|
|
||
|
|
Lingüística. Universidad de
Barcelona |
Publicaciones
|
|
|
|
Edgar Allan poe, l’escriptor i la llegenda Xavier Laborda A cura de l’edició i de l’apèndix del recull de contes d’Edgar Allan Poe, Descens al
Maelström Barcelona, Barcanova, 1986 |
||
|
|
Portada d’Alfons Godoy |
|
ISBN 84-7533-342-7 |
||
|
|
|
L’AUTOR Les narracions de l’escriptor
nord-americà Edgar Allan Poe (1809-1849) tenen una gran intensitat
expressiva, capaç de provocar sentiments en els lectors, nos sols pel seu
argument, sinó també i sobretot, per una mena de magnetisme que Poe sap crear
en la descripció d’una situació o d’uns fets. En aquest sentit, els seus
relats són autèntics models de tècnica narrativa. ELS CONTES En el recull hem
seleccionat les següents històries. Tres relats clàssics de terror, “El pou i
el pèndol”, “El barril d’amontillat” i “Descens al Maelström. Un relat breu i
gairebé màgic, “El retrat oval”. Una típica narració detectivesca, on es
palesa la capacitat de raonament analític de l’autor, “La carta robada”. I
una història sorprenent, indefinible i terrible alhora, “El manuscrit dins
una ampolla”, que fou un dels primers relats que va escriure Poe. L’APÈNDIX Poe, l’escriptor i la
llegenda Si haguéssim viscut al segle XIX, al temps de Poe,si l’haguéssim conegut,
ens hauria semblat, veritablement, una persona estranya, extravagant, inconvenient. Sol passar que, de vegades, persones
d’extraordinària personalitat i grans condicions, actuen i viuen de forma
diferent de com ho fa la majoria. Poe
va ser una d’aquestes persones que no passen inadvertides. La seva intel·ligència el va situar en
lloc destacat entre els qui l’envoltaven, i la va utilitzar per satiritzar
despietadament, i per escriure poemes i relats que van causar sensació. Provocava l’admiració i també desfermava
antipaties i enemistats. No deixava
indiferents als qui el coneixien o el llegien. Tampoc no deixa indiferent Poe els lectors actuals. La seva vida i la seva literatura tenen
tantes coses en comú...! Poe no va
viure grans aventures, ni va visitar països exòtics, però li agradava de
crear-se reputació d’home experimentat, que havia passat per moltes
peripècies. Inventava viatges per
mar, naufragis, actes de contraban, descobriments de llocs insòlits. De vegades es feia passar per descendent
d’una família aristocràtica. D’altres
vegades s’inventava un passat fantàstic i creava llegendes misterioses entorn
de la seva persona. La veritat és que va ser una persona molt singular, tant pel seu
capteniment com pel que va publicar. I al seu voltant provocava sentiments
d’admiració, de curiositat, de sorpresa o de refús. Provocar sentiments, heus
ací la qüestió. Les seves narracions
i els seus poemes tenen una força clara, una intensitat que ens pot ajudar a
imaginar la figura de l’home que es deia Edgar Allan Poe. Quan llegim les seves obres, ens atreuen per l’entreteniment que
l’argument forneix. Però hi ha una
altra força més gran, que és similar al magnetisme: ens atreu la descripció
d’una situació o d’uns fets pels sentiments que ens provoca. Algunes de les
narracions incloses aquí són ben clares en aquest respecte, com «El pou i el
pèndol», o «El barril d’amontillat», posem per cas. Però, i el conte «El manuscrit dins una ampolla»? Es por, astorament, indiferència? Per ara deixem-ho així, i més endavant
parlarem d’aquest relat. Velers I històries d’esclaus Edgar Allan Poe va néixer el 19 de gener de 1809. Fa quasi dos segles. Va néixer a la ciutat nord-americana de
Boston, però de fet la seva vinguda al món hauria pogut ocórrer a qualsevol
altra ciutat dels Estats Units. Els
seus pare i mare eren actors ambulants, que es guanyaven la vida oferint
representacions teatrals als escenaris de les poblacions per on
passaven. La vida dels actors de poca
fama no era gaire fàcil. El pare va
morir o va desaparèixer d’escena poc després de néixer Edgar; no podem saber
aquest detall amb exactitud, però sí que sabem que bevia molt, i la seva mort
o l’abandonament de la seva família són les dues explicacions que poden
donar-se a aquesta desaparició.
Malauradament la mare va morir aviat, quan el seu fill Edgar tenia poc
més de dos anys. De feia temps que es
trobava dèbil, i la malaltia va portar-la a la tomba quan actuava en una
ciutat de l’Estat de Virgínia, Richmond. Una dama admiradora de l’actriu, que l’havia ajudat en els seus darrers
dies, va encarregar-se d’Edgar. Es
deia Frances, i va ser per al nen una mare adoptiva afectuosa i bona. D’aquesta manera el nen va ingressar a la
llar dels esposos Allan, John i Frances, no pas sense alguna reserva de part
del marit. I el nouvingut va passar a dir-se Edgar Allan Poe. John Allan era un escocès, comerciant emigrat, que s’havia establert a
Richmond. Tenia una empresa de comerç
del tabac. I a casa seva hi acudien capitans de vaixells a realitzar tractes. En aquella època les persones tenien temps
per a tot, i les relacions es movien amb menys apressament que no avui. El comerciant i els capitans discutien els
negocis i després dedicaven la tarda a contar-se llargues histories. Referien les aventures dels seus viatges
per mar. El petit Edgar podia
escoltar les histories que es contaven en aquelles tertúlies. Tal vegada contenien poc o molt
d’invenció. Però això poc importa,
perquè a Edgar li suggerien un món fantàstic, poblat d’illes desconegudes,
mars llunyanes, magnífics velers i terribles naufragis. Podem imaginar la influència que van
exercir damunt seu aquestes converses, que haurien hipnotitzat qualsevol nen. Els savis i els especialistes han demostrat que la infantesa és l’etapa
decisiva en la formació de la personalitat. I no és difícil saber quines
coses van influir en Poe aquells anys.
La visita dels capitans de velers n’és una. L’altra va ser la lectura de les revistes il·lustrades que
arribaven a la casa seva. El senyor
Allan era representant als Estats Units de les revistes que hi arribaven del
Regne Unit. I Poe, des d’una edat molt primerenca, va quedar captivat pel món
de la lletra impresa i de les il·lustracions; era un món culte i literari,
molt diferent del que l’envoltava a ell. 1 una tercera influencia va arribar de mans de les mainaderes i les
criades de la casa. D’aquestes
mainaderes negres i criats esclaus va escoltar històries i llegendes
populars. El coneixement d’aquest
folklore va donar ales a la seva imaginació.
En aquelles llegendes hi havia elements que més tard van aparèixer en
la seva literatura, com els cementiris, els apareguts o la gent sortida de la
tomba. Com podem veure, Poe es va criar amb totes les conseqüències en un
ambient esclavista, propi dels Estats del sud. Va estar en contacte amb la tradició oral negra i amb els costums
classistes dels blancs acabalats. Va
educar-se com un cavaller; va rebre influenciés literàries i cultes (a través
de llibres i revistes) i també va rebre la influencia popular de les narracions
de vells llops de mar i de la senzilla gent del poble. Com es pot comprovar en els seus escrits,
això va resultar una molt bona barreja: literatura i experiència o, dit d’una
altra manera, lectura i observació, erudició i vida. Què fàcil i què enganyós és resumir en
unes paraules una vida de tant de treball i tan turmentada! El nostre autor va reunir tot això. I la seva existència va consistir en
una original combinació d’aquests elements.
Canviava sovint i això li proporcionava inestabilitat i sofriments. Perquè la vida de Poe no va resultar
feliç. Amb tot, la infantesa sí que la va tenir afortunada. Va educar-se a Nord-América i a la Gran
Bretanya. Tenia sis anys quan els
seus pares adoptius i ell van embarcar cap a la Gran Bretanya. El senyor Allan tenia familiars i clients
que volia visitar. Va ser una
travessa per tot l’Atlàntic Nord que li va permetre conèixer de prop tantes
coses que havia sentit contar dels velers i la mar... Era una navegació que
durava prop d’un mes i que ell no havia d’oblidar. Mogut per aquest encís que sentia per la mar va escriure una de
les seves millors novel·les, Les
aventures d’Arthur Gordon Pym, i també
un dels seus millors escrits, «El manuscrit dins una ampolla». Quatre anys es van estar a la Gran
Bretanya els Allan, repartits entre Londres i Escòcia. Durant aquest temps Poe va anar a l’escola
i va conviure en un ambient diferent del de Virgínia. Aquest coneixement d’una petita part
d’Europa, ni que fos a una edat tan primerenca, també li va deixar una empremta
clara. La duresa de la vida
independent La seva adolescència va ser tranquil·la i agradable. Era un noi aplicat i bon esportista que,
de vegades, s’entretenia escrivint versos a algunes noietes. Però quan va arribar a la Universitat va deixar
enrere aquesta etapa i en va obrir una altra de conflictes i sofriments que
hauria de ser per sempre la seva companyia. La sortida de la llar i l’entrada a la universitat van coincidir amb la
maduració del seu caràcter i la consolidació d’un criteri propi. Dins l’internat universitari va trobar
noves formes de manifestar-se: l’estudi, l’alcohol, el joc i els deutes. Totes aquestes coses eren corrents entre
els seus companys, fills malcriats de famílies aristocràtiques o
acabalades. No hi eren mal vistos ni
el joc ni l’alcohol, però en Poe va tenir males conseqüències. Va començar d’embriagar-se i no va veure,
o no va voler veure-ho, que el rom o qualsevol altra beguda similar li feien
mal. La seva naturalesa física va
començar a debilitar-se, potser per l’herència biològica d’uns pares minats
per la malaltia, i va empitjorar notablement amb el pas dels anys. Era un estudiant brillant, que destacava per damunt dels seus
companys. Indubtablement posseïa una intel·ligència superior. Parlava i traduïa llatí i grec sense
manifestar cap mena de dificultats.
Però l’estudi no era l’únic que pesava. Els deutes i altres dificultats materials li van fer abandonar
la universitat. Se’n va acomiadar
estellant i incendiant els mobles de la seva habitació. A aquests contratemps s’hi van
afegir les desavinences amb el pare adoptiu.
No eren noves,. però es van agreujar fins al punt d’haver d’anar-se’n
de casa. La idea que era un orfe
recollit per caritat, i alguna crítica del senyor Allan a la seva difunta mare,
li van fer impossible de viure sota el mateix sostre. El jove rebel, capritxós i impulsiu, va entrar per decisió pròpia en el
món dels adults quan tenia divuit anys.
Però aquesta conversió en adult no significa que deixés enrere la
inestabilitat psíquica i emotiva pròpia de l’adolescència. Ni tampoc l’addicció a l’alcohol. La literatura havia de ser la seva altra
passió. Se’n va anar al nord del país, a Boston, en cerca de treball. Per poder menjar no va trobar altra
col·locació millor que la de soldat.
Dos anys va estar-se a l’exèrcit, temps en què va estar destinat a
diversos forts. Aquella vida apartada i sense relació amb la cultura no li va
resultar satisfactòria. Com que
s’havia allistat per cinc anys i no volia abandonar l’exèrcit fins aleshores,
ja que hauria incorregut en deserció, només es va alliberar en part de la
seva situació ingressant a West Point, la famosa acadèmia militar on es
formen molts oficials nord-americans.
El canvi no va ser gaire millor, tot i que finalment va trobar un mitjà
fàcil per tornar a la vida civil: es va fer expulsar. Només li va caldre comportar-se
irregularment. I això ho va fer a consciència. D’aleshores endavant sempre va vestir la capa de cadet de
l’Acadèmia de West Point. Amb ella
componia una estranya figura, xocant i tristoia, amb la qual el mateix
personatge s’embolcallava d’una fama d’home misteriós, quasi fantàstic, que
aconseguia donar la impressió que havia corregut molt de món. Com podríem imaginar Poe físicament? Una
antiga admiradora el recordava molt bé i ens el va descriure: «Mirava de
manera trista, malenconiosa. Era
extremadament prim... però tenia una planta fina, amb posat erecte i militar,
i caminava ràpidament. El més enciser
que tenia, però, eren les maneres.
Era elegant. Quan mirava algú
era capaç de llegir-li els pensaments.
Tenia una veu agradable i musical, no profunda. Vestia sempre un gec negre, botonat fins
al coll. No seguia la moda, sinó que
tenia el seu propi estil». Ben cert, Poe no va tenir gaire sort.
Des que va independitzar-se fins que li va sobrevenir la mort, cosa
que va passar quan només tenia quaranta anys, va estar perseguit per les
dificultats econòmiques, la fam, la misèria, els deutes i les
obsessions. Tenia un cos dèbil i no
estava preparat per suportar durant molt de temps condicions tan
adverses. L’esperit el tenia
brillant, però també dèbil. Com a periodista va tenir diverses ocupacions. Escrivia cròniques, assaigs i narracions per als diaris. I va
demostrar que era un periodista excel·lent.
Més d’una publicació periòdica va ajudar-la a remuntar decisivament
una situació difícil. Entrava com a
col·laborador o director d’un periòdic i fàcilment aconseguia que es
multipliquessin per cinc o més les vendes d’exemplars. Els seus escrits satírics, on criticava i
atacava escriptors, polítics i altres personatges de la vida pública, li van
fornir gran nombre de lectors, que el seguien amb interès. Va créixer la seva fama literària.
Publicava regularment les seves narracions. Quatre anys abans de la seva mort, el seu renom va arribar al
cim més alt. Li van proposar de crear
i dirigir un diari propi. Aquesta era
la seva més gran il·lusió i, per fi, la podia realitzar. Però la beguda i els desequilibris del seu
esperit van arruïnar el projecte abans que pogués materialitzar-se. Un pou que mena al fons del
mar Poe va sofrir amb molt de dolor la mort de persones estimadíssimes. Aquestes morts van ser un rosari d’amargor
que el van atenallar a un sentiment continuat de tristesa. La desaparició de la mare, Elizabeth, quan
encara era molt menut, va ser una pèrdua irreparable. Més tard va arribar la mort del seu primer
amor, Helen, que va ser un amor platònic, no declarat, impossible, perquè era
la mare d’un company d’escola. Més tard
la desaparició de la seva mare adoptiva, Frances, que estimava profundament.
1, finalment, la situació més difícil, la malaltia i la mort de la seva
esposa, Virginia. Aquests són noms
capitals en els seus amors: Elizabeth, Helen, Frances i Virginia. Només va poder sobreviure a la seva muller
un parell d’anys. La tristesa,
l’alcohol i la debilitat van precipitar la seva fi. Va ser recollit del terra d’una taverna de Baltimore, ja sense
coneixement, per una persona que va creure que reconeixia el gran escriptor,
a pesar del seu terrible aspecte. Als
pocs dies, l’any 1849, Poe moria al llit d’un hospital. Una investigació
mèdica recent, basada en els símptomes que presentava el pacient, ha ofert la
sorprenent revelació que Poe hauria estat víctima d’hidrofòbia, és a dir, de
la malàltia infecciosa de la ràbia. El que Poe buscava sempre en la vida i en la literatura eren les coses
que es troben més enllà de les aparences.
El seu caràcter turmentat el va dur a pensar en coses que superaven la
realitat corrent: - en el pou de la tortura («El pou i el pèndol»); - en l’abisme de la venjança («El barril d’amontillat»); - en el fons del mar («Descens al Maelström»). Els relats aplegats en aquesta edició no solament són unes histories excel·lents
d’aventura i enjòlit. També parlen de
diverses formes de percebre la realitat, tal com la comprenia Poe. Com podem veure, s’hi descriuen situacions
extremes. Els personatges hi coneixen
coses que no poden explicar amb paraules ni entendre amb la raó, perquè són
coses que voregen la follia. De
vegades aquestes eren les sensacions que assaltaven Poe, eren incursions dins
la follia. I aconseguia d’expressar-les en forma d’històries i omplir
d’inquietud el lector. «El pou i el pèndol» és un dels seus contes més famosos. Hi podem apreciar clarament la seva
excel·lent tècnica d’escriptor.
Perquè no solament tenia coses a contar, sinó que també sabia molt bé
com fer-ho. Poe ens introdueix en la
història amb unes poques frases; i ho fa amb una frescor d’evocació
impressionant. Et fa la impressió de
submergir-te ràpidament en l’argument dels contes esmentats abans I el que aconsegueix no és fàcil
d’assolir. El millor de tot és que el lector a penes se n’adona. Aquesta mateixa tècnica pot descobrir-se a
«El barril d’amontillat» i «El Manuscrit dins una ampolla». En el primer relat d’aquest llibre, apareix una situació tan misteriosa
com horrible. El condemnat escodrinya
el fons de l’obscur pou i se sent paralitzat pel terror del que hi veu, fins al
punt que és incapaç de dir què és.
Què pot veure el personatge al fons del pou? Al relat «Descens al Maelström» es descriu la caiguda de dos pescadors en
un remolí marí. La salvació d’un
d’ells es produeix perquè és expulsat a l’exterior. Per a l’elaboració d’aquest conte, Poe es va valer de la
descripció d’alguns elements científics extrets de l’Enciclopèdia Britànica
i, naturalment, de la seva imaginació. I encara que canviï l’escenari en què
es desenvolupen les històries, els sentiments que hi apareixen són
similars. Ens remeten a l’horror de
veure un pou que deu menar al fons de la mar, i veure el cel com des d’un
pou. Un retrat, una carta i un
manuscrit En els altres tres contes del llibre, Poe pren tres objectes per
desplegar la seva fantasia: un retrat, una carta i un manuscrit. En certa
forma tenen relació, encara que l’ambient que els rodeja sigui ben diferent. «El retrat oval» inclou la breu narració de la fascinació pel «retrat
d’una jove tot just a l’entrada de l’edat adulta» i que comunicava l’equívoca
impressió de contenir alguna cosa viva. És un relat sorprenent, quasi màgic,
on es mesclen naturalment el possible i l’impossible. És una excepció, en aquest llibre, «La carta robada». Aquí Poe demostra les seves dots d’anàlisi. Planteja un cas detectivesc, la
desaparició d’una carta i els raonaments per saber-ne l’amagatall i
recuperar-la. Més que no un conte
sembla una comèdia en la qual intervenen tres personatges: el cap de la
policia de París, Auguste Dupin i un amic seu, que és el narrador. Dupin representa el geni del raonament
analític i podria comparar-se als detectius de les novel·les modernes: sempre
és més sagaç que la mateixa policia. I és ell qui arriba a descobrir l’enigma
i a recuperar la carta. Poe se sentia prou orgullós de la seva capacitat d’anàlisi, la qual havia
demostrat esplèndidament en el famós «Els assassinats del Carrer Morgue». I
no sembla molt desencaminat d’imaginar que Dupin és la figura literària de
Poe mateix. «El manuscrit dins una ampolla» és un dels primers escrits de Poe. Tenia 24 anys i amb ell va guanyar un
premi literari que el va animar a continuar escrivint. Es una historia fantàstica que recolza en
la ficció que el protagonista sigui una persona real que confia un manuscrit en
una botella segellada i la llança al mar.
L’atzar intervé capritxosament perquè el contingut del manuscrit
arribi a coneixement d’algú. En el manuscrit s’hi refereix l’aterridora experiència d’un anònim
passatger embarcat que té el coratge d’escriure les darreres línies poc abans
de precipitar-se dins un remolí marí. Poe crea una atmosfera que és alhora sorprenent, indefinible i
terrible. Si havíem de precisar les
sensacions que la seva lectura produeix, no ho tindríem gens fàcil. Tasca més complicada encara seria la
determinació de quin és el significat d’aquesta narració perfecta. Un estudiós de l’obra de Poe va afirmar en
certa ocasió que «El manuscrit dins una ampolla» es pot entendre com una
paràbola del pas de l’home per la vida; l’home és arrossegat per un corrent
irresistible que el precipita a un abisme, a la desaparició. |
|
||
|
|
|
|
|||||||||||
|
|
|
|
|
|
|
|
|||||||
|
|
|
|
|
||||||||||
|
|
|
|
|||||||||||
|
|
|
|
|
|
|
|
|||||||
|
|
|
|
|
||||||||||