, que relaciona
negativament amb la qualitat de la justícia: “Yo digo que cuando los temas de
la justicia no sean de primera página, será que la justicia funciona mejor” (id.).
En aquest passatges, els interlocutors no tan sols parlen
de les qûestions indicades, sinó que també i per sobre de tot tracten de les
relacions socials entre els individus. De quins agents socials i ha i quins
rols desenvolupen. Uns exerceixen els poders públics, però mentre els jutges
pateixen les interferències dels mitjans de comunicació, els polítics s’en
beneficien o, si més no, precisen materialment d’aquest per constituir-se en
representants dels dipositaris de la la sobiranía popular, els ciutadans. Així,
des del pensamanet de Garzón, polítics i audiència formen un conjunt
inseparable i en certs casos, com el de les promeses arriscades o demagògiques,
blasmable. L’audiència la fa el públic, a qui li pertoca un paper limitat en
les representacions públiques; en campanya, pot assistir als mitins i demostrar
col·lectivament atenció, aprovació o rebuix. “Me impresionó ver a tanta gente
allí, esperando, mientras yo, de pie, casi paralizado por la responsabilidad,
siempre necesitaba variar el discurso que había preparado” (r35).
La vessant política de l’ex jutge ens presenta un orador
impressionable i inquiet, que sent la necessitat de fer variacions del guió
pensat per persuadir i provocar l’adhesió. La situació és ben diferent als
tribunals, on el jutge indaga i escolta reservadament els justiciables i els
testimonis, als qui correspon la part principal de l’acció discursiva. És cert
que també hi accedeix el públic a la sala quan es declara l’audiència pública,
però no passa de ser un element simbòlic; en efecte, el principi garantista de
la publicitat de les causes, aplicat amb severes limitacions, acull traços de
l’escenografia de plaça pública alhora que en foragita l’àmbit participatiu i
priva el públic d’influir sobre la cosa jutjada. En el cas del polític, s’escau
el discurs que els rètors anomenaven epidíctic, que comporta la censura dels
adversaris i l’elogi dels companys de partit, del programa comú i de
l’audiència, amb sentit de l’espectacle i la festa o de la institució que
recrea un ritual ben après. En l’altre, es tracta del discurs forense, regulat
pel dret processal i les convencions persuasives de la tradició judicial. I, si en aquell és legítim transmetre
“confiança i il·lusió” (r37) perquè és inherent a la seva funció cívica, en
aquest és preceptiu “dir les paraules justes i exactes” (r36) ja que mitjançant
providències, resolucions o sentències es declara i constitueix un nou estat de
coses[16].
No tot han de ser oposicions, però, puix que l’eminent repercusió
de la vida pública sobre la comunitat requereix dels seu agents —jutges,
parlamentaris i de l’executiu— una qualificació i un esperit esplèndids, com
modestament predica de sí mateix el diputat:
(P40)—
¿Nunca le cansa tanta exigencia?
(R40)—
Para mí [la autoexigencia] es una virtud, no quiero facilidades. Creo que una
persona dedicada a la vida pública, de cuya dedicación dependen cosas tan
importantes como la libertad, la hacienda, el patrimonio, debe ser
intransigente. Cuando tengo una idea fija, la mantengo y casi nunca me relajo.
Hay mucha tensión en mi trabajo.
Qui vulgui negar a Garzón el reconeixement d’home
competent i de tremp haurà d’aportar informació convincent i novedosa. Sigui,
doncs, com exclama l’interessat!
6. La
relació entre text i societat és mediata
El que ja no resulta tan simple és explicar de quina
manera hauria arribat el públic a saber dels mèrits de Baltasar Garzón i a
concedir-li com a electors la seva confiança, si no pertanyés a la plantilla de
l’Audiència Nacional i si aquest tribunal no despertés un interès pertorbador
dels media. Hi ha jurisdiccions de
més gran influx a la vida pública que l’Audiència Nacional, com el Tribunal
Suprem o el Constitucional, però són depassades pel precedent en casos
noticiables. L’interès públic —el que afecta els ciutadans i la seva comunitat—
queda superat per l’interès del públic —el que distreu els espectadors— sobre
terrorisme, delictes monetaris, narcotràfic i altres sumaris que per mena i
territorialitat supraprovincial pertoquen a la jurisdicció de l’Audiència
Nacional.
De la perversió de certs miratges mediàtics n’és
conscient l’ex jutge, quan denosta el culte a la personalitat i els mites:
(R11)—
(...) Pero de este modo la noticia está más en la persona que en los hechos, y
a eso soy contrario. Porque un sistema, en este caso el judicial, que base toda
su posible efectividad en la existencia de dos o tres personas que hagan bien
las cosas, es un sistema que trata de ocultar sus deficiencias. Sí, porque el
ciudadano se queda en el umbral, diciendo: si este hombre lo hace fenomenal,
será que todo el conjunto funciona muy bien.
(P12)—
Pero la gente personaliza en todo; el PSOE también ha ganado las elecciones
porque ha personalizado en Felipe González.
(R12)—
Eso es el ámbito de la política. Simbolizar no es bueno, distorsiona la
realidad, permite que la gente olvide la realidad.
Com indica l’entrevistat, aquesta és precisament la
qüestió: ¿com es pot conèixer la realitat, sense que la deformi la producció
discursiva d’agents socials i instruments industrials de comunicació? Existeix
una cosa independentment de l’altra? De la mateixa reflexió de Garzón es
conclou dues consideracions. Primera, hi ha una relació, si més no de factum, entre discurs i realitat
social, i aquesta relació és mediata, indirecta i complexa. Segona, la
influència dels mitjans de comunicació sobre la representació de la societat
pot ser negativa i narcotitzant: “distorsiona la realidad, permite que la gente
olvide la realidad” (r12).
Mites i símbols, campanyes i celebritats, agendes
temàtiques dels media i creació
d’opinió, són alguns dels procediments de mediació sobre l’imaginari
col·lectiu, de legitimació i prestigi ideològics. L’ordit de gèneres, estils i
recursos expressius dóna un gran joc de variacions. L’entrevista de Soledad
Alameda a Baltasar Garzón n’és un exemple, que desmenteix la idea ingènua de
què la realitat pot ser transmesa d’una manera natural i transparent. La
comunicació entre la periodista i la celebritat política presenta els trets
d’una conversa, amb l’intercanvi de diàlegs francs i reveladors, congruentment
assaonats de col·loquialismes com
aquests: “no soy, como se ha tratado de dar a entender, un tipo con la espada
flamígera en la mano” (r47); “siempre que no trates de liquidar un problema por
el artículo 33, la tolerancia y la
comprensión de los españoles es inmensa” (r52). Les preguntes sobre la vida
quotidiana i el tuteig de les respostes atansen els interlocutors i donen un
aire íntim a l’encontre:
(P49)—
Cada mañana, cuando se mira al espejo, ¿tiene que gustarse?
(R49)—
No necesariamente.
(P50)—
No me refiero al aspecto físico.
(R50)—
¡Ah! Vaya, es terrible; pero, como te dije, siempre desconfío. Lo siento.
Procuro aguantar mi mirada.
El més remarcable és que aquest esperit de sincerit i d’expressió e