		Xavier Laborda Gil
		Lingüística. Universitat de Barcelona

Activitats: Congressos

Televisió i sofistes:

notes sobre la paraula, el silenci i el soroll

Xavier Laborda Gil

V Jornades Educatives de l’Observatori Europeu de Televisió Infantil

Observatori Europeu de la Televisió Infantil — Novembre de 2001, CCCB, Barcelona

Cultures pedagògiques de la comunicació

/versión en castellano/

En la riba docent

Participar en les Jornades Educatives de l’Observatori Europeu de Televisió Infantil, sota el lema de les “Cultures pedagògiques de la comunicació”, comporta el goig de viatjar a un lloc de trobada especial. Perquè és un lloc que està a l’altra riba d’aquell en el que alguns professors impartim assignatures de lingüística i comunicació. Les Jornades Educatives ofereixen una ocasió impagable per realitzar tot allò que no se sol fer i que tant es troba a faltar en el treball anual amb els estudiants. Permeten considerar els punts de vista de molts professionals de la comunicació. Estimulen l’assimilació de codis i obres acadèmiques, artístiques, periodístiques i gestores. Però, potser el que resulta més valuós d’aquestes Jornades per a mi és la confrontació amb les seves pròpies seguretats i l’exploració de dubtes i inquietuds noves en el seu treball. Ha passat aquest autor d’una riba a l’altra, la de la televisió i les cultures pedagògiques de la comunicació. I, a causa del que ha conegut des d’aquesta banda del riu de la comunicació, se sent interessat per revisar el seu treball docent. El relat d’aquest examen és el que ofereix als companys de les V Jornades Educatives de l’Observatori, amb l’esperança de reflectir algunes analogies entre el món de la comunicació i de l’ensenyament, i, més particularment, el món de la televisió i el de l’ensenyament de la retòrica com a cultures pedagògiques de la comunicació.

Un propòsit de l’ensenyament de la comunicació és practicar allò que costa, allò que no surt bé, allò que necessita d’un bon domini teorètic i pràctic alhora. I un mode concret d’enfrontar-nos a aquell propòsit és considerar dos camps d’activitat i un principi. Els camps són el dels discursos públics i el del cultiu d’una gran diversitat de gèneres. El principi es refereix a l’aspiració d’impregnar-se de l’art, de les seves produccions literàries i videogràfiques, principalment, i de les seves propostes provocadores. La retòrica i l’oratòria són la rúbrica sota la que acollim aquest tipus de pràctiques. I ens mouen a pensar i exercitar la comunicació com a paraula, com a silenci i com a soroll. La paraula i el silenci formen dues etapes felices i productives de la comunicació, mentre que el soroll pot entendre’s d’un mode físic i també metafòric, en el sentit d’impediment de la comunicació.

Paraula que crea l’espai públic

Segueix plenament vigent entre nosaltres el model dels sofistes, aquells filòsofs i pedagogs de la Grècia clàssica. Podríem completar la targeta de presentació amb l’expressió del “model dels pedagogs grecs, posat al dia en temps de la televisió i la telemàtica”. I resumim aquest model en dos realitats d’ús comú en la docència: el faristol i els gèneres. El faristol és un suport o un moble on es col·loca un llibre o un escrit per poder llegir amb comoditat. Els gèneres són realitats virtuals de creació literària i oratòria.

El faristol és un instrument que reuneix les característiques de la comunicació pública. Ens és útil per facilitar la lectura de textos o notes en una exposició. Quan s’utilitza el faristol, el parlant es converteix en orador, en un agent de comunicació que pronuncia un discurs elaborat, eloqüent i persuassiu (Bentley, 1964). Els alumnes l’utilitzen no només amb una finalitat pràctica sinó també simbòlica, ja que així representen una funció pública de la comunicació davant d’un auditori de companys i convidats. L’orador es troba de peu i es lliura al seu públic o, considerant-ho a l’inrevés, intenta que el públic li ofereixi la seva atenció i la seva adhesió, que és una altra forma de lliurement. La lectura en veu alta que es practicava a l’escola tradicional és un costum infreqüent en el nostre sistema escolar, i la declamació sembla pura arqueologia. No obstant, considerant la limitació de les pràctiques mecàniques, la lectura en veu alta de poemes, relats o informes és un procediment profitós. A un grau més enllà es troba la producció de discursos. L’alumne és un orador que pronuncia discursos de circumstàncies (elogi de festa, homenatge, brindis, acceptació d’una distinció, etc), discursos judicials. Exposa, narra, argumenta, exemplifica, detalla, conclou i exalta l’ànim dels oients. Per fer aquestes pràctiques d’oratòria és molt útil el visionat de vídeos amb discursos d’aquests tipus. I també usem la gravació de les peces oratòries per examinar després els punts dèbils i forts de l’exposició, la teatralitat, la mirada, la cadència, la postura i el gest.

Els gèneres són un magnífic regal de la tradició literària i formativa (Vives, 1532), que proveeix les persones d’una gramàtica per a la interpretació i d’un cànon per a la creació. És sabut que en el món acadèmic se sol usar i abusar d’uns gèneres, com per exemple, la monografia i l’examen, mentre que es negligeixen altres i per afegitura es perd elasticitat receptiva i productiva. En el nostre programa docent ajudem el cultiu d’altres gèneres, amb una doble intenció. Per una banda, s’aconsegueix aplicar altres models estilístics i formals (Morera, Solsona, 1997). I, per altra banda, com a conseqüència d’una major atenció als formats, es pot aconseguir uns continguts millor pensats i expressats. Una mostra dels gèneres que desenvolupem en els cursos de lingüística i retòrica són la ressenya, la memòria de curs, el relat i el flyer.

La ressenya és una notícia crítica de presentació i valoració d’una obra. Per realitzar-la, ens atenem a un format periodístic, que és viu i didàctic; i proposem ressenyar obres (articles o llibres) del programa per obtenir un coneixement apropiat del seu contingut. La importància de la ressenya està en què ha de saber comunicar amb claredat i perspicàcia, no només el contingut de l’obra, sinó també la seva relació amb el pensament contemporani.

La memòria de curs recull una síntesi d’allò après i substitueix l’examen final. Si l’alumne realitzés una conferència on es resumís els trets bàsics del curs, ja tindria el cos central de la memòria. Tanmateix, s’ha d’afegir una part que va més enllà d’allò fet en el curs i que és un projecte d’investigació. En el projecte, l’alumne proposa un tema i un procediment d’investigació, una bibliografia bàsica i uns continguts previsibles. La finalitat del projecte no és realitzar-lo, doncs no dóna temps per a tant, sinó planificar un mode específic i personal d’aprofitar els ensenyaments del curs. La síntesis –recapitulació- i l’anàlisi –projecte d’investigació- formen les dues facetes de la memòria de curs.

La narració i l’argumentació són les dues modalitats fonamentals de la comunicació. A cada una d’elles corresponen les notícies de successos i els pamflets. La notícia de successos és un relat que ens permet realitzar exercicis d’escenificació i d’interpretació. I el pamflet o l’octaveta expressa un pensament i proposa un missatge publicitari o propagandístic.

Silenci que comunica

La paraula s’expandeix amb el cultiu dels gèneres. Però un element que forma part del llenguatge verbal és el silenci. La pràctica del silenci ens instrueix. El silenci fa diverses funcions comunicatives: connecta, crea afectació, revela, avalua o resulta d’una activitat. Permet connectar entre els seus interlocutors o amb l’audiència. Crea una afectació o un clima psicològic especial. Revela sentiments, actituds o processos mentals. Indica uns instants de reflexió o de valoració per part del subjecte. O bé, finalment, és la conseqüència d’una activitat física.

El silenci pot ser l’absència de paraules o l’absència de sons. El silenci pot consistir, per exemple, en la supressió del so en una gravació videogràfica d’un discurs. En aquest cas, podem fixar-nos en els gestos de l’orador i en els codis de la comunicació no verbal. Un aspecte que ens interessa molt és el control del moviment. Sol passar que els nostres alumnes realitzin petits desplaçaments al voltant del faristol, balancegen el seu pes sobre alguna de les cames o es balancegen sobre la punta dels peus i els talons. Desitgem evitar aquests moviments en discursos breus per aconseguir així una imatge de serenor, fluïdesa i eloqüència. La filmació de les peces oratòries i la seva reproducció sense so és un tipus d’exercici que ens permet analitzar la qualitat de la comunicació no verbal (facial, gestual i postural). També visionem fragments televisius d’actes públics o de programes de notícies; per exemple, utilitzem material de l’informatiu infantil Info K, del canal autonòmic català. L’oratòria es basa en l’expressivitat dels recursos no verbals. I el silenci ensenya a detectar el seu valor.

Ensenya el semiòtic Sebastià Serrano (1999) sobre la importància que tenen el silenci i la comunicació no verbal en certes circumstàncies. Es refereix, per exemple, a la relació entre sanitaris i pacients quan aquests, en un estat crític de salut, reben cures pal·liatives del dolor o de la degeneració neurològica (Presència, 8.11.2001). En aquesta situació, els pacients poden patir grans dificultats per comprendre les paraules, sigui perquè aquestes composen missatges massa abstractes o perquè la merma sensorial no permet als destinataris ni captar les paraules. Però solen conservar desperts els sentits que van adquirir primerament en la seva infància, els del tacte i l’olfacte. I són els missatges del sanitari dirigits a aquells sentits a través del contacte tàctil, els que més fàcilment pot rebre i agrair el pacient. Són missatges que poden comunicar-se en silenci o juntament amb paraules.

El silenci figura en les arts. En el cinema i en la música, a través de les pauses o els lapsus. En la pintura i en l’arquitectura, amb els espais buits i despullats. En el teatre, amb el mimdrama o les performances sense text. I amb aquestes manifestacions artístiques podem enriquir la nostra formació comunicativa i oratòria. L’ús de vídeografia apropiada és un procediment profitós per exposar-se a la provocació de l’art i a l’exploració del silenci com a recurs comunicatiu. Utilitzem tot tipus de materials artístics. Entre ells es compten els guions teatrals sense diàlegs de Samuel Beckett (1), els vídeos de performances del ciberartista Marcel·lí Antúnez (2), els vídeos de certs anuncis televisius o el certamen sobre el silenci Mutted’99 (3), celebrat al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. La pretensió d’aquesta pràctica amb materials artístics és obrir la sensibilitat a formes expressives que puguin enriquir la capacitat comunicativa ordinària de l’orador i dels interlocutors (4).

Soroll que incomunica

També interessa tractar d’allò que dificulta o impedeix la comunicació. És el que denominem soroll. Podem entendre el soroll d’un manera literal, com un so discordant o estrident; o bé, d’un mode metafòric, com allò que, si succeeix amb el soroll, causa desatenció o absència de contacte. Per il·lustrar aquest fenomen negatiu, volem referir-nos a dos fets propis de l’oratòria acadèmica i del sistema escolar. Aquests fets són l’ús imisericordi del Power Point i l’autocensura en llibres de textos.

El Power Point és un conegut programa informàtic que s’usa en presentacions i conferències per projectar en una pantalla de paret els textos, els gràfics i les figures. Per la facilitat de creació i de projecció de les làmines, ve a substituir l’exposició de diapositives i de transparències. No és, per tant, una novetat total ni tampoc un recurs ociós. La il·lustració gràfica de certs punts d’un discurs resulta recomenable, perquè és informativa i també afegeix expectació. Però pot succeir que qui utilitzi la citada projecció informàtica converteixi allò accessori en principal i allò principal en accessori; és a dir, que el discurs de l’orador es redueixi a una simple lectura del text projectat a la paret. Els efectes visuals de línies que apareixen pels costats o de pàgines que es difuminen en ones d’aigua són una distracció banal i un mèrit ínfim d’aquest tipus d’exposicions. Aquest tipus de comportament oratori exposa unes penúries expositives que, per a no estendre’s en la seva crítica, podrien comparar-se amb les d’un programa dramàtic de televisió on es fés teatre llegit en lloc de representar-lo. Això darrer és una cosa inimaginable i, no obstant, no ho és allò altre, segons acredita l’obstinada experiència.

Els mitjans de comunicació social tenen un poder extraordinari per crear opinió i debat, sensibilitat i imaginació, així com per fomentar capacitats i vincles socials. Els llibres de text són un instrument molt rentable d’un gran mitjà de comunicació social –potser el més important de tots, encara que no es consideri d’aquesta manera-, que és el sistema escolar (Postman, 1985). Dins d’aquest mitjà escolar trobem els cursos de llengua i literatura, amb la finalitat de promoure el gust per la lectura, l’afecció a les lletres i als seus gèneres. La polèmica sobre el desinterès dels nens per la lectura i la fàcil passió per la imatge (televisió, vídeojocs i pel·lícules) és recurrent i cau fora del nostre propòsit. Si esmentem la polèmica és perquè alguna causa hi ha, independentment dels codis alfabètics i visuals, per a què succeeixi tot sovint que la lletra avorreixi i la imatge diverteixi. Al sistema escolar se li atribueix avui –demà ja veurem- el paper de formar molt, entretenir una mica i divertir molt poquet, que és justament allò contrari de la televisió. No tenim res que objectar a aquest repartiment social de tasques, però sí a com es trampeja aquells ordre de coses.

A vegades, es critica, sens dubte amb fonament, els excessos de la televisió per divertir a qualsevol preu, sense tenir en compte els mitjans o els continguts, amb una finalitat mercantil. En l’àmbit de la televisió infantil és una qüestió greu. Però no se sol tractar dels excessos que es donen en els llibres de text, i que, precisament, es deuen a un mateix afany econòmic d’editors i autors. Són obres destinades a un públic infantil i, per tant, comporten un fer igualment greu que el que es recrimina en el seu a la televisió. No cal dir que el mercat editor de llibres de text és lliure i, excepte l’obligació d’observar els principis curriculars, poden orientar els seus continguts com creen més didàctics. Les escoles i els seus professors elegeixen i apliquen les obres que consideren apropiades al seu model de centre i al seu programa formatiu. Aquestes són les conegudes normes del joc. No obstant i per desgràcia, no és un tema de debat social la qualitat d’aquells llibres ni les pràctiques abusives en la seva confecció per aconseguir la major quota de mercat. Quines són aquestes pràctiques? Algunes poden semblar horribles, però resulten legítimes: afalagar el gust dels mestres, saber els continguts i models més conservadors, proposar exercicis còmodes i esquemàtics, etc. Més enllà d’aquestes pràctiques hi ha una altra realitat inconfesada. Més enllà està l’autocensura, és a dir, la supressió de certs tòpics i gèneres. Es censuren aquells textos que es refereixin a assumptes polèmics (conflictes, addiccions, delinqüència, presó) i s’escullen textos rigurosament blancs. I així s’eviten certs gèneres crítics com el de l’humor, en les seves modalitats textuals o gràfiques (acudits d’en Forges, d’en Gila o els personatges dels Simpson) o el gènere memorialístic. L’autocensura o la censura editorial imposada als autors és un fenomen que existeix, però del que no es parla. És un fenomen que causa soroll comunicatiu, és a dir, que incideix per a mal en la creació de llibres de textos empobrits i rígidament escolars. Són obres que donen una idea negativa i injusta de l’escriptura i la lectura. Que no us agrada la lectura? Que molts nens prefereixen contemplar imatges? Doncs comencem per dur els llibres a la realitat, amb textos i activitats suggestives i pedagògiques. I que els editors no cerquin complaure amb un mateix títol a tota la comunitat escolar, una comunitat disposada en un arc ideològic i estètic potencialment tan extens, però tan reductor en la pràctica.

Polèmics oradors, polèmica televisió!

Per concloure, desitgem reunir en un comentari de tipus històric les dues ribes a les que fèiem referència a dalt, la riba docent i la riba de la comunicació televisiva. El comentari consisteix en una analogia que pot entendre’s com un elogi de l’actualitat de la docència i de la televisió. Hem indicat que el sistema escolar té la seva font en l’ensenyament retòric dels sofistes. Ells duen el primer model curricular d’Occident (i, quan es consolida la industrialització en el segle XIX, s’imposa el sistema escolar i l’alfabetització general). També hem descrit algunes activitats d’aprenentatge de l’oratòria per a alumnes universitaris i de graus inferiors, en un treball de capacitació com a oradors similar al que aplicaven els sofistes. Doncs bé, considerant conjuntament els sofistes i la televisió, hi ha tres afinitats clares entre els dos escenaris educatius que promouen. Es tracta de l’afinitat en la llegenda fundacional que les precedeix, en la polèmica social que provoquen i, finalment, en els seus termes definitoris.

La llegenda fundacional de la retòrica va lligada al plet i la guerra civil. Després de l’enderrocament d’uns tirans en la Sicília del segle V aC, van reclamar justícia els antics propietaris de finques que havien estat foragitats pels dèspotes per premiar als seus mercenaris amb les terres. Com que no hi havia proves documentals, els tribunals van haver d’apropar-se a la verosimilitud dels arguments de reclamants i reclamadors. Aquest és l’origen de la retòrica i el de la televisió es troba en la guerra i en l’extensió de l’invent al consum civil. La investigació militar va desenvolupar durant la segona guerra mundial la tecnologia de la transmissió d’imatges, la televisió. Després, els interessos industrials van obrir pas a la comercialització civil del citat instrument. En un cas, la guerra civil crea les condicions per produir una retòrica processal, i en l’altre cas la guerra mundial aporta al món civil tecnologia militar.

Sobre la gran polèmica que ha provocat i provoca la televisió, amb detractors i defensors amb anuncis de problemes i de miracles per suposats efectes del seu ús, s’hauria de consultar la història del pensament per apreciar la gran afinitat d’aquest debat amb el que es va derivar dels sofistes (Romilly, 1988). Amb només consultar un autor, concretament Plató, tenim a la nostra disposició una enciclopèdia antisofística i un punt de vista que, malauradament, ha passat a la història com a vàlid (Fish, 1989). Amb molta o poca raó, les acusacions de mercantilisme, demagògia i banalitat, perversió de valors, són comuns a la televisió i a la retòrica dels sofistes.

La tercera afinitat es refereix a un punt essencial, el dels termes definitoris. En l’opuscle de la cerimònia d’inauguració de la present edició de les Jornades de l’Observatori (5), el lector troba una creativa proposta de manifest de l’esdeveniment sobre la televisió. Un text en forma de diàleg, “Lletres, paraules i conceptes”, proposa unes claus magistrals. A continuació, el lector té la bona sorpresa de trobar un mot encreuat, amb set definicions que han de suggerir set termes relatius a un escenari educatiu. Una vegada realitzat el joc, s’obté la següent solució del mot encreuat: televisió, ètica, formació, educació, criatures, entreteniment i art. Doncs bé, si cerquéssim uns termes definitoris del moviment sofístic en l’antiga Grècia amb seguretat trobaríem idèntics termes als relators de la televisió. Per justificar l’asseveració comentem els set termes televisius des del punt de vista de la sofística.

Televisió: El moviment dels sofistes crea la tècnica i la ciència del primer model de comunicació de masses que suposen els discursos públics en el fòrum, en el parlament, en la plaça pública. A la seva manera, l’oratòria i la televisió representen dos models de la comunicació social. I l’anàlisi retòrica d’Aristòtil és un esquema fascinantment actual per examinar la cultura de masses que espandeix la televisió (Barthes, 1985:159)

Ètica: Els rétores situen com a eix de la seva filosofia a l’ésser humà, en detriment de la natura i de l’ordre diví. I centren els seus esforços en oferir recursos socials per dir que és just i ètic mitjançant la formulació de la protoretòrica o retòrica processal.

Formació: Els rétores són mestres d’oratòria. Ensinistren als seus alumnes en l’art de parlar en públic, de conèixer els tòpics, d’exposar els seus punts de vista. La finalitat d’aquesta formació es xifra en convèncer als jutges, en tenir la conformitat dels parlamentaris o iguals, i en aconseguir l’admiració i adhesió del públic.

Educació i criatures: El programa sofístic es fonamenta en la convicció de què la criatura humana pugui ser conduïda, això és, educada (Vernant, 1962). Els rétores són mestres, conductors de joves als qui comuniquen una formació que no és només tècnica, sinó que els confereix un poder mobilitat social, una cosa que representa una transformació tan radical com novedosa en la història social.

Entreteniment i art: Igual que succeeix amb la televisió, l’oratòria està lligada a l’entreteniment, a la festa pública que es composa de discursos d’elogi i homenatge, d’invitació a la festa, d’incitació a un estat d’ànim joiós... Els discursos públics d’aquest tipus, denominats epidíctics, tenen per finalitat entretenir. L’entreteniment pot estar acompanyat d’informació i formació, però de manera secundària. I l’entreteniment es té amb art, és a dir, amb perícia i amb gust, amb el domini d’unes tècniques i mitjançant el comerç amb una cànons estètics suggestius.

Nous mitjans i velles habilitats

Comparar, com hem fet, als sofistes amb la televisió suposa argumentar de manera tan previsible que pot resultar gratuïta. Els sofistes i la televisió són –reconeixem-lo modestament- dos pols d’una gran entitat, que assegura un benefici discursiu i un escàs risc. Per altra banda, els escenaris comunicatius d’aquests pols estan tan allunyats que permeten establir un símil flexible i evocador. En tercer lloc, l’autor d’aquestes pàgines no està segur de què tal comparació aporti alguna novetat en la consideració del món de la comunicació social i, en particular, de la televisió. Podem reiterar i admirar la notable complexitat d’aquests dos móns, el sorgit del món clàssic i el que es produeix en aquella indústria artesanal que és la televisió. En un i en l’altre trobem el focus de la creació de la realitat virtual, és a dir, d’aquella que no és física, sinó la de l’imaginari i la que té vies per a la comunicació. Perquè són realitat virtual la invenció de la prosa i la determinació dels gèneres literaris (poesia, narració i teatre), els gèneres formatius (assaig, històries de vida i peces oratòries) i els gèneres de discursos públics (judicial, parlamentari i epidíctic). Al sofista Gorgias s’atribueix la invenció de la prosa i la resta a Aristòtil, per la seva Poètica i Retòrica. I, passant al temps nostre de la televisió, són aquests alguns de les maneres d’eixamplar els horitzons de la realitat virtual i de la retòrica visual: la hibridació de gèneres, l’especialització en el recent gènere formatiu del periodisme (CNN, Info K) o, per citar un exemple més, l’experimentació artística en alguns programes i missatges publicitaris.

A la pregunta “Quina cultura pedagògica de la comunicació propugnem?”, podem respondre allò que hem exposat: nous mitjans de comunicació juntament amb velles habilitats comunicatives. La cultura pedagògica de la comunicació que ens atrau és una combinació aparentment anacrònica, però vigent que reuneix els mitjans de comunicació audiovisuals i gràfics amb les velles habilitats comunicatives. Aquelles velles habilitats són les de la retòrica interpersonal i de l’oratòria. La retòrica interpersonal ens parla de la importància de la paraula i, encara més, de la comunicació no verbal; la del cordial contacte visual i tàctil, el somriure i l’abraçada. “Tacte, contacte i consciència”, com ha definit el professor Víctor Fuenmayor. L’oratòria, la retòrica clàssica, ens exalta a pronunciar la paraula justa i el discurs adequat, aquell que és prudent, elegant, eloqüent. Diguem-ho de nou: la reunió de les velles habilitats comunicatives i els mitjans de comunicació gràfica i audiovisual. I diguem-ho, doncs, amb paraules, amb silenci i sense soroll.

Referències

ANTÚNEZ, MARCEL·LÍ (1999): Epifanía, Madrid, Fundación Telefónica. Llibre-catàleg de l’exposició

ARISTÒTIL (350-335 aC): Retòrica. Poètica, Barcelona, Edicions 62

BARTHES, ROLAND (1985): La aventura semiológica, Barcelona, Paidós, 1990; “La retórica antigua”, pág. 85 ss

CICERÓ (c. 85 aC): La invención retórica, Madrid, Gredos, 1997

FISH, STANLEY (1989): Práctica sin teoría, Barcelona, Destino, 1992; “Retórica”, pàg. 257 ss

KOERNER, KONRAD (1995): Concise History of the Language Sciences, Oxford, Pergamon

LABORDA, XAVIER (1996): Retórica interpersonal. Discursos de presentación, dominio y afecto, Barcelona, Octaedro

________________ (1993): De retórica. La comunicación persuasiva, Barcelona, Barcanova

MORERA, M; SOLSONA, R. (1997): Tècniques d’expressió oral i escrita, Barcelona, UOC

MORTARA, BICE (1988): Manual de retórica, Madrid, Cátedra, 1991

BENTLEY, PHYLLIS (1964): Public Speaking, London, Collins

POSTMAN, NEIL (1990): Divirtámonos hasta morir. El discurso público en la época del “showbusiness”, Barcelona, Libros de la Tempestad-Llibres de l’Índex, 1993

ROMILLY, JACQUELINE (1988): Los grandes sofistas en la Atenas de Pericles, Barcelona, Seix Barral, 1997

SERRANO, SEBASTIÀ (1999): Comprendre la comunicació, Barcelona, Proa

VERNANT, JEAN-PIERRE (1962): Los orígenes del pensamiento griego, Barcelona, Paidós, 1992

VIVES, JOAN LLUÍS (1532): El arte retórica. De ratione dicendi, Barcelona, Anthropos, 1998

____________________________________________________________

(1) Samuel Beckett, Acto sin palabras I (1956) i Acto sin palabras II (1958), a Teatre complet, Barcelona, Institut del Teatre i Diputació de Barcelona, 1995

(2) Vegi’s M. Antúnez (1999). Marcel·lí Antúnez (Moià, 1959) va ser guardonat amb el premi Max de les Arts Escèniques Alternatives de l’any 2000. En la seva videografia estan recollides peces teatrals sense text com Epizoo (1994), Satélites obscenos (1995-7) i Afasia (1998). Afasia és un muntatge complex representat en el CCCB, que combina música electrònica, robots, projecció d’imatges tractades infogràficament i presència d’un actor. Afasia representa d’una manera transgressora la història d’Ulisses, l’heroi homèric, en el seu fantàstic viatge de tornada a casa des de Troia.

(3) Mutted’99 va ser un esdeveniment artístic i acadèmic excepcional, entrat en el silenci, que es va realitzar en el CCCB l’any 1999. Projeccions, exposicions, debats i un curiós happening on havia silenci eren la base. El happening va ser un còctel on durant diverses hores els assistents no podien vocalitzar paraules, però sí es podien comunicar mitjançant l’intercanvi de notes manuscrites. Mutted’99 va tancar un cercle perfecte de silenci, ja que, pel que sabem, no es va publicar cap llibre que recollís els seus continguts i resultats.

(4) Una experiència docent que resulta singular és el curs de postgrau “Expressió, comunicació i creativitat”, impartit per l’Escola d’Expressió i la Universitat de Barcelona i dirigida pel professor Sebastià Serrano. El propòsit del curs és doble; primerament pretenen integrar comunicativament l’oratòria i les arts de la plàstica, la dansa, la música, el teatre i la literatura; després proposa realitzar un projecte en el que s’aplica allò aprés a un grup d’alumnes d’educació formal o informal.

(5) Visionen,Visions,Visoni,Visiones... Cerimònia d’inauguració de la V edició del Festival Internacional de Televisió de Barcelona, al Parlament de Catalunya, Barcelona, 12 de novembre de 2001. “Mots encreuats” de Fortuny i Màrius Serra.