		Xavier Laborda Gil
		Lingüística. Universidad de Barcelona

Activitats: Sant Cugat

Temps d’Iniciativa

Articles publicats a Temps d’Iniciativa

· “La llei del català, una infrapolítica lingüística”, Temps d’Iniciativa, Sant Cugat, 20 (23-04-98) 6-7.

· “La factura de l’aigua, tot un detall”, Temps d’Iniciativa, Sant Cugat, 21 (08-11-98) 4-5

· “Palau i la femta”, Temps d’Iniciativa, Sant Cugat, 23 (14-09-99) 5-6.

· “Fer botifarra, un art difícil”, Temps d’Iniciativa, 25 (23-04-01) 11-12.

· “Vénen a per mi, vénen amb mi”, Temps d’Iniciativa. Festa Major 2001, 26 (28-06-01.

· “El complex de fer aigües”, Temps d’Iniciativa, 28 (09-11-01) 11-13, número de Festa de Tardor.

La llei del català, una infra-política lingüística

Ja tenim una nova llei del català, pomposament anomenada “llei de política lingüística”, que ha estat promulgada el gener d’enguany. Si considerem la controvèrsia que va aixecar al Parlament de Catalunya, i si tenim en compte el ressò crític als mitjans de comunicació i les reaccions cíviques de tota mena i intenció, no podem dir que l’encert l’hagi acompanyat. En definitiva, l’aprovació de la llei no ha estat precisament un model d’acord polític ni de la pedagogia del seu abast real. Prou sabem que el consens és quelcom difícil d’aconseguir i, també, podem concedir que la malaptesa del grup ponent de CiU per comunicar les raons de la seva proposta legislativa no té tanta importància. Ara bé, la pregunta que cal plantejar-se és: per què s’ha fet la llei de política lingüística? O millor dit, ¿valia la pena passar per aquest debat agre i capciós per obtenir la nova llei?

Ara ja no cal perdre temps en la qüestió de les intencions dels ponents, ni si ha estat una iniciativa seriosa o oportunista, i preferim parlar dels resultats immediats. D’entrada, convé recordar un fet que han comprovat els historiadors, un fet aparentment allunyat del nostre assumpte, però essencial per veure bé el conjunt. Des de fa molt i molt temps, les coses de la llengua han anat sempre lligades a la política d’Estat; podríem dir que la llengua —i les fonts productives, com el servei de correus o una emissora de ràdio— és un material estratègic per a les institucions polítiques i per a l’administració ideològica. Les llengües vulgars, siguin europees o ameríndies, per exemple, o les Acadèmies de la llengua són companyes de l’Estat modern i dels sentiments nacionalistes que apareixen al Renaixement. I, si fem un salt, l’Estat liberal i burgès que el seguirà precisa del control dels mitjans de comunicació social per desenvolupar-se, i per això es fan les lleis de premsa i de regulació de les telecomunicacions o, com ara ens ocupa , la llei del català.

Aquest incís històric és útil per veure que el cas de Catalunya, tot i que és específic, per raons de llengua minoritària a l’Estat i per la repressió soferta temps enrere, participa plenament d’un fenomen general de planificació política i d’intervenció simbòlica, que va des de la promoció de la literatura pròpia fins els usos d’Internet, passant pels rètols de les botigues i per la publicitat massiva. En això, Catalunya i el món són la mateixa cosa. Qui llegeixi les pàgines de la “llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística”, es trobarà tot això que fa al fons comunitari o internacional, és a dir, la comunicació entre administració i administrats, l’onomàstica, l’ensenyament, els mitjans de comunicació social, la comunicació corporativa i publicitària i, finalment, la planificació lingüística. Concretament, aquests termes indiquen els continguts dels sis capítols de la llei i palesen reeixidament els mecanismes contemporanis del poder polític. Per dir alguna cosa sobre els apartats esmentats, podem destacar-ne dos que semblen ben modests i que, tanmateix, tenen un pes considerable, l’onomàstica i l’ensenyament. El primer es refereix als noms dels llocs i de les persones, toponímia i antroponímia, i regula les potestats de la Generalitat i els drets dels ciutadans. L’altre, l’ensenyament, és per ara un mitjà de comunicació social poderosíssim, tant pel fa a la normalització lingüística com a la reproducció ideològica.

S’ha cregut veure en aquesta llei, potser perquè substitueix la de “normalització lingüística” de 1983, principalment una funció planificadora de la llengua. La funció hi és en el seu articulat, però no és ni la més important ni la més factible. En aquest sentit, no gosem dir si culturalment representa molt o poc el fet que, segons una enquesta de la Generalitat publicada l’abril de 1998, la meitat dels habitants de Catalunya sàpiguen escriure en català, que tres de cada quatre el parlin i que el 95% l’entengui. El missatge manifestat des de palau és que l’evolució resulta positiva. Però hi ha altres veus d’acadèmics i de col·lectius cívics que fan crítiques raonades contra la ineficàcia de la planificació lingüística i contra una política de gests i de continguts culturalment regressius.

La nova llei del català ha fet molt de soroll i hom pot preguntar-se per a què. Quan hi ha tantes coses per fer i quan aquestes són tan elementals, sia en dotar la xarxa de biblioteques, en aturar el malmetement de l’ensenyament públic i de la investigació, promoure capçaleres i mitjans de comunicació de qualitat, vetllar per un ús més democràtic i obert de la ràdio i la televisió pública, o en tants altres camps de l’extensió del català…, quan hi ha tantes coses per fer, no sembla apropiat que el Govern de la Generalitat defugi el debat acurat, exalti un mite confús i abraci, amb aquesta llei de política lingüística, un símbol legal que és, alhora, un recurs propagandístic adreçat als electors i un instrument de lleialtat a l’ordre estatal. Això sí, des del migrat paper de qui fa una infra-política lingüística, perquè desconeix què és això de la sobirania.

Palau i la femta

El Govern municipal, d’acord amb el PP, en el ple extraordinari del 5 de novembre ha desestimat les aportacions de l’oposició i posa en perill la recollida selectiva amb una nova Taxa de Sanejament

Desprestigi de Palau

Els veïns que van anar com a públic silenciós i silenciat al ple extraordinari de l’Ajuntament, el del 5 de novembre, van tenir una desagradable certesa. Allà continuen les formes i els resultats de la vella i fosca política dels antics governs convergents. Les formes es resumeixen en el menyspreu als veïns: ni durant el ple ni abans hi ha hagut cap oportunitat de participar per a la Coordinadora d’Associacions de Veïns (aviat Federació). Dels resultats en parla aquesta nova edició de la taxa de sanejament, corregida i augmentada, que ha aprovat l’equip de Convergència i els regidors del PP, aquells que a la campanya van prometre retirar-la.

La gran tasca que fan els agents d’aquest pacte municipal per desprestigiar la política és digna d’atenció. I, sens dubte, tot i que parlem de la taxa de sanejament, hem de dir que aquesta tan sols resulta una petita peça en el trist joc d’escamotejar, una i mil vegades, les decisions polítiques als ciutadans. Aquests agents de govern, aquests palauencs desprestigiadors no són polítics. Són el Palau, la casa del despotisme, la gerència de la tecnocràcia, el món estrany que dirigeix la vida de la gent.

Cada quatre anys, quan hi ha eleccions, el Palau baixa al carrer, es passeja pels mercats i s’acomoda a les places. I competeix amb els polítics, que, encara que semblin el mateix, són ben diferents. Són polítics aliens a Palau tota la gent que honradament vol fer política, és a dir, fer una ciutat millor, una ciutat de la gent. Una ciutat no ja de la queixalada del totxo, ni tampoc dels secrets preparats als despatxos, sinó la de la pública exposició de les propostes i de la raó que aporta el debat comunitari. Entre aquesta gent hi són alguns polítics professionals, però també i molt especialment els veïns que parlen en nom de les seves associacions i la seva Federació Sant Cugat Veïns.

La taxa abusiva

La taxa de sanejament tan sols és el detall de l’escarni que Palau fa dels ciutadans, convertits en passius administrats, gràcies al seu profitós autodesprestigi. A l’esmentat ple es va poder comprovar la impossibilitat de fer coincidir a Palau i als polítics en una cosa tan elemental com és l’aritmètica. Quant es cobra pels serveis d’escombraries i clavegueram? En quins impostos i taxes es paga per aquests serveis? Quant es gasta? Tres preguntes simples que no tenen la mateixa resposta des de Palau i des de l’oposició d’esquerres. Tot i així, es pot sostenir que paguem a través de la taxa i de l’impost de bens immobles o Ibi (en un 0,09 sobre el valor cadastral). Per exemple, la persona que paga cent mil pessetes d’Ibi, contribueix amb unes deu mil pessetes en coses de sanejament, a més de les que es recullen per l’específica taxa. En conclusió, que hi ha una doble imposició: es paga un servei per dues vies.

Amb la nova taxa aprovada, la cosa va més lluny. Consta d’una quota fixa de sis mil cinc-centes pessetes i d’un 0’037 per cent sobre el valor cadastral. Tot plegat, i tan sols per la banda de la taxa, “la mitjana de la població pagarà unes 20.000 pessetes”, com recull el setmanari local Tot Sant Cugat. El resultat és que la recaptació sobrepassa el cost del servei, la qual cosa no deixa de ser una operació de fiscalitat prou interessant per a un ajuntament severament endeutat (uns nou mil milions). Però no és just gravar d’aquesta manera, amb la pressió més alta de les contrades en taxes i impostos.

Com és costum al Palau santcugatenc, cada any s’obsequia els ciutadans amb noves formes de recaptació. I aquest any el nou-vell equip de govern no podia faltar a la cita de l’originalitat fiscal. Per una part, la taxa de sanejament puja el sostre de la recaptació, a més d’intentar bandejar les crítiques veïnals: l’abús de la doble imposició i la injustícia de la linealitat Per l’altra banda, s’ha suprimit de la taxa el servei de clavegueram. ¿Estan preparant potser una nova taxa de clavegueres per a l’any 2000? ¿Deixaran de fer el servei -ben deficient, per cert- de neteja de clavegueres i pujarà la femta, la porqueria, fins a Palau?

La recollida selectiva, en perill

Que la ciutat estigui millor o pitjor mantinguda, potser no es notarà gaire; la familiaritat amb la descurança dels carrers ens fa ser pacients. L’incompliment de les clàusules de neteja i de recollida d’escombraries —en teoria, dues neteges setmanals dels contenidors i dues anuals del terra— ens fan ser escèptics sobre el bon ús dels diners públics. Totes aquestes deficiències poden millorar fàcilment, si hi ha voluntat i autoritat. I, per tant, no són primordials.

Hi ha però altre afer en joc, un afer públic en perill, que és la recollida selectiva i l’aprofitament de la futura planta de compostatge i de les deixalleries. És lamentable que per causa d’una política de recaptació abusiva i injusta, contra la qual hi ha una part de la població; és lamentable, diem, que l’equip de govern comprometi el procés social de canviar els hàbits i de fer una ciutat sostenible. Hi ha una part de la població digna d’atenció i de respecte que ha demostrar amb la seva objecció fiscal a la taxa que no està d’acord amb la política de Palau. Molts ciutadans han presentat també recursos de reposició a l’Ajuntament; el recursos han estat desestimats sempre. Hi ha també dues demandes judicials presentades per veïns i gent de partit polític. I ara hi ha una nova edició, revisada i augmentada, de la taxa de sanejament.

¿Podem esperar que el procés d’implantació de recollida selectiva avanci de la millor manera? ¿Es pot demanar civisme quan s’ensenya prepotència i engany? La femta de Palau fa una fortor que se sent als barris i als districtes. I la femta crida a la femta. Tanmateix, la Federació de les Associacions de Veïns de Sant Cugat no hauria de tolerar que tan irresponsablement es posi en perill la recollida selectiva. ¿I si aquesta entitat pública proposés als veïns fer el compostatge a Palau?

Botifarra!

Va ser una revista genial i estava editada per gent del moviment veïnal. Es deia “Botifarra!” i va aparèixer a Barcelona quan més ho necessitava la transició democràtica. Era irreverent, crítica i popular. A les seves pàgines dominava el còmic: les tires gràfiques donaven vida a alguns personatges de la política municipal i a molta gent anònima i entranyable dels barris de Barcelona. El llenguatge directe i sarcàstic va suposar una fita per a la llibertat d’expressió, quan tot just sortíem de la dictadura i entràvem en l’estrena constitucional. Les associacions de veïns van impulsar aquest mitjà de comunicació tan positiu, que va resultar insòlit llavors i encara ho és quan es compara amb les capçaleres que han aparegut després.

L’experiència de “Botifarra!” va durar fins a començament dels vuitanta, i ja en els últims temps amb números monogràfics, que estaven dedicats a qüestions com l’especulació immobiliària, la situació de la dona, l’atur. Assumptes seriosos, però sempre enfocats amb una gràcia i una radicalitat insuperables. Sense el suport de la publicitat i sense amics entre els poderosos, l’etapa de “Botifarra!” va acabar. No així el seu record. Una recent exposició del Col·legi de Periodistes de Catalunya ha tornar a il·luminar els vells números i ha estat un motiu per repassar una part de la història, aquella que vincula una publicació a les inquietuds populars. Va ser una cosa mai vista això de fer botifarra a l’obscenitat dels especuladors, a les conspiracions de franquistes i a la manca d’escrúpols dels prínceps de la política. És d’imaginar que “Botifarra” també va ajudar a millorar les condicions dels barris.

Temps era temps. I si bé “Botifarra!” reposa a les hemeroteques, com a compensació ara hi ha cada setmana als quioscs una revista igualment valuosa. És “El Triangle”, un setmanari català que ha canviat la manera de presentar i d’entendre la informació política, social i cultural. La fórmula de “El Triangle” consisteix en bones i molt diverses fonts d’informació, una intenció crítica a prova d’entrebancs i un sentit de l’humor brillant. Aquest setmanari insòlit és la millor lectura per a qui vol saber tot allò que no acostuma a sortir al diaris i que hauria de publicar-se. Encara més sorprenent és que “El Triangle” hagi complert deu anys i que les seves pàgines tinguin cada cop més seguidors. Quin és el secret? El secret de “El Triangle” és que no li sap gens greu fer botifarra a tothom que s’ho mereix. Per molts botifarranys!

Van a per mi, vénen amb mi

Uns van a per mi, però altres vénen amb mi. Són dues cares de la moneda amb què es paga la vida associativa a Sant Cugat. Una és aquella cara intransigent i persecutòria, i l’altra, la positiva i esperançadora. I el cas curiós és que totes dues vessants estan relacionades amb una voluntat de millorar la nostra condició social: la primera com a conflicte, la segona com a construcció i èxit.

Van a per mi

“Van a per mi” és el lema alarmant, però totalment justificat, que hem pogut llegir a uns pasquins repartits pel poble. Van a per mi, em persegueixen, és a dir, persegueixen a algú que puc ser jo mateix, però que amb més probabilitat és altre, un veí, el company, l’amic o, fins i tot, un adversari. El mal generalment assetja els altres, els que demanen respecte a la seva dignitat com a col·lectiu, a l’okupació dels bens vagants (“mostrencos”, en castellà) com Torreblanca, a la discrepància davant el poderós govern, a l’exigència de preservació de la natura…

No sóc jo qui està amenaçat sinó els altres, aquells que okupen perquè no tenen casa, els que discrepen amb cordialitat o a crits perquè no tenen lloc ni veu a la casa de tots, o els que exigeixen aturar l’especulació perquè es queden sense patrimoni natural. No sóc jo, però podria ser-ho, perquè els que són perseguits —amb denúncies, detencions, campanyes d’opinió, diners públics, pactes secrets— defensen també el que és meu o resulta del meu interès.

Vénen amb mi

Per sort, hi ha l’altra vessant, la de les accions positives, aquelles que construeixen uns llocs de trobada social i de progrés. Val a dir que les coses no són tan simples com això. Però sí és cert que hi ha projectes i treballs que aporten unes condicions socials molt bones. I aquí podem esmentar dos exemples actuals i plenament oberts: el nou casal de barri de l’Ateneu santcugatenc i la constitució de la Federació comarcal d’Associacions de Veïns del Vallès. Els exemples ens aboquen a dos àmbits de la realitat territorial, la del barri i la de la comarca. En ambdós àmbits patim unes mancances notables. Al barri no hi ha equipaments, i a la comarca no hi ha coordinació veïnal. Millor dit, no n’hi havia de tot això.

Casal de barri de l’Ateneu

És ben coneguda la tasca cultural i cívica que fa L’Ateneu a Sant Cugat des de fa anys. Les dificultats materials i de recursos no han aturat l’empenta creixent d’aquesta entitat privada, feta amb l’aportació modesta i entusiasta dels veïns. L’Ateneu cobreix unes necessitats molt vives i supleix amb voluntarisme les greus mancances de política social del govern convergent. Ara, l’Ateneu ha obert un nou casal al barri més dens de Sant Cugat, el de l’Avinguda Cerdanyola (al número 29). A aquest barri castigat amb la desídia, la iniciativa social de l’Ateneu ha muntat una escola cívica per nens i joves. I ofereix una seu als veïns i a les entitats del barri, la qual cosa és doblement positiva. Dóna un espai i unes condicions fins ara desconegudes per als residents, i els incita a aprofitar un marc de treball i de lleure col·lectius. I, per altra banda, destapa un escandalós dèficit en equipaments i en projectes, que ja no es pot amagar mai més.

Federació comarcal d’A.V.

A l’altra extrem del barri hi és la comarca, una realitat també força desconeguda a Sant Cugat. Es diu que pertanyem a una comarca, però això val molt poc. La vida social sembla aliena a aquesta organització administrativa. La vida associativa també patia d’aquesta indiferència. Des de fa un parell d’anys, una coordinadora de Federacions locals d’Associacions de Veïns treballa per conèixer els problemes generals i les inquietuds pròpies. I aquest mes de juny, concretament el dia 30 a Santa Perpètua de la Mogoda, es constitueix la Federació comarcal. El seu objectiu és fer la xarxa veïnal dels 23 municipis del Vallès Occidental. El seu esperit vol recordar a tothom, i en especial a l’Administració, que “disculpin les molèsties, però la comarca existeix”. I que la comarca també la fa la FAV comarcal.

D’entrada, a l’acte de constitució, al qual han estat convidats tots els alcaldes, responsables del Consell Comarcal, dirigents de partits i de sindicats, se’ls vol exposar els problemes i les necessitats que tenim en tres assumptes bàsics: la sanitat, la telefonia mòbil i el transport. Les ponències que s’esposaran sobre aquests punts són el fruit madur i ferm del treball fet fins ara tot junts, els de la comarca. I la ponència de sanitat corre a càrrec Josep Maria Àngel, veí de Sant Cugat i ex regidor per IC-V.

Les ponències són un camí, un canal de participació, una proposta perquè els veïns “vinguin amb mi” i no “vagin a per mi”. L’anècdota d’escollir la seu de Sant Perpètua de la Mogoda com a amfitriona no és superficial. Una FAV vigorosa i un govern municipal d’IC-V, a Santa Perpètua de la Mogoda, ofereixen un model que admirem i enyorem a Sant Cugat.

El complex de fer aigües

La notícia del Complex

Els del Vallès som gent esplèndida i també —cal dir-ho tot— una mica fatxenda. Com diu el poeta, al Vallès quatre pins fan un bosc espès i amb tres turons ja tenim una serra. Què cal, llavors, per tenir un complex aquàtic? La resposta -ja la podeu imaginar- parla de la nostra proverbial indulgència. Dues piscines i un rentapeus fan el Complex Aquàtic del Parc Central. A algú li estranya que el nom resulti més llarg que la cosa? L’equip de govern ho veu molt natural.

A altres poblacions on es fa servir el diccionari de la llengua i on s’aplica el sentit comú, un complex aquàtic és un parc temàtic de l’aigua. És a dir, piscines a dojo, esport i lleure, restaurants, programes d’animació, instal·lacions cobertes i a l’aire lliure, aparcaments i zones de descans, serveis de bellesa i teràpies del cos. Però el que es preveu construir a Sant Cugat no és res de tot això. No és un Aqua Park estival ni un Caldea andorrà, sinó un senzill equipament que potser resultaria satisfactori (i si es confirma que es cobrirà a l’hivern) per a un petit barri.

Aigua mítica

Els parcs temàtics són un invent tan antic com la humanitat urbana. A Sant Cugat ja tenim projectat un gran parc temàtic del lleure, la gresca i la nit. Es diu Divèrsia. Demoment, es un fantasma que s’ha retirat i ja veurem per on ens sortirà. Però el parc temàtic més lúdic i antic de la història és el que es refereix a l’aigua i que té en la piscina la mare de l’invent. Els romans van deixar al país mostres d’aquest art refinadíssim de les termes, centres salutífers d’higiene i de cohesió social. Els negocis, les relacions personals, el lleure, la cura del cos, són alguns motius de la crida de l’aigua. Algunes cultures conserven intacte l’atractiu dels banys mentre que altres han introduït el gust per la platja, han suprimit la segregació de sexes i han minvat les barreres socials.

En la seva forma original, les termes han creat un àmbit urbà i cosmopolita i han eixamplat les fronteres del plaer i la vida col·lectiva. Quan un poble que havia malviscut sense una piscina inaugura una, les condicions culturals de la seva comunitat canvien molt. No es tracta de poder estar en vestit de bany homes i dones, ni de tenir una forma d’oci de la que havien de prescindir abans, sinó del fet de disposar d’una nova plaça pública, d’un espai de trobada i de lleure. La piscina és una eina de modernitat molt antiga i molt poderosa. Els parcs aquàtics són una infantilització d’aquesta sopa d’all de la vida urbana. I les atraccions aquàtiques d’altres parcs temàtics, al nefast gust Disney, són la corrupció del savi esperit de la cultura de l’aigua. Aigua pírrica.

Les útils comparacions

Per a gent de poble com jo, sense altre opció quan era nen que els rústics i perillosos banys al riu, nedar a les basses d’Alpicat, a Lleida, va ser una revelació. A la gent del Segrià no se li va ocórrer batejar les magnífiques piscines d’Alpicat amb el nom de Complex aquàtic, tot i que ho era de complex. (Estem parlant dels anys seixanta!) Es van estimar anomenar-les amb molta més modèstia: basses, tal com les deia la gent de poble.

Els temps corre i el confort és moneda corrent, en particular a municipis veïns del Vallès. Fins ara, Sant Cugat s’ha acontentat amb la iniciativa privada i una modesta aportació municipal. Aquesta fórmula no ha donat altra cosa que mediocres resultats. Però també és cert que aquest mal servei no desentona amb un centre de la vila indigne. Un consol ben conformista. Per sort, tot això està canviant. Amb vint anys de retard, però està canviant. Hi ha obres, col·locacions de primeres pedres i plans per treure el trànsit del centre.

Els avis de la piscina

També hi ha canvis dolents, que es callen per mala consciència. Aquest any 2001 ha suposat el final d’un avantatge per a la gent gran. Tenien accés gratuït a la piscina. I aquesta petita consideració animava a un grup de pensionistes -no gaires, però- a fer exercici a la piscina de manera regular. Això de la gratuïtat s’ha acabat de manera fulminant, per decisió del govern municipal, que no està per fer política social amb l’aigüa. Es considera car i innecessari. No ho veuen així els jubilats que anaven a la piscina. I uns quants d’ells van acostar-se a un ple municipal, per tal de dir la seva. La trista història és que el govern no els va voler ni escoltar. I van tenir que sortir de la sala de plens tal com van arribar, sense cap solució ni tampoc -costa d’entendre-ho, però- cap mostra de respecte per part dels regidors de CiU i PP.

Encara no havien marxat de l’Ajuntament, que l’alcalde va sortir de la sala de plens, potser per estirar les cames i relaxar-se o qui sap si el que volia era fer aigües. No s’esperava pas la sorpresa que va tenir. Al vestíbul es va trobar tots aquells jubilats, que el van fer escoltar el que no havia volgut sentit abans. I allò que anés a fer va tenir que esperar a què els avis en tinguessin prou.

La moralitat que s’estreu d’aquesta anècdota és que els regidors han de triar entre escoltar la gent amb una mica de respecte o bé anar a la sala de plens amb les necessitats satisfetes.

Una visita a la piscina

Fem mentalment una visita a la piscina de la Rambla del Celler. Un examen benèvol de la piscina del centre urbà faria enrogir de vergonya al més cínic, pel que fa a les instal·lacions, i elogiaria l’esforçat personal que hi treballa. Fa dos anys es va inaugurar un passadís claustofòbic, ronyós, que connectava la piscina amb el pavelló, i va merèixer una foto de portada a un mitjà de premsa local. Poc després, el globus que cobria la piscina va petar de vell un dia de tempesta i es va tenir que improvisar una carpa.

Mentrestant, qui s’apropi a la piscina serà rebut per una barrera arquitectònica d’esglaons troians. Hi va haver una festa per inaugurar la carpa i altres recursos nous, com ara un elevador dins la piscina per a persones amb disminucions físiques. L’anunciat elevador no s’ha instal·lat mai.

Terra pírrica

El denominat Complex Aquàtic està molt bé si es considera en la seva proporció. Significa que es comença a construir els equipament i serveis més elementals per a una ciutat com Sant Cugat. Benvingut sigui tot plegat, es digui com es digui. Però també ens fa pensar en què patim molts símptomes del complex de fer aigües. I això ja no està bé. El complex psicològic de fer aigües comporta no tenir el bon criteri o la dignitat moral per jutjar la realitat. Ens agrada molt exagerar sobre els nostres equipaments i serveis. Per això els bategem amb prosa solemne i… absurda. I ens oblidem de fer política social. Per això privem als pensionistes d’unes prestacions plausibles que tenien. I, finalment, confonem la propaganda i els lemes amb una ciutat sostenible i socialment desenvolupada.

Ara per ara, la nostra ciutat és més rural del què es reconeix. I, culturalment, resulta t més indigent del què és raonable. Terra pírrica. El que es segur és que no superarem el complex de fer aigües amb un Complex Aquàtic.