|
|
|
|
|
|
Activitats: Sant Cugat
Fundació Sant Cugat
Articles i entrevistes publicats a la pàgina web de la Fundació Sant Cugat
Multitud de vallesans escolten les intervencions del
Pòdium de Poesia, un acte de les Jornades d’Art a debat de la Fundació Sant
Cugat
La poesia, festa d’iniciació
L’art, a debat
El mes de març va ple d’activitats artístiques i de debats, sota el títol
de “Jornades d’Art a debat”, organitzades per la Fundació Sant Cugat a aquesta
localitat. Totes les arts són motiu dels espectacles i de les discussions sobre
la funció social i estètica de l’art. L’art és necessari? Pot educar la
sensibilitat i els valors? Com influeixen el poder i les institucions en la
creació i la recepció de l’art? Vet aquí algunes de les preguntes que es
proposen com a trama de les discussions de les “Jornades d’Art a debat”.
Una de les activitats artístiques que més ressò ha tingut fins ara ha estat
el pòdium de poesia, coordinat per la directora teatral Dolors Vilarasau, que
s’ha realitzat als jardins del monestir de Sant Cugat. Els recitadors han estat
15 actors i poetes vallesans, que han volgut oferir les seves preferències
poètiques i les millors lectures dels poemes a un públic nombrós i atent. Unes
quatre-centes persones vas presenciar una sessió memorable durant dues hores
intenses, dedicades a la recitació, a divertits comentaris sobre els versos i
també a la presentació de poemes inèdits. Alguns autors, com Miquel Desclot,
Rodolfo Häsler o Marta Pessarrodona, van llegir obra pròpia que encara no ha
estat publicada i que va resultar molt atractiva. Per la seva banda, el poeta
Carles Hac Mor va causar sensació amb la seva poesia, que destaca per les
formes imprevisibles i desconcertants.
La força de la paraula
A l’estol d’escriptors acompanyava un grup impecable d’actrius i actors
vallesans, entre els quals hi eren Teresa Cunillé, Mercè Arànega, Marta
Angelat, Jordi Bosch o Jaume Pla, per exemple. El luxe de les seves veus i de
la sensibilitat per dir els poemes va engrandir l’escenari i va suggerir els
mons de poetes com Jaime Gil de Biedma, Gabriel Ferrater, Federico Garcia
Lorca, Vicent Andrés Estellés o Miquel Martí Pol. És obvi que els poemes no
serien més que paraules silencioses sense la veu que els interpreta i els
atorga un sentit i mil matisos.
Amb tot, cal dir que aquesta nota sobre el pòdium de poesia no vol
descriure un espectacle sinó molt més, tot un esdeveniment. Quan la idea
d’espectacle desapareix de l’atenció del públic i es viu la fascinació de la
paraula nua i directa dels poemes, ens trobem davant d’un esdeveniment. És això
exactament el que va succeir amb el pòdium de poesia. Es va viure l’atracció
que exerceix la paraula nua de la poesia. I es va viure una invitació
irresistible. La invitació al viatge pels sentiments d’uns creadors compromesos
i abocats a imaginar no ja la intimitat pròpia, sinó la dels altres. Es per
aquesta raó elemental que es va viure una iniciació.
Diu el poeta Josep Palau i Fabre que si la poesia no és iniciació no és
res. Iniciació a què? Iniciació al secret de les coses que hem perdut i a les
que no hem conegut mai. La veu de la poesia serveix per recordar les fonts
d’aquell secret que han estat perdudes: el paradís o simplement un refugi, un
jo que no es reconeix perquè se sent buit, la petjada d’un temps que no fereixi
o aquell plaer tumultuós que deixi per sempre saciat. Si hi ha iniciació, la
poesia és alhora el recordatori de què la vida és una aparença, sentencia Palau
i Fabre. I el poeta arriba a sospitar que la poesia pot ser una forma superior
de realitat, com quan escriu el poema titulat missiva: “T’escric amb llapis
vermell, mots de foc; / parlo del bes i ja és besar-te un poc”. El pòdium de
poesia fet a les “Jornades d’art a debat” és la missiva d’estimació enviada per
Sant Cugat als vallesans.
La visita de l’artista més alegre i desconcertant
Marcel·lí Antúnez exposa a les Jornades de l’Art a debat el secrets de la creació
Marcel·lí Antúnez és l’artista de culte i de renovació radical en les arts
escèniques que ha visitat Sant Cugat el darrer cap de setmana. Antúnez ha
participat a les Jornades d’Art a debat organitzades
per la Fundació Sant Cugat. I ha pronunciat una conferència, titulada
“Concèntrica”, en la que ha ofert una fresca i molt atractiva interpretació de
la seva trajectòria creativa. Les mostres en vídeo que ha exhibit d’algunes
obres d’aquest últims deu anys a teatres i museus ha resultat per als
assistents a les Jornades una experiència tan provocativa com fascinant.
Marcel·lí Antúnez Roca (Moià, 1959) està considerat, dins del seu renovador
món, el creador català de més incidència internacional. Els seus muntatges i
instal·lacions, com Afàsia o Rèquiem, combinen històries tradicionals
amb elements nous. Són els elements més diversos i inaudits de la tecnologia,
una creació musical lligada a l’acció teatral i, el que és encara més important,
la relació física amb els espectadors. El resultat d’aquestes incorporacions
són uns espectacles sempre canviants i expressament oberts a la participació
del públic.
En els inicis de la carrera d’aquest llicenciat en Belles Arts es recorda
la irrupció de la Fura dels Baus, un grup teatral de la visceralitat, que
reflectia amb paroxisme l’esperit agressiu i inclement del nostre temps. Els
Rinos va ser l’altra companyia teatral fundada per Antúnez, i on va fer uns
muntatges poètics i musicals que van suposar un tomb insospitat en la seva
recerca teatral.
L’exposició que Marcel·lí Antúnez va fer a Sant Cugat tractava de l’etapa
posterior, la dels anys noranta, que presenta una coherència i un risc estètic
impressionants. L’escultura d’un home fet de pell d’animals, “JoAn, l’home de
carn” va ser el seu punt d’arrencada sobre el cos humà i la vella dèria dels
autòmats. Després va venir el gran revulsiu d’Epizoo, un muntatge que permetia a l’espectador intervenir sobre
l’actor. A Epizoo el personatge
Marcel·lí era torturat o acaronat pel públic mitjançant un control remot que
activava les pinces d’un arnès. Una exploració més complexa d’aquests camins
escènics l’han menat a les “performàncies mecatròniques” -disculpeu l’expressió
tècnica- anomenades Afàsia i Rèquiem.
Afàsia
representa el viatge d’un Ulisses que és humà i robot, a part iguals. I que ha
de retornar a casa seva per un mar d’aventures i riscs, com els de la droga
(l’illa dels lotòfags), la seducció (Circe, la filla del Sol) o la violència
del monstre (Polifem, fill de Posidó). I és també un musical, produït en viu
pels moviments de l’arnès que porta el personatge mític. Amb aquest mecanisme
l’actor controla les imatges projectades i la il·luminació de l’escenari.
Rèquiem proposa el contacte amb un robot interactiu, una estructura metàl·lica que
conté el cos de l’artista-actor. Un circuit d’aire comprimit mou les
articulacions de l’esquelet mecànic. I un sistema de sensors, repartits a la
sala, registra el desplaçament o la posició dels espectadors i transmet uns
impulsos que es transformen en ordres de moviment a l’esquelet. L’artista
titula la instal·lació amb el nom de Rèquiem perquè suposadament podria abraçar
el seu cadàver i dotar-lo d’acció.
El fet irònic i instructiu és que aquestes escenografies de l’enginy
electrònic xiuxiuegen a l’espectador un missatge comú a la tradició del
romanticisme. L’home lluita per salvar la seva solitud i la seva feblesa. Va
vestit del teixit contemporani de les màquines, però se sent despullat. Vol
saber qui són els altres i com pot abraçar-los, però necessita rituals i pautes
col·lectives per tal d’atansar-se. I l’amor que comunica aquest individu és
tendre, arrabassador, irracional.
Marcel·lí Antúnez ha exhibit a Sant Cugat mostres en vídeo i ordinador de
tots aquests treballs i de nous projectes. Hem de concloure reconeixent que és
molt rar que un artista tingui la facilitat i la senzillesa que ha demostrat
Antúnez per comunicar els secrets de les seves obres. I encara més remarcable
és que l’exposició d’aquest ciberartista comuniqués als assistents una alegria
i una confiança tan clara en els camins de l’art. Aquests sentiments de
confiança i alegria, que certifiquem a la darrera conferència, són el millor
resum de les Jornades de l’Art a debat, que es clou el divendres 6 d’abril, amb
una discussió sobre l’art públic i una festa amb música de jazz.
Vegeu també,
“Fantàstics nouvinguts” 1r Congrés de la Ciutat, Sant Cugat,
Fundació Sant Cugat, 1998.http://www.stcugat.org/congres/3
La societat santcugatenca(novembre de 1998)
|
|
|
|
|||||||||||
|
|
|
|
|
|
|
|
|||||||
|
|
|
|
|
||||||||||
|
|
|
|
|||||||||||
|
|
|
|
|
|
|
|
|||||||
|
|
|
|
|
||||||||||