|
|
|
|
|
|
Publicacions:
articles de comunicació
La llei del català,
una infra-política lingüística
Xavier Laborda
Ja tenim una nova llei del català, pomposament anomenada “llei de política
lingüística”, que ha estat promulgada el gener d’enguany. Si considerem la
controvèrsia que va aixecar al Parlament de Catalunya, i si tenim en compte el
ressò crític als mitjans de comunicació i les reaccions cíviques de tota mena i
intenció, no podem dir que l’encert l’hagi acompanyat. En definitiva,
l’aprovació de la llei no ha estat precisament un model d’acord polític ni de
la pedagogia del seu abast real. Prou sabem que el consens és quelcom difícil
d’aconseguir i, també, podem concedir que la malaptesa del grup ponent de CiU
per comunicar les raons de la seva proposta legislativa no té tanta
importància. Ara bé, la pregunta que cal plantejar-se és: per què s’ha fet la
llei de política lingüística? O millor dit, ¿valia la pena passar per aquest
debat agre i capciós per obtenir la nova llei?
Ara ja no cal perdre temps en la qüestió de les intencions dels ponents, ni
si ha estat una iniciativa seriosa o oportunista, i preferim parlar dels
resultats immediats. D’entrada, convé recordar un fet que han comprovat els
historiadors, un fet aparentment allunyat del nostre assumpte, però essencial
per veure bé el conjunt. Des de fa molt i molt temps, les coses de la llengua
han anat sempre lligades a la política d’Estat; podríem dir que la llengua —i
les fonts productives, com el servei de correus o una emissora de ràdio— és un
material estratègic per a les institucions polítiques i per a l’administració
ideològica. Les llengües vulgars, siguin europees o ameríndies, per exemple, o
les Acadèmies de la llengua són companyes de l’Estat modern i dels sentiments
nacionalistes que apareixen al Renaixement. I, si fem un salt, l’Estat liberal
i burgès que el seguirà precisa del control dels mitjans de comunicació social
per desenvolupar-se, i per això es fan les lleis de premsa i de regulació de
les telecomunicacions o, com ara ens ocupa , la llei del català.
Aquest incís històric és útil per veure que el cas de Catalunya, tot i que
és específic, per raons de llengua minoritària a l’Estat i per la repressió
soferta temps enrere, participa plenament d’un fenomen general de planificació
política i d’intervenció simbòlica, que va des de la promoció de la literatura
pròpia fins els usos d’Internet, passant pels rètols de les botigues i per la
publicitat massiva. En això, Catalunya i el món són la mateixa cosa. Qui
llegeixi les pàgines de la “llei 1/1998, de 7 de gener, de política
lingüística”, es trobarà tot això que fa al fons comunitari o internacional, és
a dir, la comunicació entre administració i administrats, l’onomàstica,
l’ensenyament, els mitjans de comunicació social, la comunicació corporativa i
publicitària i, finalment, la planificació lingüística. Concretament, aquests
termes indiquen els continguts dels sis capítols de la llei i palesen
reeixidament els mecanismes contemporanis del poder polític. Per dir alguna
cosa sobre els apartats esmentats, podem destacar-ne dos que semblen ben
modests i que, tanmateix, tenen un pes considerable, l’onomàstica i
l’ensenyament. El primer es refereix als noms dels llocs i de les persones,
toponímia i antroponímia, i regula les potestats de la Generalitat i els drets
dels ciutadans. L’altre, l’ensenyament, és per ara un mitjà de comunicació
social poderosíssim, tant pel fa a la normalització lingüística com a la
reproducció ideològica.
S’ha cregut veure en aquesta llei, potser perquè substitueix la de
“normalització lingüística” de 1983, principalment una funció planificadora de
la llengua. La funció hi és en el seu articulat, però no és ni la més important
ni la més factible. En aquest sentit, no gosem dir si culturalment representa
molt o poc el fet que, segons una enquesta de la Generalitat publicada l’abril
de 1998, la meitat dels habitants de Catalunya sàpiguen escriure en català, que
tres de cada quatre el parlin i que el 95% l’entengui. El missatge manifestat
des de palau és que l’evolució resulta positiva. Però hi ha altres veus
d’acadèmics i de col·lectius cívics que fan crítiques raonades contra la
ineficàcia de la planificació lingüística i contra una política de gests i de
continguts culturalment regressius.
La nova llei del català ha fet molt de soroll i hom pot preguntar-se per a
què. Quan hi ha tantes coses per fer i quan aquestes són tan elementals, sia en
dotar la xarxa de biblioteques, en aturar el malmetement de l’ensenyament
públic i de la investigació, promoure capçaleres i mitjans de comunicació de
qualitat, vetllar per un ús més democràtic i obert de la ràdio i la televisió
pública, o en tants altres camps de l’extensió del català…, quan hi ha tantes
coses per fer, no sembla apropiat que el Govern de la Generalitat defugi el
debat acurat, exalti un mite confús i abraci, amb aquesta llei de política
lingüística, un símbol legal que és, alhora, un recurs propagandístic adreçat
als electors i un instrument de lleialtat a l’ordre estatal. Això sí, des del
migrat paper de qui fa una infra-política lingüística, perquè desconeix què és
això de la sobirania.
Temps d’Iniciativa, Sant Cugat,
núm. 20, 23-IV-1998, p. 6-7.
|
|
|
|
|||||||||||
|
|
|
|
|
|
|
|
|||||||
|
|
|
|
|
||||||||||
|
|
|
|
|||||||||||
|
|
|
|
|
|
|
|
|||||||
|
|
|
|
|
||||||||||
|
|
|||||||||||||