|
|
|
|
|
|
“Homenatges institucionals i literatura de paperera”,
Anuari de
Filologia, Universitat de Barcelona,
vol XXI, anys 1998-9, secció G, número 9, pp. 46-55.
Homenatges institucionals i
literatura de paperera
Xavier Laborda Gil
Anuari de Filologia. Filologia Romànica. Volum XXI, anys 1998-1999, secció G, número 9; p. 45-55.
(Abstract)
Institutional homages and wastepaper
basket literature.— This paper deals with the linguistic analysis of
some institutional propaganda by the Generalitat de Catalunya, the Catalonian
autonomous Government, specifically the slogans from the campaigns of 1999,
“Catalonian, a country that grows”, and that of 1987, “We are six millions”.
The aim of the study is to expose the features of the wastpaper basket literature —opposed to the bookshop literature and
the grey literature—, to show how well works the strategy of the homage and,
finally, to evaluate the features of that political publicity according to the
gender of basket literature.
(Resumen) Homenajes institucionales y literatura de
papelera.— En este artículo realizamos un análisis lingüístico de la
propaganda institucional de la Generalitat de Catalunya, el Gobierno autònomo
de Catalunya, y en especial los eslóganes de la campaña de 1999, “Catalunya, un
país que crece”, y de 1987, “Somos seis millones”. El objeto del nuestro
estudio consiste en exponer las características de la literatura de papelera —opuesta a la literatura de librería y a la
literatura gris—, para mostrar el buen funcionamiento de la estrategia del
homenaje y, en último lugar, para valorar las características de la publicidad
política a partir del género de literatura de papelera.
Un pais que creix en homenatges
Els
homenatges són bells i profitosos. I qui sap les menes d’homenatges que som
capaços d’inventar i de celebrar, la qual cosa és una grandesa més d’aquest
procediment de justificació i lloa de les coses i de les persones, que per això
passen per ser més nostres i més estimades que la resta de coses i persones que
hi ha al món (Enzensberguer 1999). Són homenatges els jocs florals i altres
certàmens literaris, els besamans festius en honor de personalitats, les
imposicions de medalles i títols, les exposicions retrospectives i
antològiques, el melodrama televisiu Esta
es su vida o la comèdia Un tomb per
la vida, l’enaltiment de la bandera i d’altres símbols, la litúrgia
invocadora de principis supranaturals, la reunió de gremis o les trobades,
congressos i simposis, les campanyes publicitàries i els eslògans envestidors;
així com tot un esplet de discursos epidíctics i rituals de pompa, siguin
ditirambes, citacions, glosses, escolis, exemples, anecdotaris, testimonis,
apologies, felicitacions, encariments, exaltacions i aclamacions, brindis,
epitalamis, lliçons, himnes i epitafis. Cadascú segons la seva condició, el
brindis a taula, l’epitalami en el convit de noces, la lliçó a la càtedra,
l’himne en l’exaltació de festa o l’epitafi a la tomba. Cadascú segons el
millor ordre de les paraules, l’amistosa apel·lació dels presents primer,
l’anunci de l’homenatge en segon lloc, la humil presentació de l’orador i
l’agraïment als organitzadors després, la justificació i l’elogi de la qüestió
a continuació, els cridaners epifonemes per cloure emfàticament els passatges
de l’al·locució i finalment l’exultant invitació a participar de la idea
preuada, sense perdre de vista que el conjunt ha de ser convenientment adobat
amb anècdotes i facècies que salpebrin l’elogi personal, també amb testimonis
d’altri que demostrin l’excel·lència de l’objecte de l’homenatge (Laborda
1999).
Tanmateix,
ultra aquestes modalitats i especificacions, i ha una forma sobirana
d’homenatge, aquella que no pot suscitar rebuig general ni particular, en
aquest cas l’egoista però comprensible sentiment de gelosia entre els qui no
han estat guardonats ni aplaudits, perquè senzillament a tots inclou aquest
forma i de tots significa elogi i aprovació. És l’elogi de tots, de la
comunitat que formen, de manera que defineixen la seva identitat, promouen el
sentiment de pertinença i estimulen entre tots la satisfacció per aquest règim.
Potser es recordi encara la insulsa però eficaç frase institucional de “Som sis
milions”, un exemple curiós —d’una campanya de 1987 de la Generalitat— que posa
una esmussada eloqüència al servei d’una esmolada retòrica política, una
combinació irònica aquesta de matusseria i sagacitat extraordinàriament útil i
freqüent.
En
efecte, el millor homenatge que es pot fer és incloure a tothom en la festa
verbal. “Som sis milions” de catalans és una frase simple sobre un fet
demogràfic verídic. Però, a part de reconèixer això, haurem d’afegir que
resulta un judici incomprensible per irrellevant, o bé molt més subtil que no
ens pensàvem, en la qual cosa no ens entretindrem ara ja que el missatge obvi
és que invita taxativament tothom a l’aplec elogiós de la comunitat. Som
molts?, som pocs? Som els que som, heus aquí quin enginy per dir beneïts siguem
i visca la nostra terra. Citem altres exemples recents d’homenatges
superlatius, guarnits d’esplendents figures retòriques. “Ara és demà:
Catalunya, reptes de futur”, “Barcelona, la ciutat del coneixement”,
“Barcelona, tots els colors del món”, “Catalunya, un país que creix”.[1]
|
|
||
|
|
|
Ara és demà: reptes de futur. Catàleg de l’exposició. Generalitat de Catalunya, 1998 |
|
|
||
El mobil del creixement
L’estiu
de 1999 fou quan es divulgà un eslògan amable i optimista: “Catalunya, un país que
creix”. Era la frase de la campanya publicitària de la Generalitat de
Catalunya, a cavall entre les eleccions municipals de juny i les autonòmiques
d’octubre, per la qual circumstància ha estat una campanya doblement singular
per fugaç i agostenca.[2]
Val a dir que, per bé que el lema pugui fer pensar en un elogi de la quantitat,
és a dir, del creixement en termes absoluts, en realitat el seu sentit —com
especifica la lletra petita del cicle d’anuncis— és més ambiciós, ja que vol
emfasitzar els aspectes qualitatius del nostre nivell de vida, sigui en la
sanitat, la instrucció, el treball, el lleure, l’equilibri territorial o el
diàleg social, per exemple.
|
|
|
|
|
|
|
|
Portada de l'opuscle de campanya: el cow-boy (la seguretat)
i la nena que l'abraça (la confiança i la tendresa) |
|
Exemplificació visual del lema: abans (planta petita) i
ara (gran) |
|
Ara bé,
què vol dir la frase que Catalunya creix? Que ens hem de sentir satisfets i esperançats
amb l’evolució de Catalunya? Que aquests resultats excel·lents són també el
fruit de la tasca legislativa del Parlament i la gestió política de la
Generalitat? O bé que el Govern de la Generalitat, i concretament la coalició
de Convergència i Unió, recorda els electors l’èxit de la seva acció política?
Com s’aprecia, en aquestes tres suposicions que fem del significat implícit hi
ha una idea de nosaltres diversa. Es
passa de l’àmbit més ampli de nosaltres,
la societat catalana, al més exigu de l’executiu, nosaltres el Govern.
Hem de
fer unes consideracions teorètiques. La poètica publicitària és ambigua i no és
un fet remarcable en la història de la comunicació institucional que aquesta
campanya participi dels seus notables recursos per comunicar implícitament i
connotada. En altres mots, la campanya “Catalunya, un páis que creix” comunica
més del que diuen les seves paraules, una constatació a la qual, a més de
l’informal i perspicaç sentit comú, hom arriba a través de diverses disciplines
lingüístiques. D’una banda, la retòrica clàssica ha senyalat a bastament els
recursos expressius que permeten:
a) presentar la idea simbòlica del tot; Catalunya, en
comptes de les seves parts (sinécdoque);
b) suprimir el verb personal per tal de donar rapidesa i
ambigüitat a l’enunciat (el·lipsi);
c) transmetre un tenor exultant per la reiteració del
missatge, invariablement referit a la positiva idea de l’augment del país
(èmfasi).
De
l’altra, la retòrica interpersonal crida l’atenció sobre les relacions que l’emissor
institucional vol establir amb l’agent destinatari, el públic, quant a
identificació, domini i sentiments (Laborda 1996), mitjançant:
d) la formulació de la idea de comunitat, la pertinença
de la qual s’estableix de manera genèrica però també inclusiva (identificació,
inclusió);
e) la implícita invitació a participar en la gestió de la
comunitat, si més no de manera simbòlica, i a atorgar la confiança en l’equip
polític del país (domini);
f) l’agradosa sensació de saber que la tasca ha estat
reeixida i que fa real un país adorable (sentiments).
En
tercer lloc, la pragmàtica, que s’estima més considerar l’enunciat com a
cogestió dialògica dels interlocutors, ens pot indicar que:
g) l’enunciat compta com a acció representativa de la
qual consta la seva veracitat (acte de parla);
h) i que compta ulteriorment (implicatura) com a acció
expressiva que comunica un elogi calorós de la comunitat.
Parlem
de retòrica i pragmàtica, com a perspectives que ajuden a formar-se un pla
d’anàlisi de l’eslògan i, per extensió, de la campanya. Tanmateix, centrar-se
en el lema no vol dir que oblidem la complexitat de la campanya, sinó que
escollim la seva expressió més econòmica. El lema és l’anàfora que reprèn cada
variació del missatge: “Catalunya, un país que creix en llocs de treball”,
“Catalunya, un país que creix en la millora del medi ambient”. També, la
macrostructura que recull tota la informació pertinent en paraules memorables i
ensems prescindibles, com prova l’ús de l’el·lipsi: “en atenció a la salut”, “en
atenció al món rural”, “en seguretat”. Un recurs enraonat el de l’el·lipsi, que
s’avé a la reiteració implícita del tòpic i a l’ampliació de la informació amb
un comentari nou. Finalment, per tal d’establir una tercera observació, el lema
preval a més com a falca poètica predicable de qualsevulla cosa, ja que hom
pren a pler el sentit recte o el figurat dels termes. Per bé que créixer
significa ja figuradament augmentar per graus, hem de concedir que es redobla
la tensió de la metàfora amb els lemes secundaris de “un país que creix en
diàleg social” i “en una justícia més moderna”. Per què no es canvia o
s’ajustar al nou comentari les paraules del lema? Pregunta ingènua, atès el fet
consumat de la peresa o l’hàbit mentals que per un tot un estol de canals ha
establert, com en un setge victoriós, la reiteració del missatge.
Literatura de paperera
El
lector que cregui més prudent apel·lar millor als documents que a la memòria
personal, pot consultar les nostres referències de la campanya al quadern
homònim editat per la Generalitat de Catalunya i produït per l’entitat autònoma
del Diari Oficial i de Publicacions.[3]
És un opuscle que presenta un balanç de vint anys de govern autonòmic, de
manera que permet comparar el creixement dels recursos entre aquests terminis.
Debades reflectiríem opinions crítiques sobre dades i pautes del guió de
campanya, com ara l’assenyada objecció que fa Joan Subirats (1999), quan
adverteix que contràriament al que vol fer creure l’anunci “el problema no és
créixer en recursos, sinó pensar millor què es fa amb els existents”. Debades
hom podria argüir també que el mòbil del creixement respon a un model polític
esgotat. Perquè no és sobre els continguts que hem de referir-nos aquí, sinó
sobre el gènere de paperera on s’enquibeix aquesta classe d’obres, les
característiques del qual gènere semblen més il·lustratives que un debat sobre
la contesa partidista i la licitud d’un instrument propagandístic pretesament
neutre.
La
literatura de paperera es forneix de produccions originalment destinades a
convertir-se en material de rebuig, en decantació de paperera. Distingim la
literatura de paperera de la resta de modalitats (literatura de llibreria i
literatura gris) mercès als quatre criteris del canal, la paternitat,
l’argumentació discursiva i l’estil.[4]
Quant als canals, les de paperera són obres no venals sotmeses a una
distribució heterogènia i un emmagatzematge atzarós, l’adquisició de les quals
a la llibreria i la consulta a la biblioteca queden descartades. Quant a la
paternitat intel·lectual, no es pot demanar més modèstia i discreció perquè és
condició que no figuri l’autor ni es consideri com a producte d’una sola mà.
Quant al discurs, s’empra el model epidíctic o encomiàstic, que observa un pla
monogestionat d’exposició i d’elogi terminant, sense espai per a l’argumentació
entre postures contràries ni concessions. Quant a l’estil, el mestissatge és
una opció rendible i estesa, ja que es combina formats i canals mediàtics, text
i infratexts, imatges i altres recursos gràfics, tot plegat maldant per copsar
l’atenció dels indiferents lectors.
En
resum, l’argumentació ha de ser lleu, amb un estil simple que defuig connectors
lògics i la riquesa referencial, però que persuadeix amb un aparell paratextual
de quadres estadístics i d’imatges teatralitzades amb què irònicament es
transmet una sensació de verisme irrefutable. El paper del dissenyador,
fonamental per tal d’encaixar els elements sense que es noti l’art, posa el
punt de proficiència a la literatura de paperera, una etiqueta aquesta de
literatura de paperera que vol indicar en especial que es tracta de material de
consum ràpid que pertany a un camp cultural de cicle curt i que, sota
l’aparença fal·laç d’escriptura ínfima i descurada, comboia discursos i
campanyes propagandístics de gran abast ideològic.
Volem
insistir en l’aspecte cabdal de l’argumentació encomiàstica o apologètica, ja
que perfila una estratègia o superestructura discursiva molt efectista. És de
notar que la seva argumentació espectacular eludeix o queda dispensada dels
requisits demostratius que són obligatoris en obres de la literatura gris
(Sierra 1995:493), com la clara formulació de l’objecte del discurs, la
documentació, la replicabilitat o possibilitat de refutació i la
comprensibilitat del missatge. Dit en altres mots, per tornar a l’exemple de
“Catalunya, un país que creix”, hi trobem l’ambigüitat expositiva (què pretén
realment el quadern i la campanya?), l’absència de documentació o de
referències per tal de formar-se un criteri (quines fonts es consulten?), la
consegüent impossibilitat de refutar les asseveracions (quines veus hi
intervenen i quines objeccions es fan a la postura oficial de la campanya?) i
la dificultat de comprendre el sentit i els detalls del discurs (què vol dir
que “Catalunya és un país que creix”?).
Mostra canonica
El
quadern Catalunya, un país que creix
és una mostra canònica de la vasta producció de paperera que acabem de definir.
En ell hi trobem el lema, els exemples de l’argumentació —sobre sanitat,
seguretat, etc.— i una peça fonamental més, la salutació de la màxima
autoritat. La salutació de Jordi Pujol, President de la Generalitat de
Catalunya, alhora que confereix a la producció institucional la responsabilitat
simbòlica de la seva persona, fa les funcions de presentació de l’opuscle
publicístic. El retrat representatiu del President, al lloc i la manera de la
lletra capital dels incunables, dóna pas a les seves primeres paraules. “A
l’hora de fer balanç d’aquests darreres anys hi ha, com sempre, aspectes
positius i d’altres que no ho són tant —declara Pujol—. Però, en conjunt, el
resultat és favorable, francament favorable, i això ho veuen els qui ens miren
des de fora: ens veuen com un país que creix.”
Són les
paraules del primer paràgraf, sembrat com està de referències i dixis que
criden la nostra atenció. En elles trobem referències semàntiques: “fer
balanç”, “aspectes positius”, “un país que creix”, “ens miren” i “ens veuen”. I
també dixis temporals: “a l’hora de fer balanç d’aquests darrers anys”;
espacials: “des de fora”, “un país”; i personals: “els qui ens miren”. No ha de
sorprendre, però, que els termes referencials i les remissions a la situació
comparteixin un tret poètic: estan amarats d’ambigüitat. Com és sabut, fer
balanç comporta verificar l’actiu i el passiu d’un negoci o àmbit, una operació
que es fa al final d’un període per obligació o per conveniència. Ara bé,
aquesta referència semàntica no dóna certeses sinó que obre un forcall de
dubtes i de sobreentesos reticents: un balanç de quin àmbit?, de quins anys
precisos?, per què ara?, i amb quins actius i passius?[5]
Amb
tot, les preguntes i objeccions que desperta el text no han de ser considerades
pròpiament un defecte ni tampoc la denúncia d’un tomb inesperat, atesa la seva
pertinença a la literatura de paperera. No pot comptabilitzar-se com a error ni
com a sorpresa el fet que, a despit del que pot donar a entendre la salutació
del President, al quadern publicitari no es pugui trobar cap referència als
aspectes negatius veladament anunciats.[6]
Més encara, es podrà respondre que el lector informat ha de tenir present que
la legislatura és a les acaballes i que la convocatòria d’eleccions està
secretament decidida. No ens importen aquí els aspectes polítics de la situació
sinó el coneixement de la situació com a factor que atorga sentit a un text
hermètic, pel que fa als termes, però d’una intenció entenedora. Precisament,
aquesta destinació del discurs a un lector puntualment contemporani, atesa l’extraordinària
importància que assoleixen els elements deíctics i la fugacitat a que sotmet la
comprensió textual, explanen el seu caràcter de literatura de paperera i la
consegüent pertinença a un cicle publicitari realment curt. I ens interessa
ressaltar que la susdita filiació de gènere exerceix un influx més intens que
la pròpia font institucional, de manera que aquí la Generalitat segueix unes
pràctiques discursives similars a qualsevol altra font, sigui corporativa o
particular, tingui una finalitat mercantil o interpersonal.
Registrem
en les paraules transcrites l’ús de l’argumentació entimèmica, segons la
perspcaç aportació d’Aristòtil, de manera que el sil·logisme se sustenta sobre
la prova de la versemblança. L’entimema, entès com a argumentació incompleta
que dóna per demostrades certes premisses, és un procediment consubstancial a
l’apologia i per això ressaltem dos exemples del paràgraf transcrit. El primer
apel·la a un judici consuetudinari, convertit en la fórmula expressiva “com
sempre” i en recordatori d’un coneixement implícit. Això esdevé quan l’orador
declara que en “aquests darrers anys hi ha, com sempre, aspectes positius i
d’altres que no ho són tant”. S’ha d’entendre, per mor d’aquest “com sempre” i
com tothom sap, que és llei que les coses no siguin perfectes, una concessió
que val aquí per defugir tota confessió específica i per expressar
eufemísticament els fracassos.
L’altre
exemple no ateny el grau de lexicalizació del precedent, però aprofita un
recurs lingüístic equiparable, el camp semàntic de la percepció visual. És quan
diu que “així ho veuen [de positiu] també els qui ens miren des de fora: ens
veuen com un país que creix”. Hi ha qui veu sense mirar, és a dir, sense fixar
la vista sobre alguna cosa. Hi ha qui mira sense veure, és a dir, sense
percebre la imatge de la cosa ni formar-se el judici escaient. Però, qui mira i
ensems veu, posa intenció sobre sagacitat. I resulta afalagador que sigui gent
forana, aliena i desinteressada, qui es fixi en el nostre país, i encara més
que constati el seu creixement i en sigui testimoni. D’aquest segon exemple
crida l’atenció una paradoxa: una argumentació d’autoritat, la del bon criteri
dels qui “ens miren des de fora”, es fonamenta en la indefinició dels agents,
la secreta identitat dels quals podria fer trontollar la fiabilitat de
l’orador, si no fos perquè per tal de contrarestar aquesta sensació negativa hi
ha, però, l’interès que aquests veedors externs demostren pel país i
l’aprovació que atorguen al seu desenvolupament. Una última peça del
sil·logisme versemblant és l’afirmació del creixement, on trobem l’argument
principal del discurs i de la campanya, la demostració del qual ocupa la resta
de pàgines del quadern. Fóra prolix discernir els trets d’aquest conjunt i
judicar la qualitat de la prova. En compensació, creiem oportú anotar uns
dubtes, anecdòtics potser, suggeridors tanmateix de la retòrica política que
examinem. Es refereixen a la relació entre el creixement i el criteri dels “qui
ens miren”. El judici positiu d’aquests, ¿es deu a que el seu país o països no
creix tant o tant bé com el nostre? O bé la constatació de la nostra situació
és independent de procedència dels observadors? Són gent que ens mira perquè
creixem d’aquesta manera fenomenal o perquè són veïns complimentosos?
Finalment, el seu bon criteri depèn de la benevolència com a persones o de la
proficiència com a tècnics?; esmercen ells intuïció o càlcul? Ni que sigui com
a hipòtesi de treball, hom podria ampliar el camp i examinar si la resta del
quadern segueix les pautes d’aquesta retòrica epidíctica o de l’espectacle
verbal, tan condescendent amb les raons adduïdes.
Quan erem tres mes tres milions
Ens
prenem la llicència de suposar que el mòbil del creixement també val per a la
població catalana, que el 1987 era de sis milions. Per bé que a la present
campanya no se’n parla del nombre de població a Catalunya, ha quedat en la
memòria del ciutadans el lema d’aquella altra de 1987, ja esmentada, que
proclamava que “som sis milions”. La raó que tenim per retornar al vell eslògan
no és proposar més anàlisis, sinó una altra ben modesta: recapitular sobre dues
característiques de la literatura de paperera i l’estratègia de l’homenatge,
per tal de cloure el nostre escrit; ens referim als trets de la caducitat del
missatge i de la no replicabilitat de l’argumentació apologètica. En primer
lloc, voldríem fer constar l’estranyesa que el temps pot desvelar sobre una
idea que semblava evident en el seu moment. Què volia dir que érem sis milions?
Què tenia de positiu o de rellevant aquest nombre d’habitants? Aquesta pèrdua
de sentit podria deure’s a la malaptesa nostra, per l’oblit de remarques
significatives, si no fos més cert que pertany a la natura de la literatura de
paperera la ràpida caducitat del sentit. El notable pes del coneixement
implícit així com la indexicalitat o dixis explanen aquest fenomen de fugacitat
del missatge.
En
segon lloc, destaca el discurs epidíctic, que participa de l’elogi de la
comunitat i de l’argumentació versemblant. L’elogi de tots és un autohomenatge
molt plaent i una decidida invitació a la identificació social, però també un
espectacle del cofoïsme i la buidor identitària. El tòpic de l’argumentació és
resumeix en un apotegma, en una sentència que no diu una raó sinó una
tautologia: som els que som. L’èmfasi i la reiteració atorguen un valor
mel·lífic a l’enunciat.
El
temps transcorregut potser hagi fet oblidar el sentit de la campanya de la
Generalitat de Catalunya, que no es devia a uns comicis immediats ni tampoc a
unes carències de la identitat nacional, sinó a la creació d’opinió favorable a
una controvertida decisió del Parlament de Catalunya: la supressió de la
Corporació Metropolitana, l’entitat administrativa que dotava de certes
competències els municipis de l’àrea metropolitana de Barcelona.[7]
Val a dir que la Corporació Metropolitana aglutinava la meitat de la població
catalana, tres milions, i que políticament estava dirigida per un contrapoder
del Govern de la Generalitat, l’alcalde de Barcelona Pasqual Maragall. Amb
aquest desmantellament, els socialistes i els d’Iniciativa per Catalunya van
perdre una plataforma política extraordinària (Mauri, Uría 1998:137). Un cop
finida la pugna parlamentària, Maragall mirà d’obrir un front mediàtic amb una
campanya publicitària que, si considerem els resultats pràctics i de
popularitat, resultà estèril. Les famílies dels vint-i-set municipis van rebre
una carta i un fulletó que denunciaven la imminent llei de política
territorial. I un anunci televisiu mostrava com una malèfica ratlla groga, apareguda
per art d’encanteri, partia per la meitat una tranquila plaça de l’àrea
metropolitana, mentre que una veu alertava contra la intenció de la Generalitat
de dividir els municipis i els ciutadans.
Si la
campanya de la ratlla groga tenia eslògan, aquest ha passat a l’oblit, però
probablement no per culpa del publicitari, Lluís Bassat —qui fou contractat tot
seguit per la Generalitat per crear la campanya de resposta, la del “Som sis
milions”—, sinó per una raó conceptual. La ratlla groga no proposava un homenatge
sinó que esbombava una confrontació, la de l’efecte segregador de frontera, Més
encara, probablement no era tant un avís adreçat als veïns metropolitans —què
es podia esperar que fessin ells?— com una intimidació dels adversaris
victoriosos. Com a reacció propagandística, el Govern autonòmic va prémer el
sentiment de la identificació plena, tot defugint les referències a la contesa
de política territorial, i així va sorgir la famosa frase “Som sis milions”, de
la que suara dèiem que com a enunciat sembla estar ben lluny de les mostres de
l’enginy i l’eloqüència, i que tanmateix com a eslogan inclusiu ha resultat tot
un model d’homenatge universal dins de la literatura de paperera. Per alguna
raó poderosa, de l’homenatge s’en aprofita tot: és una estratègia econòmica per
fer que els implicats visquin moments d’harmonia i felicitat, i també un efecte
generós que es reflecteix sobre qui promou la cerimònia i que incrementa el seu
carisma.[8]
Possiblement sigui aquest reflex beneficiós sobre els promotors la part més
lucrativa, simbòlicament parlant, del negoci de l’apologia col·lectiva. Un
últim però no menys interessant alicient del fenomen és esdevenir un país
competitiu també en el camp publicistic, un país que creix en homenatges.
Bibliografia
Calsamiglia, Helena; Tusón,
Amparo (1999): Las cosas
del decir. Manual de análisis del discurso, Barcelona, Ariel.
Castellà, Josep M. (1992): De la frase al text.
Teories de l’ús lingüístic, Barcelona, Empúries.
Enzensberguer, Hans Magnus (1999): “Una propuesta no vinculante sobre los premios”, El País, 15-8-1999, pàg. 11.
Generalitat de Catalunya (1999): Catalunya, un país que creix,
Barcelona, Generalitat de Catalunya (quadern de campanya institucional).
Laborda, Xavier (1996): Retórica interpersonal.
Discursos de presentación, dominio y afecto, Barcelona, Octaedro.
—— (1999): “Salutacions de la Democràcia en festes”, Gausac, 14 (VI-1999) 43-72.
——
(2000): Comunicació institucional i
literatura de paperera, (en premsa).
Mauri, Luis; Uría, Lluís (1998): La gota malaia. Una
biografia de Pasqual Maragall, Barcelona, Edicions 62.
Sierra Bravo, Restituto (1995): Tesis doctorales y trabajos
de Investigación Científica, Madrid, Paraninfo, 19964.
Subriats, Joan (1999): “Pujol, la niña y el vaquero”, El
País, 13-7-1999.
|
|
|
|
||||||||||||
|
|
|
|
|
|
|
|
||||||||
|
|
|
|
|
|||||||||||
|
|
|
|
|
|||||||||||
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|||||||
|
|
|
|
|
|
||||||||||
|
|
|
|||||||||||||