|
|
|
|
|
|
Publicacions:
llibres
|
|
De retorica
La comunicació persuasiva Xavier Laborda |
|
Coberta, Counterfort |
Barcelona, Barcanova, 1993 |
De retòrica. La comunicació persuasiva.
Barcelona, Barcanova, 1993, 126 pàg.
ISBN: 84-7533-914-X
Nota: Es recull a aquest document l’índex de l’obra, el contingut
del “Pròleg” i, parcialment, el de la conclusió, “Peroració: persuasió i
cultura de masses”.
Índex
Pròleg
Sub Iudice
Tasca
d’esclaus i de sofistes
Pescadors
de perles
Glòria
i poder
Subjecte
i objecte del desig
Peroració:
persuasió i cultura de masses
Bibliografia
Pròleg
Quan ens qüestionem
sobre el fet de parlar, ens ve a la ment un seguit de preguntes, algunes
pràctiques, d’altres profundes. Ara bé, totes elles tenen en comú la voluntat de
fer front al corrent que imposa la torrentera dels fets. Si ens interessa saber
què és parlar, què implica persuadir els altres, què hi ha de col·laboració i,
fins i tot, de violència en la comunicació, és perquè intentem descobrir el
continent -en part ocult- de l’home. És perquè aspirem a conèixer i a poder
decidir sobre el nostre comportament comunicatiu.
Les llums i les ombres
més marcades de l’actual món de la comunicació i de la persuasió són
projectades per la publicitat. Amb tot, pensar en el discurs implica referir-se
al fenomen publicitari. La raó més pregona és que els missatges publicitaris
envolten la nostra societat. La seva presència i la seva condició ens mouen a
entrar en un debat històric: el debat sobre les tècniques de persuasió i, el
més important, sobre els mecanismes de producció social d’interpretacions de la
realitat.
Aclarim que la
importància de la qüestió no es troba tant en els recursos per afectar
l’enteniment dels altres com en la condició cultural de la persuasió. Tal com afirma
la filosofia contemporània, nosaltres pensem tot tenint el llenguatge com a centre, ja que aquest és el gresol del
coneixement, l’eix al voltant del qual giren els objectes. Així doncs, si la
realitat no és una conformitat de la ment amb els objectes, sinó el resultat
d’una activitat cognitiva i lingüística -que atorga sentit als objectes-, la
persuasió constitueix, al seu torn, la forma comunicativa decisiva, per
conformar els patrons de veritat.
Entenem per persuasió el
conjunt de processos comunicatius d’influència interpersonal i social. Des d’un
punt de vista global, “no és quelcom que una persona exerceixi sobre una
altra”, assenyala Kathleen Reardon (1981: 21), sinó que és “un mitjà pel qual
les persones col·laboren les unes amb les altres en la conformació de les seves
versions de la realitat, privades o compartides”. Aquesta línia teòrica, que
ens condueix pels racons secrets del coneixement compartit o social, no exclou
una conseqüència necessària. La persuasió, tot i que el seu àmbit primordial és
la representació, es manifesta en els canvis recíprocs que s’operen en les
actituds i en les conductes. Novament, constatem que el llenguatge constitueix
un centre social i personal, ja que bona part de les actituds i de conductes es
fan presents en la parla.
Per conèixer la parla,
però, més enllà de les regles de l’estructura i dels principis del diàleg, cal
veure-la com un objecte plenament històric. Perquè els gèneres discursius, els
recursos i els protocols de cada situació han estat produïts al llarg d’un
procés històric. D’ell n’és un testimoni valuós el naixement de la retòrica a
la Gràcia clàssica i la consolidació d’una tradició educativa i literària que
és hereva directa de l’esmentat art de parlar persuasivament. Els testimonis
que podem recollir en el temps revelen la connexió entre les pràctiques
retòriques i les institucions judicials i educatives, així con entre models
literaris i pràctiques lúdiques de conversa.
A partir d’aquestes
reflexions, comencem un viatge al continent dels descobriments, que és el
llenguatge. Les seves etapes només presenten aquí diversos vessant dinàmics:
jutjar, educar, dir bellament, aconseguir poder i, finalment, submergir-se en
la intimitat del subjecte.
Heus ací l’avanç del
programa del llibre: en el primer capítol, “Sub
Iudice”, ens ocupem de l’activitat de jutjar i del naixement de la
retòrica, de manera associada a determinades pràctiques judicials. En el segon,
“Tasca d’esclaus i de sofistes”, parlem de l’ensenyament i de l’ensinistrament
de les habilitats discursives. El següent capítol, “Pescadors de perles”,
correspon als recursos literaris o d’excel·lència, i la seva utilitat
persuasiva. A continuació, “Glòria i poder” ens acosta a un exemple d’ús
polític del discurs, a la conquesta de l’adhesió de l’auditori. Finalment, en
el capítol “Subjecte i objecte del desig”, acabem la jornada en el recinte de
la intimitat del subjecte. I ens interessem pel desassossec que pot
experimentar en tant que objecte de violència i d’alienació comunicativa;
també, i com a contrapartida, advertim el seu anhel d’estendre’s vers els
altres, en un complex moviment de persuasió i de cooperació comunicatives.
La parla és causa de
grans portents. També, però, de grans inquietuds. D’una apart, té un poder
revolucionari a causa de la seva capacitat d’experimentació i de transformació
del món, ja que l’empeny o el contrau, el revela o l’amaga. Per altra part, la
parla és un instrument inclement de domini de les coses i dels altres; d’ella
es valen, sobretot, grups socials per legitimar i incrementar el seu poder.
Tanmateix, l’element comú a ambdós extrems no és cap més que en la comunicació
persuasiva, la qual tractarem ara mateix.
Peroració: Persuasió i cultura
de masses
El missatge retòric té
l’objecte de persuadir. La seva organització garanteix, si no l’eficàcia, sí la
fermesa discursiva. L’organització contempla una invenció argumentativa, una
disposició gradual de les parts demostratives i emotives, una elocució que té
cura de l’estil verbal i, finalment, l’acció de recitar el discurs, amb la veu
i la gestualitat apropiades a la situació. Un altre factor remarcable és que
l’argumentació, al contrari de la que s’utilitza per a la ciència, ha de ser
flexible i lleugera, ja que no recorre al rigor lògic, sinó a l’esmunyedissa
versemblança o bé a l’exemplificació, en una línia fabuladora o d’apel·lació a
creences establertes.
L’activitat persuasiva
és un mitjà social per coordinar el significat i per interpretar
col·lectivament la realitat. Així doncs, la persuasió constitueix un instrument
de construcció simbòlica i d’intercanvi i confrontació de diverses versions de
la realitat. Una varietat de la persuasió es troba en els processos
d’influència que resolen conflictes d’interessos a favor de l’emissor, és a
dir, del persuasor. El persuasor, a part de buscar un guany particular mercè a
l’adhesió de l’altre a les seves normes, també cerca una gratificació que és
simbòlica i, per això, molt més satisfactòria: el reconeixement dels altres;
l’aprovació de tots aquests, a través de la demostració que coincideixen amb
les seves normes o que són conquerits per la seva parla, per la seva presència
persuasiva. En definitiva, constatem en aquests trets els dos extrems que
abracen la nostra existència: la de l’orquestració social de la comprensió del
món i, per l’altre costat, la de la subjectivitat ansiosa de reconeixement i
d’afecte.
La indagació de la parla
com a procés d’influència a més d’un discret bagatge teòric, ens ha deparat un
passatge per la història dels creadors de l’art de parlar, a l’austera i
esplendorosa Grècia de Còrax i Gòrgies, i a la Roma de Ciceró i, també, de Marc
Antoni, recreada per l’isabelí Shakespeare. El viatge als orígens de l’art ens
ha permès recórrer diverses etapes de l’acoblament del model de veritat occidental.
Certament, a la nostra visita hem exclòs la filosofia i, per tant, la ciència.
Tanmateix, aquesta no té l’exclusiva del saber tradicional. La mateixa retòrica
és una promotora extensiva del saber, i una matriu principal de les disciplines
posteriors. Podem recordar conreus retòrics que han establert cànons discursius
específics i que, de manera conjunta, han fixat el model de veritat i els
procediments demostratius.
El nostre viatge pels orígens
de l’art de persuadir ens ha permès resseguir quatre fonts. El discurs
judicial, amb la creació de la paraula fingida. L’humanisme relativista dels
sofistes. L’ensinistrament educatiu en una parla atlètica, de lluita. I, com a
quart i darrer àmbit, la tradició d’una parla elocutiva i literària, fornidora
de la poètica, de l’art de pensar bellament -ars pulcri cogitandi-. Totes aquestes aportacions són una prova del
procés històric de la parla, de l’ànima que sosté el model de veritat i que
està dipositada a les paraules i als hàbits de parla. La naturalitat de la
parla no existeix. És un treball del temps. És una violència del poder. I la
veritat, que resplendeix com una realitat evident, no és res més que un
resultat fabricat, un edifici de cultura que aplega conflictes socials i
pulsions lúdiques, treball i joc expressiu. És una expressió aixecada, entre
d’altres, per rètors, sofistes, pedagogs, poetes i gent de ciència.
(…)
La retòrica, pel fet de
ser art de la persuasió, és una tècnica d’ensinistrament i, sobretot, una
teoria de la lucidesa discursiva, que s’aplica als altres i a un mateix. Indaga
sobre l’instrument comunicatiu d’intervenció que és la persuasió. I s’interessa
pels dos sentits d’activació: el cooperatiu, en la línia cognitiva o de la
construcció social del coneixement; i el manipulatori, en el camp magnètic del
poder i la violència comunicativa. Tot i que en els termes expressats no
aparegui més que un esbós elemental de l’ars
bene discendi, sembla indubtable que el que tenim al davant representa una
xarxa de saber crítica i una calçada de cultura i civilitat.
La tècnica i la teoria
de la persuasió són, però, històriques. I ens mou la convicció que la clau
històrica és el punt de vista que pot posar al descobert les arrels culturals
de l’humanisme, per donar raó, entre d’altres de les pràctiques discursives de
jocs, jurisdicció, educació, creació literària i moral.
Finalment, i com a
corol·lari d’actualitat, anotem la connexió de la retòrica i la cultura de
masses. L’argumentació de la versemblança i la inextricable fusió de raó i
sentiments palesen l’ambigüitat de la cultura de masses. D’ella hem après el
simulacre de la llibertat comunicativa, que s’exhibeix sota la bandera
democràtica de la lliure concorrença. Dissortadament, però, els cars principis
de la igualtat i del respecte a l’alteritat viuen en precarietat. És el debat
escamotejat sobre democràcia i igualtat i universalitat comunicatives. Aquest
debat difícil, per contrast amb el mercat dels mass-media, té la virtut de suggerir una definició social i
dialògica del concepte de veritat: la veritat com a llibertat i inclusió dels
altres. En conclusió, el que es perfila, sota aquest enunciat és el debat sobre
la veritat com a objectivitat, que es genera de la igualtat i de la inclusió
comunicatives dels altres.
És un debat difícil, dèiem, perquè una teoria
ètica del diàleg i de la representació no remet a allò que és proper i
probable, sinó a la utopia. I l’aspiració al diàleg és una grandesa que pot
semblar excèntrica, il·lusa. Per desenllaçar la fàbrica d’aquest parany, ens
plau el camí que discorre per la menuda alteritat del subjecte anònim i, en
especial, del poeta, subjecte genial compromès amb la diferència i la
imaginació de la intimitat dels altres.
|
|
|
|
|||||||||||
|
|
|
|
|
|
|
|
|||||||
|
|
|
|
|
||||||||||
|
|
|
|
|||||||||||
|
|
|
|
|
|
|
|
|||||||
|
|
|
|
|
||||||||||
|
|
|||||||||||||