Sant Caugat ara

		Xavier Laborda Gil
		Lingüística. Universidad de Barcelona

Activitats: Sant Cugat

Sant Cugat ara

Articles de Xavier Laborda publicats a la revista Sant Cugat ara

“La ciutat dels veïns”, Sant Cugat Ara, 3 (X-1999) 30.

“L’alcalde té un admirador”, Sant Cugat Ara, 5 (XII-1999) 48.

“En cap CAP cap”, Sant Cugat Ara, 6 (I-2000) 36.

“Com et dic una co… et dic una hac”, Sant Cugat Ara, 7 (II-2000) 28.

“Adéu, déu etern i immoral”, Sant Cugat Ara, 8 (III-2000) 18.

“Marbella, meravella del Vallès”, Sant Cugat Ara, 9 (IV-2000) 44.

“Paraules de dolor, senzilles i tendres”, Sant Cugat Ara, 10 (V-2000) 40.

“Correus, altres límits”, Sant Cugat Ara, 11 (VI-2000) 60.

La ciutat dels veïns

Moltes de les coses que fem quotidianament queden entre veïns, com ara els encàrrecs que algú de l’escala fa per un altre, les informacions que altre forneix sobre assumptes casolans, que si necessito un bon lampista, que si em vull canviar els mobles, que no estic d’acord amb la taxa municipal de sanejament i vull saber com presentar la meva queixa, que busco escola per al meu fill i no tinc prou criteris per decidir-me, i així molts altres afers. Ja em deien el meus pares que això d’estar a bé amb el veïns era el primer que havia de procurar quan anava a viure a una casa, perquè no saps mai el que pots necessitar ni el que pots oferir tampoc, un consell no gens original ni possiblement necessari si tenim present que quasi tots els pares l’acostumen a donar, per bé que els fills semblin indiferents a una lliçó d’urbanitat tan genèrica, amoïnats com estaran aquests pel lloguer o per la intendència de cuina i bugaderia, coses aquestes molt més sèries i alhora pràctiques que un mer consell moral.

Que és bo estar a bé amb els veïns s’aprèn per l’experiència, es d’esperar que no quan ja és massa tard, a poc sensible que hom sigui a les asprors i delícies de la vida comunal. Pel que fa a l’aspror, s’aprèn a tolerar millor als coneguts que als passavolants, quan es fa fressa o embruten el carrer o aparquen el vehicle just on destorba; s’arriba a tolerar i en ocasions fins i tot a ser comprensius. Quant a les delícies, què hi ha de més satisfactori que distingir-se els veïns amb una salutació personal i una atenta predisposició.

No tot queda en els encontres informals i casuals de la gent de carrer, que hi ha molt de camí a fer plegats entre els veïns del barri: preparar i viure la festa major, tenir informació i veu pública per millorar el transport, la neteja dels carrers, els serveis sanitaris i escolars, la seguretat, la qualitat medio ambiental, la justesa de les taxes o l’assistència social, que ara no esmentaré tot el que caldria. Aquest camí té molts vessants d’interès, alguns ja dits i altres que hi afegireu vosaltres, i també té un nom, que és el de la participació cívica, un nom —tot sigui dit— que sona a cosa coneguda i massa inflada. Participar, participar, hom ja ho fa en les eleccions polítiques i amb les cartes als diaris, es pot argumentar per tal d’acontentar-se. Però participar signfica més, significa assabentar-se de les coses, parlar amb els altres i esbrinar els detalls, que tot això és molt convenient, i encara més subsegüent possibilitat de participar en la presa de decisions, que no ens ho han de donar tot fet i lligat des de l’Ajuntament o les altres institucions.

Allà, a la Casa Gran i a la més gran de Barcelona, tenen molta feina i qui sap si es prenen el suficient interès per les nostres coses. Només així, per l’excés de feina i l’ensopiment dels responsables, es pot entendre que a una població com Sant Cugat, amb uns cinquanta-vuit mil habitants —asseguren els entesos—, només hi hagi encara un centre sanitari o CAP, fet per a trenta-cinc mil habitants. Que les escoles públiques i en particular els centres de secundària estiguin a vessar. Que la contaminació sonora i atmosfèrica —pregunteu-ne als veïns de la Carretera de Cerdanyola pel que passa cada nit— posi en ridícul la bandera d’una ciutat saludable i sostenible. Que la conservació del medi ambient de Collserola o del patrimoni històric, arqeuologia industrial inclosa, sigui una incògnita. Que el centre urbà sigui encara una zona descurada i sense solucions per als vianants i per a la vida col·lectiva. Que avancem tan ràpidament en la planificació de tot el territori urbanitzable i tan lentament en els serveis bàsics.

De tot això en saben un xic o un molt els veïns, a poc que s’aturin a mirar el que els envolta i a comentar-ho. De tot això se’n parla especialment a les Associacions de Veïns, perquè allà arriben les peticions de consell o d’empara de ciutadans. Són entitats modestes les Associacions de Veïns, no ens hem d’enganyar, que potser només volen fer realitat el vell consell dels pares d’estar a bé entre el veïns, però portat aquest fi a uns termes de reivindicació del que és just, de solidaritat, i de defensa del nostre medi ambient i la qualitat de vida. Massa ambició?, massa solemnitat? Simplement, són unes entitats que desitgen una ciutat per als veïns, una ciutat de veïns. Però tot això sembla com aquell consell ociós i evident dels pares, que ja ho sabíem i no cal insistir-hi. Només una breu informació per acabar: a Sant Cugat hi ha més de quinze Associacions de Veïns, i ara volen fer ciutat aplegant-se en una Federació que faci sentir millor la veu dels santcugatencs. Justament com fan les nostres ciutats veïnes, Rubí i Barcelona. El més important, però, és que resulta una manera encoratjadora de fer el Sant Cugat d’ara.

L’alcalde té un admirador

També hi ha efectes positius de l’espectacle de la política. Un exemple: el nostre alcalde té un admirador i aquest seguidor no és del seu partit. Potser n’hi hagi més d’un, però conec un cas —i disculpeu que parli de coses particulars— perquè precisament es dóna a casa meva. Aquest admirador no pot ser ara per ara de gran ajut polític perquè, com que tot just acaba de fer els cinc anys, encara són verds els temps de la majoria d’edat i de l’exercici del dret de votar.

Però aquest nen respecta molt la figura de l’alcalde, a qui té posat en un pedestal, i puc assegurar que no hi ha en això cap influència directa ni interessada de la família. La prova d’aquest encís està en el fet que fins fa poc la criatura deia que de gran volia ser mecànic-bomber, una feina que em sobta, acostumat a pensar de manera simple com estic, per bé que reconec en aquesta etiqueta una fresca combinació de seny i de rauxa, de tècnica que produeix màquines i de l’èpica que presenta el bomber com a heroi urbà. Però tot es millorable i, a causa de les recents eleccions municipals i autonòmiques, les intencions de l’infant han canviat. Ara s’estima més esdevenir alcalde. I vol ser alcalde perquè ha copsat que aquest treball té un prestigi i un comandament que desborda altres projectes professionals.

És indiferent dir que el prematur aspirant a alcalde no té preferència per l’actual alcalde. Si pogués votar, no el votaria. I no pas per cap reflexió ideològica, ja que aquestes inclinacions seves són tan immediates i superficials com la simpatia que li desperta la foto d’un candidat a les banderoles, tot plegat un artifici visual de l’espectacle de la política. Amb tot, és l’espectacle de la propaganda als carrers el factor que ha fet pensar a l’infant en la cosa política com a feina desitjable.

L’anècdota és verídica, però resulta irrellevant perquè és totalment contradictòria del que passa socialment amb la política. I ha estat aquesta desproporció, aquest contrast entre l’esguard infantil i el badall dels adults, la raó per la qual he volgut exposar-la. Quan diem badall estem parlant del recel amb què es veu la política i de la manca de compromís social, però també de la manca de tarannà democràtic i de torre d’ivori de l’Ajuntament. Estem parlant de l’alta abstenció a les votacions i de les escasses demandes associatives, però també del malbaratament dels diners públics en campanyes falsament institucionals (Llibre d’Acció de Govern o “Catalunya, un país que creix”), de les taxes abusives i regressives (taxa de sanejament) o, per tal d’evitar-vos una llista que completareu al vostre gust, el menysteniment dels infants.

Els infants són una mostra de la vida política que tenim a la ciutat. Tenen els nens espectacles i parcs i exposicions municipals, però encara no són tractats com a ciutadans. No tenen la paraula ni se’ls reconeix la capacitat d’enraonar ni de constituir el seu parlament municipal. Que se sàpiga, però, que això no és cap ximpleria ni cap utopia, per l’experiència que ens mostren ciutats de la comarca. ¿És un consol afegir que l’oblit polític dels infants a la nostra ciutat es correspon amb l’absència de política participativa entre els adults?

Tornem a l’anècdota. El petit admirador de l’alcalde ha necessitat unes setmanes per rectificar novament la seva aspiració. Ja no vol ser alcalde sinó hectòmetre. Ser hectòmetre “és una cosa molt cansada”, diu, “perquè s’ha de córrer força” però que segurament ha de donar molta satisfacció. Sospito que ha tingut la inspiració de ser propietari de terrenys i promotor immobiliari, per altra banda una figura mixta que també és compatible amb el càrrec d’alcalde. Encara no ha imaginat el súmmum de la queixalada política i econòmica: alcalde-promotor immobiliari-president de futbol-etc.

Si el noi promet molt és potser perquè es practica una política de l’espectacle que el supera de bon tros. En un no res, aquesta lamentable política pot convertir l’admirador en un competidor, i el competidor en un predador.

En cap CAP cap

Colpejats per les calamitats del nou mil·leni, una gernació de esguerrats, indigents, ulcerosos, desnonats, comatosos, xacrosos i tota mena de pertorbats, es va aplegar al claustre del monestir. Havien forçat les portes i feien foc als racons, per a desesperació del conservador d’aquelles pedres sagrades. Però, la gent no mirava ja això perquè una cadena d’errors i de sabotatges per l’efecte 1000 havia fet de la ciutat una pestífera deixalleria i una rifa d’infeccions.

Els rumors van fer creure aquella colla de llardosos que al monestir hi havia algun remei prodigiós que ja no es podia trobar a l’albergueria, casal de caritat similar al nostre CAP, destrossada pels assaltants i abandonada a la seva ruïna. El batlle va decidir posar algú del seu consell al davant d’aquesta cort dels miserables i va triar al cap d’aplecs i romiatges, un home popular i enginyós que tenia botiga als porxos, mentre ell mateix es tancava amb les creus de Sant Jordi locals i altra gent solvent a la Torre Negra, una masia fortificada envoltada de bosc, ben acompanyat de metges privats.

El dissortat regidor, que no sabia si havia estat triat o traït pel seu cap, en accedir al claustre i pujar amb cames tremoloses a un pedrís va prendre la paraula. Una cosa li acabava de passar pel cap: es deixaria d’acudits i passaria a dir una trafolleria descomunal. “Les coses al poble han anat cap per avall”, va reconèixer. I amb més força a la veu, continuà: “Però, ¿hem d’estrènyer el cap per això? Jo no em resigno!” Els comentaris de desaprovació que havia sentit eren ja un “Al·leluia” de bona part de la gent que l’invitaven a descobrir-se. “Sé un secret antic, pel meu art en anatomia animal. Puc fer una medecina amb els ossos esclafats i les vísceres dessecades de qui estigui més malalt de vosaltres.” L’admiració i l’estupor van ser una sola cosa en la remor dels desgraciats. “Ara bé, perquè el remei funcioni no ens hem d’equivocar de malalt”.

En alguns la por de ser sacrificats fou més poderosa que l’esperança de guarir, i pel cap baix un centenar de pobres van deixar el recinte. Envalentit per l’efecte, l’astut polític simulà que buscava la víctima adequada. I allà per on es passejava s’aixecava gent curada miraculosament que feia cap al carrer panteixant i ensopegant. I així tots, fins que no en va quedar cap ni un al claustre i només se sentia el cant joiós del metge que guaria, com qui diu, a cops de bastó. Poc temps després era nomenat ni més ni menys que Cap d’Ala de la cort dels miracles. I vet aquí un cop, i vet aquí un CAP, i aquest conte s’ha acabat.

Val a dir que la historia de l’any 1000, per bé que pertanyi a la millor tradició teatral, no té cap ni peus. I cal afegir que en res s’assembla als afers de la nostra sanitat del 2000, com no sigui que descriu inversament la realitat. És cert que al CAP de Sant Cugat hi ha una cort de gent que ha d’esperar quinze dies per veure el metge de capçalera i sis mesos per a una visita de l’especialista. És cert que molts escullen anar a urgències i allà fan petar la xerrada un parell d’hores o més, perquè hi ha cua i perquè cal oblidar-se del servei domiciliari. És cert que l’efecte 2000 s’ha anticipat una dècada a Sant Cugat, ja que el CAP construït per a trenta mil persones el 1987 s’ha quedat en poc temps fet un nyap a causa del creixement de la ciutat. És cert que aquí els que tenen una malaltia de pa sucat amb oli són les víctimes del sistema, perquè el que cal és acreditar una cosa greu per tal de tenir una bona atenció mèdica. Per tant, en cap CAP cap el que la vella història del mil·leni explica. Ah!, això val també per a la versió que altres expliquen i que inclou l’arribada immediata de l’efecte 3000, que provoca l’encongiment de la xarxa de la sanitat pública i la seva reconversió en un exòtic desert o, si més no, en una cort dels miracles.

Com et dic una co… et dic una hac

Doncs, mira Pasqual, Paqual local, què rares són les relacions de la gent que feu discursets polítics, que tant aviat us claveu puntades de peu com quedeu per dinar d’amagat o munteu junts un espectacle que afalaga la vista. I si no t’ho creus pensa en les fintes que es fan el José Mari i el Jordi, que ara fan esgrima amb les banderes i després s’apleguen cofois a la floristeria de la Constitució. Perquè com et dic una co… et dic una hac.

A Sant Cugat, però, no vam tenir lluita de banderes entre el Lluís i la Berta, tan diferents com són i tan ben avinguts. Qui sap si uns i altres arribaran a anar en una mateixa llista, que si uns diuen que España va bé altres sostenen que el país va creixent, va millor. Perquè com et dic una co… et dic una hac.

El que no sé és perquè tenim el sol més car de Catalunya, que així ha estat com ha pujat als núvols el preu de l’habitatge. Quant ha pujat en un any, Pasqual?, que tu de números entens molt. Un quinze per cent? Un molt per cent? Però no jo no ho entenc, perquè el José Mari va dir que fent urbanitzable tot, Torre Negra inclosa, els preus de les cases serien un conte de fades. I dit i fet, que per nosaltres no ha de quedar pam del municipi per vertebrar ni urbanitzar. Però, res, una pila de noumarxats pobres i sense casa no saben aprofitar-se d’aquest peixet. Perquè com et dic una co… et dic una hac.

Abans hi havia Promusa per fer cases de promoció. Ara, quan no hi ha terreny públic per edificar, l’empresa municipal fa carrers. Del totxo es passa a l’asfalt i a veure, Pasqual, qui deslloriga aquest embolic de desaparicions i transvestisme. Perquè com et dic una co… et dic una hac.

També és el cas de la taxa de sanejament, que ha mort sense un epitafi ni una disculpa per la nosa que va causar. Enderroquem la roïna taxa! Així ho van demanar i prometre tots menys el que la va inventar. Però, com que les ànimes més conservadores són les més volubles, els populars han fet de parteres de la nova taxa de residus, sense remei una taxa ben bruta per obra i gràcia de l’equip habitual. Perquè com et dic una co… et dic una hac.

I l’equip habitual, que tan bé coneixes, Pasqual, governa una ciutat ben cara. En impostos, la més heavy en moltes milles al voltant. En okupes, la més inn i de més bon to, perquè a la joia del monestir hi tenim búnquer i indústria dels okupes institucionals de la Gene. En sanitat, la més privée, perquè en cap CAP cap el que cap en aquest CAP dels disbarats. I en tresoreria la cosa canvia molt de color: en paraules de l’alcalde, la cosa pública de Sant Cugat és una de les més pobres. Perquè com et dic una co… et dic una hac.

Però tu, Pasqual, que tens enginy de zoo, visió panoràmica i humor d’ozó, no et deixis vèncer pels contratemps o les crítiques implacables; tampoc per l’endeutament multimilionari ni per les mancances a grapats. I dóna’ns un nou motiu publicitari de la ciutat, per inscriure’l en marbre juntament amb aquell altre de “Sant Cugat, hotel de cinc estrelles”. Perquè, Pasqual, com ens dius una co… ens dius una hac. I jo, en conseqüència, com voto una co… voto en blanc.

Adéu, déu etern i immoral

Diners?, no, d’això no tractem aquí! Hem d’assegurar que aquí no parlem de diners sinó d’una cosa ben diferent que és diu justícia i d’un procediment consultiu que s’adiu amb la democràcia. Parlem d’Adeú deute extern, un moviment popular que demana la condonació al Sud del deute. I parlem de demanar l’opinió de la gent i de que aquesta opinió sigui respectada pels poderosos.

D’entrada, per això de marcar una referència de comparació, volem incloure una nota sobre la nostra comunitat. Cada nou ciutadà que s´inscriu al padró de Sant Cugat assumeix un deute de 160.000 pessetes o, el que és el mateix, una família de quatre membres participa en 640.000 pessetes d’aquest deute de nou mil milions. Fa de mal dir quin percentatge del gep correspon a inversions útils, a projectes dubtosos i a vaporització de capitals. Fins i tot costa saber en quina d’aquestes partides s’ha d’incloure despeses tan generoses en propaganda com el costós Llibre d’acció de govern municipal (seixant milions?) editat l’any passat.

Però nosaltres vivim al Nord i aquests deutes no són eterns, a diferència del que passa als països del Sud. Aquí no hem de tancar escoles i centres sanitaris per tal de retornar els interessos dels préstecs (cinc-cents milions anuals). Però al Sud les severes retallades en serveis és causa de ka mort de inc-cent mil nens a l’any. Aquí pagarem als bancs més del que hem rebut perquè cal retribuir-los, però en cap cas no arribarem a pagar quatre o cinc vegades més del capital rebut, cosa que sí succeeix al Sud. Aquí és impensable que la major part d’aquests diners es destinin a compra d’armes, l’enriquiment dels dirigents, la corrupció política, la degradació ambiental i en definitiva, a l’agreujament del deute. Aquí l’endeutament no ens porta a la pobresa; en tot cas, a l’austeritat. Al Sud, però, condemna més de mil milions de persones a la misèria, la guerra i la desesperació.

Havíem dit que no parlarien de diners i sembla que no fem altra cosa que esmentar-los. Però no és així. La plataforma “Adéu, deute extern” demostra que el deute no és una qüestió de diners i que la seva solució no està en un gest de caritat. No és una qüestió de diners sinó de justícia, perquè no són els pobles del Sud sinó nosaltres els qui tenim un deute econòmic i moral: espoliació colonial, explotació neocolonial, contaminació medi ambiental. Et aquí les raons del nostre deute, que és econòmic i ecològic. La condonació no resulta un acte de virtut nostra, sinó una acció de justícia. I també, una pràctica democràtica molt important per a la ciutat de Sant Cugat. Per què? Perquè una consulta popular com la del deute extern significa que la gent prengui la paraula en aquest diàleg consultiu i que faci respectar als poderosos la seva decisió.

El 12 de març, tot coincidint amb les eleccions al parlament espanyol, trobarem al carrer taules amb paperetes on podrem respondre a aquestes tres preguntes. ¿Esteu d’acord amb què el govern espanyol cancel·li totalment el deute extern dels països empobrits? ¿Esteu d’acord amb què l’import del deute cancel·lat sigui destinat pels països del Sud a projectes de desenvolupament humà per a la seva població? ¿Esteu d’acord amb què els tribunals investiguin l’enriquiment il·lícit que els poderosos del Nord i del Sud van realitzar dels fons prestats, i que aquestes quantitats siguin tornades als seus pobles?

Tant de bo diguéssim adéu a aquest deute etern i immoral.

Marbella, meravella del Vallès

Araceli, que viu a Marbella i a més és la meva sogra, m’ha demanat que els hi expliqui coses d’aquesta ciutat. A Marbella es va inaugurar fa uns anys un fabulós Centre Cultural. Els pregoners esbombaren que era tot un prodigi d’arquitectura funcional i de serveis avantguardistes. L’Ajuntament edità un opuscle en què es desfeia en autoelogis. Per primer cop la ciutat comptava amb un complex dissenyat per assolir la màxima qualitat, que estava dedicat a la música, el teatre i els llibres. El cost de tot plegat encara l’estan pagant els veïns. Però, en una ciutat provinciana i mig apagada, ¿qui es podia resistir a aquesta meravella?

I, com l’avinentesa ho recomanava, l’edifici es va anar inaugurant per parts i amb la presència d’autoritats, joioses de repetir. Com les carreteres d’ara, el Centre Cultural va permetre a la gent de rang desfilar quasi mitja dotzena de cops, per tal de beneir, ni que fos laicament, les santes pedres de la cultura a Marbella. Un dels serveis era el teatre-auditori, que, com el seu nom indica, val per a cort de comèdies i sala de concerts. I encara aquest va merèixer dues inauguracions oficials. A la primera el cap del país no hi va poder assistir, però la convocatòria no es va ajornar, no fos que es ferís la sensibilitat dels marbellencs.

A la segona temptativa, es va aconseguir la veritable consagració del teatre-auditori, es a dir, una inauguració amb tots els ets i uts: la glamurosa participació del president autonòmic i una actuació que feia patxoca. En veure una sala de butaques tan gran per a una ciutat mitjana, el president va dir en el seu discurs que el problema seria a partir d’aquell moment trobar espectadors per omplir el teatre. Aquest comentari prudent va ser considerat per l’alcalde marbellí una impertinència d’escèptic. I sense anar-se amb embuts, l’alcalde Cil i Cil, és a dir, del partit Complaença i Lacticini, li va engegar al president -també de Cil- un sermó sobre la solvència de la seva política cultural.

L’anècdota, verídica i registrada a les hemeroteques, és una mostra del grau de suspicàcia i de miopia que es pateix. La Marbella oficial destaca per la seva suspicàcia i irritació davant del raonament crític, ni que vingui del mateix president. I també es distingeix per la miopia o la irresponsabilitat de una ciutat API, una ciutat de la grua, el totxo, la mastaba del Centre Cultural i els plans d’hipogeus per a cotxes.

Probablement res de tot això sigui prescindible: construcció de barris, edificis de serveis, aparcaments soterrats… Però cal veure en quin ordre i amb quines funcions es doten aquests equipaments. És clar, si ens poséssim reformistes deixaríem de ser Marbella, la Marbella del Vallès. I què guanyaríem, llavors? Guanyaríem en una gestió transparent. En un accés de les entitats locals al Centre Cultural o en una promoció d’aquestes entitats perquè treballin i millorin les seves seus. En un preu de les entrades més assequible a la majoria dels veïns. En una promoció de la cultura més viva, participativa i popular. En un accés general a la biblioteca, a la música, al teatre, a la dansa.

Però som a Marbella, on primer es posa la cirera -queda molt bé a la foto oficial- i qui sap quan arribarà el pastís, un pastís al que voldrien ser convidades tantes persones que ara estan excloses. No es tracta ara de criticar que un disseny arquitectònic tan elogiat encara no tingui unes oficines perquè algú es va oblidar de projectar-les o de demanar-les. No es tracta tampoc de criticar que els veïns paguen amb els seus impostos uns cent milions a l’any perquè funcioni. Que la seva estructura no permeti un ús divers i econòmic, per a espectacles de petit format i per a escola d’artistes locals. Que les actuacions que es programen tinguin un preu massa alt per a una part considerable dels veïns de Marbella del Vallès. O que el Centre hagi editat l’any passat una luxosa memòria, en la què es malbaraten els diners i es confon informació amb publicitat enganyosa.

Però sí cal criticar que la biblioteca sigui un remei tan inútil per a la set cultural de la ciutat com una cullerada d’aigua per a un deshidratat. El deshidratat és la figura que representa més de deu mil socis de la biblioteca! Una biblioteca amb pocs llibres, manca d’espai per a rebre més llibres o per taules de consulta, i unes condicions de lectura dolentes.

I cal criticar també que en el control públic del Centre Cultural, per posar un cas, no tinguin accés les entitats veïnals del centre urbà, tot i que representin més del vuitanta per cent de la població. O que l’actual constitució del consell d’administració no permet la revisió del model marbellí en cultura. Fins aquí he dit el que m’ha suggerit l’Araceli. Potser altres veïns de Marbella tindreu a dir més coses sobre els cinemes, el teatre-auditori i el conservatori. Què hi dieu?

Paraules de dolor, senzilles i tendres

Maria: Quan un pacient vol ser atès per un refredat, es veu obligat a anar a urgències. Però, els metges d’urgències no coneixen el teu historial.

José Luis: Abans, si tenies febre, el metge et visitava a casa. Ara no ve fins que et mors. Aquest sistema és retrògrad.

Carmen: Em sap greu que cada cop que vols demanar hora de visita triguin hores en respondre el telèfon. O que l’hora més pròxima sigui per dintre d’una setmana i, en el cas dels especialistes, de tres o quatres mesos més.

José: Falten serveis. Fa un any que estic esperant una revisió oftalmològica.

Crescencia: Estic en llista d’espera per l’oculista i mentrestant he hagut d’anar dos cops a urgències. Tinc 77 anys i no puc desplaçar-me, però l’oculista rep a Rubí.

Pere: Quan necessites el metge de família, t’envien a urgències perquè aquell només fa visites concertades. ¿Com puc saber amb antelació que em posaré malalt? Per cert, caldria un servei de radiologia per a urgències.

Mari Carmen: Porto tres anys demanant hora per a la visita ginecològica anual i sempre em trobo que les llistes estan tancades. Si la prevenció i el control són les dues eines bàsiques contra la malaltia, eines però que no hi són a Sant Cugat, ¿què puc fer?

Montserrat: Un dia que era sola a casa vaig patir un atac de lumbàlgia, però el servei d’urgències em va negar l’assistència domiciliària. Això em va sorprendre perquè provinc de Barcelona i allí el 061 funciona molt bé. En fi, que vaig patir vuit hores a casa desatesa. Molt agraïda.

Conxita: Serveis en general molt massificats, fins i tot urgències.

José: Ciutat de cinc estrelles i serveis de dormitori del tercer món. ¿Com s’explica això?

Josefa: Demano que, quan estigui malalta, em visiti el meu metge abans de 48 hores, tal com és l’obligació de l’ambulatori, i que per una grip no em facin esperar dues hores i dos quarts a urgències, com em va passar.

Álvaro: Las llistes d’espera són tan llargues que, quan et toca, o t’has mort o t’has curat.

Ferran: Després d’esperar sis mesos per l’oftalmòleg de Rubí, quan vaig arribar ni em va mirar la vista perquè m’havia descuidat a casa les ulleres. M’hauré d’esperar sis mesos més. A banda d’això, crec que estan destrossant la sanitat pública a Catalunya.

Joaquim: Els serveis estan constantment col·lapsats.

Elke: Falten serveis d’especialistes. I del servei de les ambulàncies és millor oblidar-se’n.

Josefina: Ratifico tot el que s’ha dit i proposo que la nova Àrea bàsica de salut que falta sigui gestionada directament per l’ICS i no per una mútua.

Rosario: És depriment que per qualsevol intervenció hagis d’anar a l’hospital de Terrassa.

Marta: Estem dos mesos esperant ser visitats per un especialista —en el meu cas, reumatòleg— i, quan per fi arriba el dia, en menys de 5 minuts ens fa la revisió i ens diu que si tenim algun trauma infantil. !Per favor, més serietat¡

Andreu: És impossible fer-se una ecografia en un temps raonable. I pel que fa a rehabilitació, el servei hauria d’adaptar-se a la quantitat de gent que hi ha d’anar.

Mª. Ángeles: Trobo fatal haver d’esperar més d’un any per a una mamografia i que no em visiti quasi mai el metge titular; en el meu cas, el metge ……

Lluís: Et fan les mínimes proves i, si et continues queixant, et diuen que t’han de fer més proves. Llavors t’envien a l’especialista, és a dir, que tornes a començar de nou. I així han passat 4 mesos, i encara no he acabat.

Catalina: Des de fa 18 mesos estic en llista d’espera per operar-me d’una berruga a la parpella. Truco i truco i em diuen que encara no em pertoca.

Eduard: Tenia una hèrnia petita, i he estat en llista d’espera un any Ara l’hèrnia s’ha fet important i el mal ja està fet.

Concepció: Trobo que hem de demanar que es respecti els drets dels usuaris de la sanitat. Ser atesa abans de 48 hores pel metge de capçalera. Tenir ràpida assistència a domicili o d’ambulància quan calgui. Ser visitada en pocs dies per l’especialista i a Sant Cugat. La construcció d’un nou CAP, ja.

(La Federació d’Associacions de Veïns de Sant Cugat -Pl. Pep Ventura, 1- ha recollit aquestes queixes i set-centes més dels usuaris de la sanitat pública. I ho continuarà fent mentre no hi hagi una solució a aquesta situació escandalosa i insostenible. Gràcies per la vostra confiança i franquesa. Heu dit paraules justes, paraules de dolor, senzilles i tendres.)

Correus, altres límits

Correus és un alien que ha obert la nostra població a d’altres límits. D’entrada, Correus ha estat un tema que tard o d’hora te’l trobaves a la secció de cartes al director del diari. A totes les cartes es feia la mateixa pregunta, es a dir, pel parador desconegut de Correus. Però els lectors no eren els únics ingenus, ja que també els periodistes parlaven de Correus quan patien sequera de notícies, malgrat que res era menys motiu de notícia que el estrambòtic servei postal a la ciutat. Correus ha omplert les pàgines quan les notícies eren de vacances, però també ha permès salvar els silencis incòmodes a l’ascensor o a la cua de reclamacions contra la taxa de residus. L’acord fraternal que ha propiciat correus deixa en ridícul les habituals converses sobre el temps, el Barça o el Sant-Cugat-ciutat-de-cinc-estrelles.

I ja és hora de reconèixer que això de correus ha acabat sent un assumpte que es fa estimar. Potser per aquest mèrit indiscutible, el seu director a Catalunya -i resident a Sant Cugat- va anunciar a principis d’any més sorpreses i noves emocions. A aquestes alçades de la història postal, ja és vulgar parlar de cartes amb retard de mesos o de diaris amb els mots encreuats que arriben a casa del subscriptor resolts per una mà desconeguda. Són coses que no dónen per a una carta de protesta al director i encara menys per a una crònica d’agost.

En concret, el directiu de Correus s’ha proposat que els santcugatencs visquin altres límits, els de la dimensió desconeguda de Correus. La primera novetat, com tothom sap, ha estat convertir la ciutat en la primera oficina de l’Estat que, sense ser capital de província ni tenir categoria d’administració, té més d’un districte postal. Sembla que per a un sol codi postal hi havia massa carrers i barris. El canvi, però, no ha estat prou destacat i cal esmenar l’error: Sant Cugat ha inaugurat la reforma espanyola de la codificació postal. I ara un apregunta. Que no meriex aquest esdeveniment que els geganters facin un caparrot al·lusiu?

Hi ha encara més canvis insòlits. Els carters necessitaran més detalls a l’adreça i per aquesta raó es farà una segona reforma del sistema, que ja està en estudi. A més del districte postal, es parla d’incloure la indicació de la secció. I això, per què? Perquè fins i tot els cinc dígits del districte postal són poca cosa per a nosaltres. A Barcelona o a Barakaldo n’hi ha prou, però no aquí. En paraules del directiu, això de Sant Cugat és excepcional i calen solucions singulars.

Per ara, es parla de tres solucions. La primera consisteix en identificar la secció amb els números de la secció electoral. No la recomanem de cap de les maneres. També s’ha suggerit parcel·lar el municipi segons la ubicació de les antigues masies; per exemple, Cal Candu, Can Cabassa, Masia Torreblanca, la qual cosa permetria recuperar la memòria de l’origen agrari. Aquesta denominació del mas podria ser acompanayada o fins i tot substituïda pels magnífics dibuixos que Joan Tortosa va fer de les velles masies. Una icona val més que mil números.

Una tercera possibilitat és la d’assignar a cada secció el nom d’una entitat santcugatenca, com ara Maulets, Centro Castellano-Manchego, Club Muntanyenc o Pipa Club. En aquest cas, tot són avantatges, que es resumeixen en un de ben simple: així és fan arrels locals. Però també comporta altre profit: les entitats escollides es comprometrien a instruir els carters tant sobre els carrers de la seva zona com sobre la història de l’entitat patrocinadora, així com invitar-los als seus actes. Per exemple, Correus seria present al concurs de cartes d’amor i desamor que organitza el Centro Castellano-Manchego.

Correus de Sant Cugat, que no para de pensar en la millora del servei, és ja un fenomen paranormal d’àmbit estatal i més; algú ha dit que és tota una escola de reciclatge per a la doctora Scully i els guionistes d’Expedient X.En aquest laboratori nostre es pot trencar els límits de la innovació postal. La nova seu de classificació, els nous codis i les modernes seccions deixaran petit el millor invent de Correus a Espanya i injustamnet oblidat. Això era l’any 92, i la idea consistia en no fer servir les bústies grogues del carrer per enviar les nostres cartes, sinó en dipositar-les a una bústia de casa perquè el carter les recollís quan vingués a repartir. Per descomptat, aquesta genialitat no es va portar a la pràctica, per la senzilla raó de què la gent rep cartes però no n’envia cap. Si no fos així, si fos que la gent enviés cartes, Correus ja hauria fet parar a l’estació de Coll-Favà els trens de mercaderies i també el ja desaparegut dels residus nuclears perquè hom introduís les cartes a la bústia del vagó postal. Una vella pràctica, la del tren correu, que de recuperar-se aquí podria accelerar l’arribada del tren. O arribarà abans el polèmic túnel d’Horta? Més fenòmens paranormals a Sant Cugat, l’Alien hotel de cinc galàxies.