|
|
|
|
|
|
Lingüística.
Universidad de Barcelona |
Publicacions:
llibres
Comunicació institucional i literatura de
paperera
València-Barcelona, 3 i 4, Eliseu Climent Editor, 2002, 225
pàg.
ISBN 84-7502-639-7
Nota: Aquest document reprodueix el sumari i el contingut
del primer capítol del llibre i altres documents complementaris.
Capítol
1. Els manuscrits trobats a la paperera de la Democràcia
Ressenyes
del llibreComunicació
institucional
i literatura de paperera
Xavier Laborda
Sumari
Prefaci, Albert Bastardas
1. Els manuscrits trobats a la paperera de la Democràcia
1.1 Fonaments de la democràcia
1.2 Paperera
1.3 Troballa de manuscrits
1.4 Bevinguts a Sant Cugat
1.5 Les plantes i les golfes del llibre
2. Nosaltres i els altres, fantàstics nouvinguts
2.1 Qui som?
2.2 Un encès debat
2.3 Comunicació periodística
2.4 Comunicació institucional
2.5 Comunicació científica
2.6 Avaluació retrospectiva del tòpic
2.7 Recapitulació
2.8 Una crassa política d’identitats
2.9 Jocs verbals?
3.
Calendaris, regal d’un temps encisador
3.1 Una dècada de calendaris municipals, 1990-1999
3.2 Imatge de ciutat i referents ideològics
3.3 Agenda política
3.4 Aula de llengües
3.5 Miratges encisadors, fal·làcia visual
3.6 L’ordre dels dies: propostes de les ciutats
3.7 Jaciment congruent i abundós
4.
Salutacions de la Democràcia en festes
4.1 Elogi del gènere de la salutació
4.2 Tradició festiva, il·lusió de permanència
4.2.1 Historial de canvis
4.2.2 Restauració de Sant Pere
4.2.3 Un estat d’opinió popular i el publicista Joan Tortosa
4.2.4 Agòniques festes de postguerra
4.2.5 El jardí sacramental
4.2.6 Epístola moral
4.3 El repertori festiu, crònica de constàncies i deslleialtats
4.3.1 El pregoner, a l’ampara del gènere
4.3.2 Model stàndard
4.3.3 Model circumstancial: el desviament com a portada política
4.3.4 “Per cert…”
4.4 Capgirament del model transgressor
4.4.1 Manifest assembleari
4.4.2 Carta del pare, pastoral
4.4.3 Oració presidencial
4.5 Indústria cultural de salutacions
4.5.1 Els gèneres, una guia de lectura
4.5.2 La transició, des dels discursos
4.5.3 Pràctiques discursives, pràctiques polítiques
5.
La política com a escriptura i publicitat
5.1 Prolífics i polifacètics publicistes
5.2 Memòries monumentals
5.3 Un goig de guies i calendaris
5.4 Mundanes exposicions, perdurables catàlegs
5.6 Butlletins municipals, de servei públic a finestra en el temps
5.7 Desmentiments finals i descobriment de primera mà
Bibliografia
Annex: literatura de
paperera consultada
RESUM
Xavier Laborda, professor
de la Universitat de Barcelona dedicat a l’estudi de la comunicació pública,
ofereix a Comunicació institucional i
literatura de paperera un estudi de discursos polítics fets a l’àmbit
municipal durant la transició i la consolidació de la democràcia. El llibre
tracta de la comunicació local de Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental) i
elabora un inventari dels discursos menors dels alcaldes i autoritats
consistorials, des de 1976 fins 1997.
Són discursos menors o ínfims,
aquells que resulten tan efímers que no tenen altre destí que anar a parar a la
paperera. Els calendaris municipals, les salutacions dels programes de festa
major o les al·locucions a inauguracions firals són algunes fonts d’aquesta
producció modesta, però significativa, voluminosa i molt eficaç per difondre
ideologia.
La literatura de
paperera il·lustra amb gran economia el procés polític d’una comunitat. I, en
el cas de la ciutat de Sant Cugat, com es llegeix a Comunicació institucional i literatura de paperera, presenta els
seus conflictes d’identitat i d’alienació, els models de festa per a cada
període polític o l’abundosa producció de literatura dels alcaldes per tal de
construir el seu carisma i eixamplar la legitimitat política.
Aquest estudi vol
desmentir alguns tòpics de la història oficial de la democràcia espanyola, que
semblen fets per la desmemòria, per oblidar els orígens del procés polític i el
paper dels ciutadans en la seva comunitat.
Capítol 1
Els manuscrits trobats a la paperera de la Democràcia
A la planta alta,…dues enormes golfes on jo m’entretenia
moltes estones i
trobava coses arraconades i abandonades:
vestits d’altres èpoques, estoigs buits, medecines
inacabades, diaris antics…
(Carlos Castilla del Pino)
1.1. Fonament de la Democràcia
La ciutat és el millor àmbit per lluitar contra la dissolució de la vida
política i per afavorir les pràctiques democràtiques. I és un taller de
les pràctiques democràtiques més
modestes i ensems més imaginatives que podem concebre. La ciutat és també
l’espai social que atresora la memòria històrica més llegible, la més
comprensible, la que ens parla amb claredat de qui som nosaltres, veïns i
forasters, i què volem fer tots. En el seu si vivim tots plegats, la qual cosa
vol dir que hi projectem la major part de les expectatives vitals i on aprenem,
emperò, que els nostres somnis tenen uns límits i que l’experiència pública
comporta múltiples misèries. Per aquesta raó s’afirma que la ciutat és el fòrum
més tangible i immediat del govern democràtic. I sovint se’ns recorda també que
la ciutat ha estat, en el temps de la vella Gràcia, la matriu de la retòrica i
l’oratòria, unes arts la grandesa de les quals rau en el fet que fonamenten la
democràcia, la bona gestió de la democràcia.
Perquè aquestes afirmacions no esdevinguin un tòpic fal·laç, ni tampoc un
rictus ideològic amb què emmascarar la dissipació de la política, és convenient
parar atenció al temps viscut a ciutat. Per això volem aquí escoltar de nou els
discursos dels nostres representants municipals des de la recuperació de la
democràcia, a la darreria dels anys setanta. I en aquesta senzilla relectura de
les paraules, en aquesta revisió de les fonts i les obres de l’oratòria
consistorial més properes en el temps, inquirim de quina manera ha estat el
fonament de la vida política. També aspirem a definir alguns valors de la
pràctica democràtica així com les seves contradiccions i deslleialtats.
Però no ens atrauen les paraules altiloqüents o solemnes dels discursos
explícitament polítics, sinó aquelles altres de la vida de cada dia i dels dies
de festes locals. L’objecte d’aquestes pàgines és referir les reflexions que
ens ha suggerit l’exploració d’un àmbit aparentment inservible o ínfim però
verament estimulant i instructiu; per dir-ho d’una manera incitant, ens sentíem
com quan Castillo del Pino visitava les golfes de la casa pairal. Aquest àmbit
és el de la comunicació local a la ciutat de Sant Cugat del Vallès (Vallès
Occidental) i l’estudi dels seus papers i publicacions durant la transició a la
democràcia i la seva consolidació. La perspectiva d’anàlisi que apliquem és
lingüística i, en particular, es val dels instruments de la retòrica i de la
pragmàtica. El nostre estudi s’interessa precisament pels discursos menors del
Consistori, aquells que semblen desproveïts d’intenció política i que per això
de ben segur acaben a les papereres o, en el millor dels casos, es poden trobar
arraconats i abandonats a les golfes de l’arxiu de la ciutat. Parlem de
material caduc i insignificant, material de rebuig i d’oblit, com per exemple
calendaris vells que ha editat i repartit gratuïtament l’Ajuntament, antics
programes de festes, manuscrits de l’alcalde per prologar llibres sobre la
ciutat i de gent de la ciutat… És un material abandonat i, tanmateix, en
aquests escrits institucionals, pels quals s’estableix una comunicació
descendent —les autoritats s’adrecen als ciutadans—, creiem trobar una cambra
de la memòria valuosa. La relació de les coses que ens ha suggerit la lectura
d’aquests papers ínfims que parlen de dues dècades pretén ésser una veu que
estimuli una memòria crítica d’aquest temps i espai polític tan immediat de la
transició i de la vida a ciutat, però probablement alimentat de tòpics i, per
què no admetre-ho, d’un trist desconeixement.
1.2. Paperera
Hem titolat aquest capítol de presentació “Els manuscrits trobats a la
paperera de la Democràcia” i, tot començant pel final del seu enunciat, hem dit
uns mots sobre la Democràcia. Passem ara a fer mateix amb la paraula precedent,
paperera. La paperera és un traster en miniatura, un calaix vertical amb la
boca permanentment oberta o practicable, l’abocador temporal dels materials de
rebuig de l’escriptori, i que es buida de tant en quant per fer lloc a les
noves trialles i també per tal de restituir a l’escrivania un aire pulcre i
ordenat. És possible que ocasionalment esporguem els residus que hi conté i
recuperem algun paper rebutjat, perquè ens adonem d’una negligència o
simplement canviem de criteri. Però la paperera sempre té un ús assegurat,
perquè hi ha escrits destinats originalment a finir el seu curt cicle en ella:
esborranys, apunts d’urgència, notes fragmentàries, recordatoris; i altres
escrits més que adquireixen aquesta qualitat de material d’un sol ús i més bé
farien nosa a l’arxiu personal i familiar.
La paperera és una imatge domèstica d’altres recipients de coses
rebutjades, com les golfes de casa o els calaixos prodigiosos de l’arxiu de la
ciutat, on s’apilen objectes i records de tota mena, retalls de diari i
opuscles de campanya política, desplegables i cartells, calendaris i programes
de festa. Bona part d’aquest papers vells, com diem, ja estaven destinats a
aquest destí fosc i incert, perquè eren material de fugaç actualitat, amb
continguts de ràpida caducitat. Desordenats i incomplets, avui dia ofereixen al
lector que visita els arxius i obre els calaixos, encuriosit per les troballes
que pot fer en aquest magatzem esgrogueït de la memòria ciutadana, la
possibilitat d’una aventura intel·lectual que de ben segur proporciona el plaer
de les més diverses lectures i, fins i tot, una discreta instrucció sobre
història de la ciutat i els seus protagonistes. També, contrarietats i
decepcions, en comprovar que les sèries són incompletes, romanen sense
inventariar i que, per la seva dispersió, es resisteixen a una cerca
escrupolosa. Són fenòmens de l’efecte
paperera.
Aquesta és la nostra experiència, després de visitar i entretenir-nos tot
el temps que hem pogut entre aquests records de paper de la democràcia
espanyola, trobats al traster simbòlic de la nostra ciutat, Sant Cugat del
Vallès, és a dir, al seu arxiu municipal (AMSC) i als arxius particulars
d’amics i estudiosos que generosament han volgut oferir-nos els seus materials.
Hem consultat amb especial interès la literatura de paperera, però també la
de llibreria. Per literatura de llibreria entenem la que és venal, s’adquireix
a la llibreria i es pot consultar a les biblioteques; estem parlant de
produccions que pertanyen a la cultura de cicle mitjà i llarg, són obres
d’autor i recullen estudis o reportatges. Per contra, la literatura de paperera
resulta gratuïta, té una funció publicística innegable i la identitat de
l’autor —un aspecte generalment cabdal— no sembla rellevant. Aquesta última
mena abasta continguts i formats de la cultura de cicle curt o curtíssim,
pretesament modestos i alhora profundament influents. La literatura ínfima o de
paperera pot emprar el recurs del panegíric, que és el recurs de lloança de
l’assumpte que es vol presentar, un esquema freqüent que conforma obres tan
diverses com el prospecte turístic, la guia de la ciutat o el llibre de l’acció
de govern municipal. O també pot divulgar un orde de coses o actes, en un to
expositiu, com els calendaris municipals, que il·lustren el quadre dels mesos
amb imatges de la ciutat, o els programes de festes, que anuncien els actes
previstos i inviten en una salutació institucional a participar de
l’esdeveniment.[1]
1.3. Troballa de manuscrits
En contradicció amb la seva aparença menor, residual, la literatura de
paperera aporta pistes i informacions valuoses sobre el seu temps i sobre la
fluència de valors i d’estils. I el temps històric que ens ha interessat ha
estat un de recent però no per això ben conegut; és més, considerem que caldria
fer una revisió crítica sobre el coneixements que hem rebut o ens hem format de
la transició. Es tracta del període de la transició a la democràcia i de la
seva consolidació a l’àmbit municipal, del qual hem examinat els anys del 1976
al 1997. I ens hem plantejat aquestes preguntes. Com s’han produït aquests
canvis de règim i de gestió de la cosa pública? Quins sentiments i quines
actituds es vivien i es viuen a la població de Sant Cugat? Quins missatges
bàsics comunicaven els diferents alcaldes d’aquestes dues dècades de
postfranquisme i democràcia? Tot partint de la literatura de paperera dels
alcaldes, de l’estil i de l’argumentació dels seus discursos efímers, ¿podem
parlar d’etapes? ¿S’aprecia en aquestes etapes les concepcions de la
representació i participació democràtiques? I què podem dir de intencions de
crear doctrina i de la capacitat de fer-se escoltar? Què de la voluntat de
poder com a oradors i de l’ambició de carisma? Les consignem com a servei a la
informació o com a artifici comunicatiu? Són l’aportació a la reflexió o la
simplificació fraudulenta?
Val a dir que, més que preguntes a les que busquéssim respostes precises,
les interrogacions són l’exposició d’un estat d’inquietud i un propòsit obert
d’indagació. Si es vol així, aquests enunciats delimiten el marc i el propòsit
de lectura dels manuscrits trobats a la paperera.
Habitualment s’entén per manuscrit l’original d’una obra o discurs, abans
de la seva publicació. Amb aquest terme volem significar aquí, però, un valor
d’autor, l’escriptura personal d’autoritats consistorials, sense que importi
ara el fet que els escrits hagin estat publicats i distribuïts. Examinant amb
una mica d’atenció aquests manuscrits de literatura efímera, no podem estar-nos
d’admirar la quantitat i la qualitat de la producció escrita dels alcaldes.
Inventariats i ordenats els papers, formen un cos si no prodigiós, sí
impressionant per dues característiques: la tasca redactora i l’afany
comunicatiu que palesen. Primerament, observem que la tasca redactora és
notable, ja que fruit d’ella són unes dues-centes composicions signades i, el
més curiós de tot plegat, que pràcticament totes coincideixen en el mateix
patró literari: el discurs d’elogi, un gènere que també es coneix com a
epidíctic o propagandístic. I què elogien? Per tal de respondre hem de dir que
identifiquen i enalteixen el concepte del nosaltres,
com a comunitat, i que proposen lemes per crear una marca de ciutat, de la qual
exhibeixen la millor imatge. En ocasions, les paraules són l’apologia,
indirecta però entenedora, de l’equip de govern, és a dir, un autoelogi.
Per altra part, la segona característica és la de l’afany comunicatiu, que
manifesta una clara consciència sobre l’influx de la comunicació institucional
en els ciutadans. Com que se sap que és una activitat valuosa i poderosa, des
del Consistori s’esmercen recursos i perspicàcia per tal d’abastar uns
objectius afins, però també amb una personalitat singular segons els mandats.
En ocasions, i amb aquestes notes estem avançant algunes de les conclusions,
aquesta voluntat de poder comunicatiu pretén superar un dèficit polític o de
legitimitat, com succeí amb el govern postfranquista de l’alcalde Francesc de
P. Llatjós (1975-79); un dèficit informatiu i de comunicació entre els
ciutadans i el nou govern democràtic, que és el cas claríssim de la primera
legislatura, sota la presidència de l’alcalde Àngel Casas (1979-1983);
l’enfortiment i la modernització de la comunicació institucional, sota els
mandats d’Oriol Nicolau (1973-1977) i Joan Aymerich (1987-1991), amb la creació
de la ràdio municipal i la promoció de diferents iniciatives editorials; i
finalment una diversificació del poder mediàtic i una transferència dels
objectius al sector privat de la comunicació, que caracteritza el segon i
tercer mandat d’Aymerich (1991-1999).
1.4. Benvinguts a Sant Cugat del Vallès
És el moment de donar-vos la benvinguda a la nostra ciutat i de fer també
la seva apologia. Tal vegada us pregunteu per què hem escollit Sant Cugat del
Vallès per l’estudi? Són diverses les raons, bona part d’elles contingents,
però que no hem de negligir en aquesta presentació. La raó principal és que
compleix els requisits que l’estudi imposa, ja que es tracta d’una ciutat
mitjana —amb uns cinquanta-cinc mil habitants, a l’any 1999—, l’estructura
comunicativa de la qual resulta molt rica i, emperò, abastable sota l’esquema
de la nostra anàlisi. Per altra banda, si ens deixem persuadir pels eslògans
oficials, Sant Cugat és la millor ciutat per viure-hi, la capdavantera en arts
plàstiques, un marc d’avantguarda al país, una referència cultural per a
Catalunya, un model de sostenibilitat i de desenvolupament industrial net, una
seu d’empreses de prestigi i un destí residencial molt desitjat, una població
amb un actiu teixit associatiu, una localitat amb moviments socials de
solidaritat i de defensa d’un entorn natural incomparable. En definitiva, una
ciutat oberta, una població de gent jove i il·lusionada que té el llegat d’una
història mil·lenària. I, per torna, Sant Cugat és la nostra ciutat, en efecte.
Però, és amb escreix més que això, per obra de les apologies oficials, car és
un valor publicitari, és una marca cultural, un producte preuat de l’imaginari
col·lectiu. (És clar que en aquest aspecte no divergeix de la majoria de les
ciutats, en especial les capitals.)
Val a dir que totes aquestes afirmacions sobre Sant Cugat són, sense
excepció, lemes publicitats pels alcaldes de la ciutat en aquestes dues
dècades, en especial lemes divulgats per Joan Aymerich. Són peces retòriques
creades —personalment o per encàrrec— i pronunciades per la primera autoritat
municipal en moltes ocasions, siguin al·locucions d’actes protocol·laris,
inauguracions d’exposicions, salutacions d’any nou i de festa major,
commemoracions dels aniversaris d’entitats, balanços de legislatura, prefacis
de llibres patrocinats per l’Ajuntament o de publicacions privades que,
inserint la signatura de l’acalde, volen exhibir els signes del poder.
Hom podrà dir que són frases publicístiques i, en conseqüència, afirmacions
que, a més de resultar versemblants, tenen també el dubtós honor de ser
benevolents, exagerades, petulants, narcisistes, potser un xic cíniques. Però
socialment no semblen estranyes ni inapropiades, perquè s’han dit i escrit
centenars, milers de voltes. Perquè són arreu un procediment usual per crear
una marca cultural de ciutat, un valor intangible, una imatge de producte o
l’esquema d’una candidatura partidista. I perquè fonamentalment afermen la
justificació de la comunitat, lloen els mites domèstics i estimulen la nostra
complaença.
A la guia de la ciutat o a la pàgina de la web o malla informàtica mundial llegim una cordial salutació de
benvinguda l’alcalde Aymerich.[2]
Sigueu benvinguts a Sant Cugat del Vallès, sigueu benvinguts a “una ciutat amb
una història mil·lenària i una projecció en el futur clara i indubtable”,
assegura l’alcalde, qui continua dient:
De ser una vila eminentment
agrícola [a redós del monestir benedictí] ha esdevingut una ciutat
capdavantera, seu d’empreses de nova tecnologia i finances, amb una oferta se
serveis molt completa i amb una gran qualitat de vida.
L’extraordinari creixement de població, últimament al voltant d’un
exorbitant deu per cent anual, juntament amb altres canvis socials “no han
impedit, però, que els seus habitants conservin les tradicions i la
personalitat pròpies de la ciutat, de forma ben arrelada”. És més, com sosté
l’alcalde, “els esforços realitzats pels santcugatencs en aquest sentit [de
preservació de la identitat] han fet possible mantenir un entorn incomparable i
una dinàmica vida associativa i cultural”. Aquesta salutació de benvinguda d
el’alcalde Aymerich, que és una guia i un apologètic anunci de la ciutat, acaba
amb una proclamació de la Democràcia local:
Aquesta guia que teniu a la
pantalla pretén ser una eina útil per conèixer la realitat de Sant Cugat. S’han
fet grans esforços per dotar la ciutat dels serveis necessaris (…). Cal que el
ciutadà estigui ben informat d’aquests serveis -i tot allò que li pot oferir la
seva ciutat- per fer-li possible la participació a la vida ciutadana i en el
projecte de fer Sant Cugat dia a dia.
Hem d’assenyalar que per a nosaltres no és accidental que a aquest passatge
conclusiu es confirmi la idea de la ocmunicació local com a fonament de la Democràcia
i que expressi el cordial anhel de la seva presència quotidiana. En efecte, no
és casual sinó molt assenyat establir aquesta relació. I per això mateix
proposem observar les condicions de la comunicació institucional i la seva
influènci aen l’eixamplament de la gestió democràtica o bé, pel contari, en la
dissipació de la política.
1.5. Les plantes i les golfes del llibre
Tot parafrasejant els mots de la salutació, hem d’afegir que aquest llibre
que teniu a les mans pretén també ser una eina útil per conèixer alguns
aspectes de la realitat de Sant Cugat, en aquestes dues dècades de democràcia
municipal. La ciutat pot ésser tot el que es diu a la guia institucional o bé
una altra cosa més modesta i contradictòria, i no és aquest el motiu que ens
interessa esbrinar sinó el dels recursos comunicatius que empra el Consistori i
les circumstàncies que aprofita per tal d’establir marcs de participació i de
cultura democràtica. Com hem indicat, són circumstàncies adients per divulgar
doctrina institucional l’entrada del nou any, la invitació a la festa major o
la presentació d’actes i publicacions. I entre els recursos comunicatius,
destaquen els discursos del gènere encomiàstic, en defensa i lloança nostra,
com a comunitat, com a ciutat, en definitiva com a marca cultural i símbol
exultant.
Aquí oferim, doncs, els resultats del nostre estudi local, sobre el sentit
del qual voldríem fer una última justificació. Certament, el present estudi no
pretén fer ni projectar generalitzacions. El que es diu val en relació amb el
seu context i la seva història. Però això no impedeix, ans al contrari, que
cadascú pugi relacionar els comentaris que aquí reflectim amb l’experiència de
casa seva, a la seva població. Perquè el propòsit que ens mou és comú a tots i
és, com ha estat dit, saber com ha funcionat la democràcia local, per quines
etapes ha passat i quina fluència de valors i de conflictes ha experimentat.
Tot i amb tot, fer història, escriure sobre la història recent de la transició
i la democràcia, a l’àmbit modest de la vida local, és un procediment
interessant, més encara, excel·lent per saber del present. Per què? Perquè la
tasca que volem fer, per tal de conèixer la nostra comunitat, és preveure el
passat. Preveure, predir el passat significa interpretar-lo, així en les seves
invencions i impostures com en els fets afortunats que parlen d’un generós
sentit de la política.
Els capítols següents tracten de tres aspectes de la gestió institucional
de la idea de comunitat i del carisma de qui com a alcalde la presideix.
Primerament, a “Nosaltres i els altres, fantàstics nouvinguts” (cap. 2),
considerem el vell tòpic del foraster en el si de la ciutat, altrament anomenat
a Sant Cugat amb el condescendent terme de nouvingut. L’interès d’aquesta
classificació de les comunitats de la població rau en els fenòmens de
segregació que promouen estaments públics, una segregació simbòlica i benigna
però també distintiva de la ciutat.
A continuació, a “Calendaris, regal d’un temps encisador” (cap. 3),
examinem un cicle de deu anys de calendaris (1990-1999), una publicació
municipal gratuïta que té diverses finalitats, com les de la normalització
lingüística i la difusió del patrimoni local. Aquestes finalitats conflueixen
en una principal, que és l’enfortiment de la identificació dels veïns amb la
difusa i canviant fesomia de la ciutat. El vertiginós creixement de la població
justifica aquesta iniciativa editorial, especialment si tenim present el tòpic
dels nouvinguts, per bé que sembli promoure no tan sols una idea de comunitat
sinó també l’adhesió a l’acció del govern consistorial.
Al capítol “Salutacions de la Democràcia en festes” (cap. 4), posem de
manifest la ressonància de la festa major com a escenari cíclic de grata
comunicació de l’alcalde amb els ciutadans. I repassem les salutacions dels
alcaldes de dues dècades (1976-1997), un exercici que ens permet visitar
èpoques molts diferents i establir els trets comunicatius corresponents, des de
la perspectiva de la sociolingüística del conflicte, per tal de conèixer
algunes claus de la transició.
Tanca l’assaig, tot i que fóra més acurat dir que l’obre, el capítol “La
política com a escriptura i publicitat” (cap. 5), on precisament no volem
establir unes conclusions, ans al contrari pretenen obrir-nos a les diverses
possibilitats i invitar a dispersar els sentits de la recerca sobre la
comunicació local, una recerca que s’orienta, però, a partir d’una pregunta
comuna: què vol dir fer política des de la comunicació. Més encara, sense voler
caure en el parany de la simplificació, també podríem mirar de respondre la
pregunta d’aquesta altra manera: què és la política sinó comunicació?, què és
sinó essencialment contesa dialògica i pugna per assolir el poder de la
paraula?
Aquest llibre inclou unes golfes. Si els capítols simbolitzen les plantes
de la casa figurada, l’annex representa aquest espai de magatzem desarranjat i
sorprenent, on hom pot entretenir-se com ho faria un infant curiós i imaginatiu
tot regirant les fitxes descriptives que hem preparat i escrutant aquells
discursos fins ara arraconats i negligits que hem copiat. L’annex de la
literatura de paperera consultada consta de quatre seccions. Les dues primeres
exposen les fitxes tècniques dels calendaris municipals i dels programes de
festa major. La tercera secció, la més extensa i recreativa, consisteix en la
transcripció de les salutacions de festa major, des de 1976 fins 1997, però
també afegim mostres precedents (1933, 1941, 1959 i 1965), per tal d’oferir una
documentació històrica a la que ens referim al capítol corresponent. La quarta
i última secció de l’annex aporta l’inventari dels texts signats pels alcaldes
de la Democràcia i, per bé que d’entrada tingui la presentació d’una informació
àrida, representa per a nosaltres un món de descoberta fascinant i,
probablement, el que promet una més gran fertilitat. Només l’hem explorat
superficialment i tanmateix, com li succeïa a Castilla del Pino, aquests
continguts així com la resta dels materials que oferim a l’annex ja ens ha
deparat moltes estones d’entreteniment a aquestes golfes de paper.
La causa
d’aquest llibre és múltiple i la seva realització ha estat per a mi una
abundosa font de satisfaccions, per les lectures a les que m’he lliurat i per
les converses que m’ha proporcionat amb persones admirables, que coneixen molt
bé els assumptes tractats i estimen la ciutat de Sant Cugat. Alguns dels
capítols són el compendi d’estudis locals de la comunicació a Sant Cugat del
Vallès, per la realització dels quals he tingut la inestimable incitació de
Joan Gaya, Albert de Pablo i Àlvar Roda, tots ells amics de la Fundació Sant
Cugat, i de Jordi Casas i Domènec Miquel, membres del Grup d’Estudis Locals de
Sant Cugat i de la revista Gausac.
I vull agrair l’amable col·laboració de Francesc de P. Llatjós, Ramon Pros i
Joan Tortosa, protagonistes i excel·lents informants sobre aquest temps
d’història. La rica documentació sobre festa i tradició de Dolors Llopart, del
Museu d’Arts, Indústries i Tradicions Populars de Barcelona, i de Roser Ros,
del Grup de Vivaveu de Rosa Sensat. La profitosa orientació de les persones de
l’Arxiu Municipal de Sant Cugat; i de Joana Termes i Judith Tapioles, de
l’Ajuntament de Rubí; d’Assumpta Sans, Manel Sala i Teresa Pérez, dels
Ajuntaments de Vilafranca del Penedès, Tàrrega i Badia del Vallès,
respectivament. I el generòs oferiment d’un ric material històric sobre les
festes populars de moros i cristians de Santiago i Araceli Pla, Ana Díaz i
Vicente Vázquez. La seva participació ha estat imprescindible per tal de tenir
en el present assaig diversos punts de referència sobre la història i la
comunicació local.
He d’expressar també el meu reconeixement a Anna
Fernández Planas i Isabel Solsona, per la lectura atenta que han fet del
manuscrit, i a Jordi Solé i Camardons, qui amb el seu entusiasme per la crítica
de la comunicació i la sociolingüística ha propiciat la publicació del llibre.
Finalment, desitjo manifestar la meva estimació a Juan Ramón Barquín, mestre
d’acció i reflexió política, gudari de la República a la Guerra Civil i alcalde
memorable de la ciutat biscaïna de Getxo durant la transició democràtica, i qui
defensa l’ús de la memòria històrica com a eina de progrés social; un objectiu
que modestament voldria que presidís aquest llibre tan local per la informació
que s’exposa, la de Sant Cugat del Vallès, i alhora global per l’assumpte que
es debat, la literatura de paperera —i els seus efectes de simulacre— en la
comunicació institucional.
|
|
|
|
|||||||||||
|
|
|
|
|
|
|
|
|||||||
|
|
|
|
|
||||||||||
|
|
|
|
|||||||||||
|
|
|
|
|
|
|
|
|||||||
|
|
|
|
|
||||||||||
|
|
|||||||||||||